Quan el 1864, en les primeres albors de la industrialització del país, Vicent Alcalá de Olmo i Morales, gandià d’adopció i coronel de cavalleria retirat, projectà posar en marxa el tramvia «de sang» entre Gandia i Carcaixent no podia imaginar que la seua iniciativa no seria l’única que contribuiria a demostrar el caràcter emprenedor de la ciutat.
El 1888, en plena transformació urbana per l’eixample de la ciutat, la construcció del port i del ferrocarril, els tartaners van decidir col·lectivitzar-se, tot obtenint, gràcies a la iniciativa d’un dels seus membres de sobrenom «Caracuel», la necessària autorització per crear la línia de tartanes que uniria Gandia amb el Grau. Gandia comptava amb 9.000 habitants i el seu parc de vehicles de tracció animal era de gairebé un centenar de llicències entre tartanes, de lloguer o pròpies, carros de càrrega i agrícoles.
A l’inici del nou segle apareixerà l’automòbil i, amb ell, la gran revolució del transport terrestre, especialment el dedicat als passatgers. A la nostra ciutat serà a partir de 1920 quan apareguen els primers vehicles de motor i, durant els anys següents i fins a l’arribada de la II República, hi haurà una forta eclosió de llicències (fins a 197 en 1932) per a la circulació dels nous vehicles: turismes, autobusos, omnibusos, camions i motocicletes. Malgrat tot, Gandia seguirà funcionant amb vehicles de tracció animal que, entre el 1931 i el 1932, registraran el cens més gran de la seua història: més de 600 llicències entre carros, tartanes i altres carruatges de tir.
El gremi de la tartana
Entre 1830 i 1836 apareixen els primers documents que revelen les famílies que posseïen els vells oficis de traginers o carreters i tartaners, entre els quals trobem cognoms com Cabanilles, Lanaquera, Abargues, Chaveli, Roselló o Miret i altres. Alguns resistiran el pas del temps, com ara els germans Antonio i José Lanaquera, Antonio Chaveli o Salvador i Blas Cabanilles, que el 1849 continuen en l’ofici.
Amb el creixement de la ciutat de finals del XIX s’incorporen al col·lectiu nous oficiants nadius com Miguel Morant Cabanilles i Salvador Matoses Adrover «Patral», així com famílies forasteres, com ara els d’Antonio Timoner Fornés «Xepa», natural d’Ondara; Vicente Lloret Sanchis, d’Almoines; la família Fuster Fuster, originària de la Font d’en Carròs; la de Vicente Aznar Miró, de Muro, i la de Miquel Canet Català, coneguda com els Caracuel vinguts de Bellreguard. Algunes d’elles seran protagonistes del transport de passatgers els anys posteriors, especialment els Caracuel, quan al 1888 el seu fundador obté l’explotació del trajecte fins al port de Gandia. Açò serà l’empenta que unirà a tots aquells que treballaven al mateix recorregut, una dotzena, que seran coneguts com «els tartaners del Grau». S’havia creat el primer col·lectiu local per al transport de passatgers que formarà part del tarannà emprenedor de Gandia.
El primer relleu generacional es produirà a primeries del nou segle. Apareixen de nou els Caracuel, amb Baltasar Canet Garcia, fill de Miquel Canet; Antonio Timoner Seguí, fill de Timoner Fornés Xepa i Miguel Morant Campos. En el Grau, els germans José i Miguel Fuster Fuster seran, el primer, el pare del popular taxista «Pequineli», i el segon, pare del «Tio Micalet» o «Xiulit». El col·lectiu seguirà creixent en els anys següents amb Pascual Vicens Bañuls, de Beniarjó; Juan Tarín Moreno, d’Almoines; José Lorente Ferrandis, el «tio Plata», des de l’Alqueria, Salvador Niño Alemany, del Grau, o Andrés Català López, i Andrés Pascual Cerdà, tots ells de Gandia.
