Quadern d’hivern

(Dilluns) Plou, plou. El febrer, tot just començat, ha obert els generosos dipòsits de la pluja. Ni la més subtil de les prediccions de la Candelària ha encertat l’abundància de les aigües escampades per la nostra terra. El riu ha baixat impetuós, com de muntanya. Abellix passejar entre la pluja, mentre els arbres deixen caure gotes d’alegria sobre els apressats vianants.

(Dimarts) Els arbres despullats dibuixen formes abstractes, en tensió, que cap dels artistes seria capaç d’imaginar i traslladar, d’ofici, al llenç. La naturalesa obri camins sorprenents més enllà de les convencions estètiques més agosarades i amb pretensions de genialitat.

(Dijous) El vent del nord ha deixat un cel límpid d’un blau metàl·lic, l’escenari perfecte per a contemplar la piràmide del Mondúver. La solidesa pètria commou per la seua persistent continuïtat. L’observador mira al seu voltant, tan voluble, fluid i efímer, mentre sent una punxada interior, com si tantes voltes i revoltes amagaren el que és permanent, que ens ha sigut donat i que, a hores d’ara, com un vestit passat de moda voldríem oblidar entre les restes del passat. 

(Dimarts). Ens havíem acostumat a la seua presència al cor de la ciutat. Les escultures de Jaume Plensa, encara que sabíem que venien de visita, ens donaven, en el tràfec de cada dia, un instant de calma, de reflexió, que ens enriquia i asserenava. Ja no hi són. Ara la seua absència, com la definitiva de tants rostres amics, ha augmentat la duresa de la pedra de la plaça, com un avís sobre el caràcter efímer de moltes de les nostres il·lusions o dels projectes que ens havien fet somniar en un futur esplèndid. Ara, l’agredolç de la vida, ens ha tornat a fer recórrer el camí que les pedres van fent cada volta més dur.  

(Dissabte) Les plantes sens nom resistixen els atacs de l’hivern més rigorós i encara mostren grocs desafiants o intensos morats quaresmals, com una memòria dels sols roents de l’estiu, ara mig apagats, com de malalt convalescent. La primavera, ben prompte, s’afegirà a les plantes resistents per oferir el seu homenatge de salutació i benvinguda al regne de la llum.

(Diumenge) La muntanya continuen estàtica, immòbil, mentre la carena misteriosa amaga paisatges inèdits que no coneixerem mai més. En algun moment de la vesprada, els vents de la mar han emboirat i ennuvolat la muntanya. A vegades a l’observador li agrada l’ocultació, mentre en altres ocasions enyora la seua visió exacta i lluminosa. Tot amb tot, una elecció ben difícil, com en la vida quotidiana que camina entre la llum dels dies feliços i la grisa rutina de les imposades convencions, que alguns ja han ungit amb l’oli falsificat de la tradició. 

(Dimecres) L’hivern ha retornat al paisatge la seua essencialitat. La naturalesa, amb la fullaraca de tantes paraules ha concentrat en un sol vers el seu missatge, com el precipitat d’una rara reacció química que, de la diversitat d’elements, ha reduït a fórmula elemental el que semblava confús, sense forma ni mesura, i s’ha mostrat com la pedra perfectament tallada, preuada com la millor de les maragdes o de les ametistes. 

(Divendres) L’hivern divers, de cares canviants, com un ball de màscares, ha donat permís a la pluja i ha obert les portes a l’oratge més rúfol, mentre, tot seguit, com per inconstància infantil, ha deixat entrar el sol a les finestres obertes de bat a bat. Viure com el funàmbul sobre una corda fluixa o tibant, sense saber com avançar o retrocedir, pareix un castic propi de Sísif o de ser una joguina en les mans d’un infant consentit.

(Dissabte) L’oratge hivernal invita al recés de la casa, a reposar en l’habitació més interior i des d’este espai únic, personal, fer possible reordenar el món i les forces adverses. Posar ordre des d’un punt, el propi jo que, sense cap desig d’imposició, vol ser centre per tal de poder reconéixer-se en els altres, com estels d’una mateixa galàxia, amb el propòsit de donar sentit al caòtic desordre d’un món sense timó, en constant deriva, perdut el rumb i allunyat de qualsevol port. A vegades, el fred fa desitjar la calor del pensament, com un antídot contra la indiferència de la intempèrie humana. 

(Diumenge) I encara, a penes nascuda la primavera sense les gràcies de Botticelli, caldrà canviar a l’horari d’estiu, com una de tantes convencions que no responen a cap raó profunda, perquè ni l’hivern adust se’n va totalment ni la dolça primavera acaba d’aparéixer a l’escenari del temps. Dies d’incertesa, com massa sovint ens regala la vida.