Anàlisi postelectoral de Gandia

Des d’una perspectiva basada en l’observació dels esdeveniments dels últims vuit anys a Gandia, vull fer una aportació tan objectiva com siga possible. Faig aquesta puntualització perquè actualment resulta bastant complicat separar l’espectre de l’opinió del criteri científic, tenint en compte que ens falten moltes dades. Allò que Plató va teoritzar tan bé entre la doxa i l’episteme. També podríem recordar les paraules de David Hume quan afirmava que la raó és l’esclava de les passions. I és necessari dir això perquè tots nosaltres vivim en un món massa accelerat i massa passional, on tot es converteix immediatament en història. Com a cita de Blade Runner: tots aquests moments desapareixeran... en el temps... com llàgrimes en la pluja. I la reflexió no només és necessària, sinó que és la que ens permet millorar o perdre’ns en el camí. Vivim en una societat de la immediatesa on tothom ha de donar la seua opinió. El problema és que trobem a faltar una reflexió prèvia.

És un fet que després de les eleccions tothom ha guanyat alguna cosa, per molt que la realitat afirme el contrari. Es justifiquen les pèrdues i es fa poca autocrítica, i no ens equivoquem, aquesta és una qüestió bastant generalitzada. Parle de la política com a projecte col·lectiu i personal, tant si s’està en primera línia com si no. José Manuel Prieto i el PSPV a Gandia han guanyat indiscutiblement unes eleccions, bastant previsibles. La tranquil·litat i la bona tasca acaben sent recompensades, especialment en un sistema com el nostre. El PP, amb Juan Carlos Moragues al capdavant, malgrat haver millorat els resultats respecte de les anteriors eleccions, hauran d’analitzar bé eixos resultats, ja que només els valia l’alcaldia i abans de la seua arribada, comptaven amb un Víctor Soler consolidat a la ciutat. El tema de la plataforma Més Gandia, amb Alícia Izquierdo al capdavant, mereixeria un article a part, pel fet que han patit un càstig electoral rotund. No trobem comentaris en la direcció contrària.

Tot el que havia començat fa vuit anys al Parc Sant Pere, dins del moviment Salvem el Parc i després a l’assemblea Més Gandia, símbols de l’espai públic progressista de Gandia, on, d’acord amb la pensadora Hannah Arendt, es participa activament i es mantenen relacions d’igualtat, tenint en compte la pluralitat dels diferents ciutadans, s’ha culminat amb aquestes eleccions. Estem parlant del moment que es va viure i que va representar la nova política, una confluència que va néixer del moviment social 15-M i en què molta gent, des de posicions no partidistes, es va implicar en la política de manera més activa. Tot aquest procés va facilitar la formació de plataformes on s’ampliava, amb la participació de la societat civil, la base electoral, amb la principal característica de l’aportació de noves adhesions a partits progressistes i valencianistes, al marge del bipartidisme tradicional.

Aquesta manifestació sorgida del moviment social 15-M estava condemnada, més que a desaparéixer, a perdre el protagonisme en un sistema electoral i polític que sol castigar les minories. I d’aquest corrent inevitable, així com d’una estratègia poc convincent i una gestió desafortunada per part de la direcció de Més Gandia, s’ha dinamitat la meitat de la candidatura i ha sorgit una escissió d’un espai que s’ha sentit òrfena de les polítiques representades en el projecte que fa quatre anys liderava Més Gandia, amb Josep Alandete com a líder i portaveu. Aquest fet ha propiciat l’aparició d’una aposta com Projecte Gandia, amb el mateix Josep Alandete com a número u, que buscava la continuïtat d’unes polítiques realitzades aquests quatre anys al consistori amb un èxit evident. No obstant això, era molt difícil entrar a l’ajuntament a causa de la necessitat d’obtenir vots en un espai molt reduït, on a més el bipartidisme dona poques opcions.

Una altra qüestió és l’entrada de Vox a l’ajuntament, un fet que posa de manifest una tendència a la ciutat. La sorpresa hauria estat aconseguir dos regidors, cosa que finalment no ha succeït.

Ara només resta dir que la política no és, ni de bon tros, capritxosa, i que els lideratges, des de sempre, han acomplit el paper de persuadir i convéncer. Una altra qüestió és la credibilitat que els empare. Com ha dit recentment el ministre Alberto Garzón, atribuir la culpa als electors o als contrincants és fer una lectura equivocada. Cal ser crítics perquè el nostre pensament evolucione i no ancorar-nos en un context històric que ja ha quedat superat. Realment estem en una altra cosa.