La incertesa de febrer

El fred, que habitualment adjudiquem al mes de febrer, segons el refrany que diu «fred de febrer, pitjor que el de gener», s’ha avançat als darrers dies del primer mes de l’any, el que té fama de ser més calmós i agraït. Dels armaris han eixit les armes més potents contra el fred i els abrics han tornat a prendre l’aire fi i també l’esmorteït sol de l’hivern. El cel ras ha fet bo aquell rodolí oportunista que ha sentenciat que «per sant Vicent seré, el fred revé», una dita que enguany s’ha confirmat plenament. El fred, a més, s’ha convertit en tema obligat de conversa, sobretot quan les circumstàncies ens deixen sense cap altre recurs per a poder relacionar-nos sense entrar en aigües profundes.

El dia ha començat a créixer i la festa del 25 de gener ho ha dictaminat inequívocament, reforçat per la contundència de la rima: «per sant Pau, la nit cau», però també ha fet realitat que «sant Pau obri l’hivern o el tanca en clau» perquè els dies més freds han vingut al voltant de la commemoració de l’apòstol, caigut a terra en el camí de Damasc. Per sort allò que s’ha dit que «sant Pau tanca les festes amb clau, menys la Candelera que se li va quedar al darrera», que és un dictat que té molta raó perquè les festes de gener, com els Reis, sant Antoni del porquet i sant Vicent de la roda, són de les més populars en les nostres terres. I és que, efectivament, encara ens vindrà a alegrar la llum de la Candelera o Candelària, amb els seus enigmàtics jocs de paraules, amb pretensions d’endevinalla sobre les prediccions de l’oratge, que cada any s’acostumen repetir: «Si la Candelera riu, l’hivern viu. Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si no plora, ni dins ni fora», o amb el recurs a les variacions tan conegudes per tots.

Les prediccions encara continuaran anunciant que «com farà el dia tres, farà tot el mes», que és el dia de la festa de sant Blai, el del porrat de Potries. Una data que ens retrau a aquell tretze de desembre que anunciava que a «santa Llúcia, creix el dia un pas de puça» i que ara «per sant Blai, un pas de cavall». Tota una constatació de no massa valor científic, però ben interessant per a inventar una faula amb la personificació dels enfrontats animals, el poderós i l’insignificant, que exhibien, com fan els humans, la impotència de la força davant de l’astúcia. Una faula, en conseqüència, ben poc infantil, com en altres temps es difonia en els llibres de lectura escolars.

Si continuem en els dies immediats al sant de la tos, ara ja plens d’alegria perquè segons els auguris de la saviesa popular, ens asseguren que «per santa Àgueda entra el sol a l’aigua», que es tant com dir que els rajos del sol, al ple de migdia, arribaran a l’aigua del pou. I, com una prolongació de la Candelària, «si per santa Àgata plou, quaranta dies més d’hivern». Al remat no sabem si l’hivern encara té futur o la seua sort s’ha acabat. El que pareix ben segur és que «si pel febrer calent estàs, per Pasqua tremolaràs», és a dir, que el fred sempre farà acte de presència en les nostres latituds, per temperades que siguen, i no ens podrem acomiadar fins a l’any que ve de la seua gèlida abraçada, tan poc afectuosa.

En la literatura, aquella que considerava la naturalesa com un model de la condició humana, el tema de la incertesa de l’oratge sempre s’ha unit a la pròpia de l’existència dels humans, breu com la flor que naix al matí i a la vesprada ja s’ha marcit. Milers de poemes ens han descrit la correlació entre tempestes i bonances amb els estats d’ànim de l’home o la dona que s’amagaven darrere de la màscara del jo líric, com la millor de les proteccions davant de tantes curiositats i tafaneries com van i venen pel món. Tot amb tot, entre alguns trencats del vestit fictici, s’hi ha mostrat alguna que altra confessió de tot allò que al pou de la consciència pertorbava o desitjava eixir a la claredat del dia, potser amb el propòsit de sanar alguna secreta ferida. Per això mateix el mes de febrer, tan humil per ser curt i per ser de caràcter voluble, ha encisat algun poeta, però sense la vistositat dels seus parents els mesos d’abril o maig, és a dir, dels símbols del somni de l’eterna primavera. El febrer, en definitiva, mostra que la vida és curta i que està ben plena d’alts i baixos, com els nostres paisatges, mesclats de valls i muntanyes, de planes i altiplans, envoltats de lluminositat o enfosquits per l’ombriu.

La lliçó de febrer, un mestre aparentment malcarat, però amb la timidesa de ser el més menut dels mesos, encara ens pot donar alguna sorpresa, per exemple, de cara al pessimista, ja escarmentat per allò «d’oronella pel febrer, mal any bé» i que, com se li han tancat totes les portes, només li queda fatalment acollir-se a allò que pregonen alguns que «si per santa Àgata plou, hi ha quaranta dies més d’hivern, i si hi ha boira, pedregarà». Sempre hi ha persones que no hi veuen més enllà de les seues estretors anímiques. Una manera ben diferent d’experimentar les inclemències del canviant oratge de l’existència, el tenim en l’optimista, és a dir, en aquell que s’arrisca i creu que si «sembra per sant Blai, en tindrà tot l’any», de tal manera que ni el més enginyós dels algoritmes serà capaç d’infondre un optimisme més alt i esperançador.