La meua ciutat, el meu món

Vespres democràtiques

Opinió / Enric Ferrer

El protocol acordat recomana un dissabte de reflexió abans de fer les corresponents votades dominicals. Si la reflexió només té en compte que la democràcia acomplix el seu paper contribuint a la designació de càrrecs, en altres temps ho solucionaven de manera més ràpida i barata amb un sorteig o amb la rotació temporal, sistemes que actualment es podrien encomanar a un intel·ligent algoritme. Més enllà dels procediments electius, la democràcia en realitat és una forma de viure enfrontada a la manera natural de ser en el món, és a dir, a la llei del més fort o del més astut. Viure democràticament significa, entre altres moltes aportacions, defensar la centralitat de la persona, com a subjecte de drets i deures, en permanent diàleg amb els altres, sense cap més preeminència que el mèrit i la virtut. Com una contribució a la sempre necessària reflexió abans d’actuar, podríem recórrer algunes mostres de la literatura d’idees, acompanyada per la glossa d’algunes narracions de diversa procedència.

La naixent democràcia nord-americana, a principis del segle XIX, va produir expectatives i també temors en alguns intel·lectuals i polítics europeus. El francés Alexis de Tocqueville va ser un dels primers escriptors que va viatjar als Estats Units per tal de conéixer sobre el terreny com era aquella societat que estava construint un sistema democràtic sense haver passat per una revolució tan sagnant i traumàtica com la francesa de 1789. Tocqueville va descriure les seues observacions i comentaris en La democràcia a Amèrica, una de les obres de caràcter polític més difoses al segle XIX. Des dels seus prejudicis, propis del seu origen aristocràtic, hi va anar descobrint una societat basada en la igualtat, en la sobirania popular i amb un gran amor a la llibertat, tant religiosa com de premsa i opinió política. També hi observà el complex ajustament entre la força centralitzadora de l’Estat i l’equilibri amb els poders legislatiu i judicial.

Entre les conclusions de la seua anàlisi, també hi esmentà un cert conformisme i poques apetències de mirar més enllà de la realitat immediata, possiblement a conseqüència de cert benestar general que afavoria l’autonomia creixent dels individus i la pèrdua dels lligams socials, amb una predilecció cada dia més notòria per la privacitat i el desinterés per participar en la vida pública. Una constatació que, a hores d’ara, en les nostres societats avançades, és cada vegada més evident.

Una aproximació a la vivència de la democràcia des de la literatura, de la mà de Charles Dickens i la seua sorprenent novel·la Els papers pòstums del Club Pickwick, tan farcida d’humor i ironia, però ben adobada amb una bona dosi satírica, ens permet, al capítol XIII, entrar de ple en el programat desgavell d’una jornada electoral en una menuda ciutat anglesa. Hi desfilen tots els elements propis d’una campanya electoral i el seu esperat veredicte de les urnes. La maquinària de la propaganda, les travetes entre els partidaris d’una i altra candidatures, el paper de la premsa alineada amb cada partit, arriba al seu paroxisme amb l’aparició pública dels candidats, explicada així per un relator: «¡Està acabant d’encaixar la mà dels hòmens! ¡No! ¡Torna a començar, repetix amb una més gran simpatia! ¿Què hi fa? ¡Ah, sí, ara acarona els xiquets! ¡N’ha besat un! ¡I un altre i un altre... a tots!» L’entusiasme, finalment, quasi farà impossible sentir els discursos dels candidats, amb el reforç de les respectives bandes de música que pugen de sonoritat quan parla l’adversari. Curiosament, a la fase estrictament electiva i la consegüent proclamació del candidat, Dickens només li dedicà unes poques ratlles. 

Una altra aproximació literària ens porta a l’Amèrica antillana en el trànsit entre la Revolució de 1789 i la política autoritària de l’emperador Napoleó Bonaparte, ara gràcies a la novel·la El siglo de las luces, del cubà Alejo Carpentier, publicada en 1962. A aquelles ensopides colònies antillanes arriben els crits revolucionaris, hàbilment difosos pels agents de la França republicana, que viatgen en el mateix vaixell que també porta la guillotina, la màquina de matar expeditivament. És el moment de la llum revolucionària i la foscor de la mort, com una explicitació de la grandesa i la misèria d’una revolució que va proclamar els drets del ciutadà i va acabar convertida en un imperi militarista i destructor, tot i anar revestit dels grans ideals de la igualtat, la fraternitat i la llibertat. Que també en el nostre temps, en alguns països, l’autoritarisme s’ha disfressat amb parracs democràtics, no pot estranyar ningú després de 1789. 

La jornada de reflexió i la sessió electiva acabaran, però tot allò que dóna valor i sentit a estos actes haurà de seguir creixent entre els ciutadans, naturalment preocupats pels problemes quotidians, però que hauran de lluitar també amb els ja no massa subtils missatges que inviten a gaudir de l’instant present i deixar l’avorrida tasca de conduir cap al futur a uns pocs privilegiats, ben relacionats amb el poder, però que no han passat mai l’examen del veredicte democràtic.