Arribada la dècada dels vint, la ciutat viurà grans canvis urbanístics a conseqüència de l’auge de les obres públiques que, sumat a l’impuls del comerç citrícola, provocarà un gran creixement del sector del transport. El 1927 superarà el centenar de permisos i, ja en els anys de la II República, les sis-centes llicències entre tartanes, carros de càrrega i vehicles agrícoles. Una d’elles serà la de Bienvenida Cabanilles Chulià, que en quedar-se viuda heretarà la tartana familiar. Bienvenida serà la progenitora de la saga Fuster i Pequineli, així com la protagonista, junt al patriarca Caracuel, del naixement de la «Marina Gandiense».
L’aparició dels automòbils provocarà un canvi substancial en la vida quotidiana dels gandians, que veuran aparcar els primers autobusos al llarg de l’actual avinguda d’Alacant, tot convivint en el mateix espai amb taxis i tartanes.
Arribats els anys 60, deien adéu els dos darrers tartaners; el tio Plata i el «uelo Tarín», igual que faria el tio Micalet Fuster, Xiulit, amb el seu cabriolet, cansat de carregar els xiquets en el seu recorregut turístic del Grau a la platja.
La revolució del transport urbà
Entrats al segle XX, el transport, igual que havia passat amb el ferrocarril i els vaixells, viurà la seua gran revolució. El primer automòbil arribarà a la comarca al 1911, quan Juan Clemente Miguel, de Miramar, compre un Ford. Dos anys més tard serà el valler Francisco Mezquida qui n’estrene un altre. El 1918 apareix el primer automòbil a Gandia, tal com es pot veure al padró de «carruatges de luxe». D’aquest primer vehicle sabem que tenia quatre seients i que pertanyia a José María Vila Martí, però en desconeixem la marca i el model.
El 1919 es creà «la Transportista Gandiense» amb els primers vehicles pesants del moment, però no serà fins iniciada la dècada de 1920 que els empresaris i comerciants locals s’unixen a la moda de conduir un modern i veloç vehicle de motor. Els més aventurers seran, a més del comerciant Alfredo Ferragut, l’industrial Francisco Ferrairó Mascarell, que comprà un Ford el 1920, i Víctor Arbona Abargues i Vicente Mollà Pla, que a l’any següent feren el mateix. La primera motocicleta a Gandia l’adquireix José Vidal, una Indian Scout.
El 1922 serà l’any amb més vehicles adquirits a Gandia: l’alcalde Diego Morell Adrover comprà un modern Ford T, el mateix que faran Joaquín Sendra Sendra, Josep Fuster Gimeno, Ramon Bertó Marí, J. Salinas Sempere, Vicente Juan Terrades, Vicente Durà Pons i José Jordi López, que també adquireixen el mateix model americà tan en voga. A l’any següent els empresaris i comerciants de Tavernes i Oliva s’apuntaran a aquesta moda. A la primera, Idelfonso Oltra i Federico Giner, que incorporarà al seu treball comercial un Renault. A Oliva, Antonio Mayans estrenarà un vehicle Adler i l’empresari Ernesto Falgás García i el comerciant Antonio Codina Seguí adquiriran també el revolucionari Ford T.
L’aparició dels primers vehicles pesants per al transport no es va fer esperar. A la nostra ciutat van ser els empresaris Francisco Durà Mompó, Francisco Mas i l’industrial Francisco Ferrairó Mascarell que van adquirir un camió de la casa Ford. A Oliva ho farà Ernesto Gascó Camarena, i a Tavernes, igual que a Vilallonga, apareixeran els primers òmnibus a motor: un propietat de Mariano Puigvert, i l’altre, de José Roche.
La comarca viu amb efervescència el rodar dels moderns automòbils juntament amb els ancestrals carruatges de tir. Apareixen els primers establiments comercials i els corresponents tallers per a la venda i manteniment. S’instal·len les primeres benzineres a la carretera de Silla i al passeig Germanies, la primera, propietat de Francisco Casañ i la segona, regentada per Francisco Díaz Castellà.
Els empresaris Ezequiel de Selgás i Máximo Orts Cháfer obriran a la mateixa avinguda d’Alacant (llavors Canalejas) les seues exposicions comercials. La de Selgás funcionarà també com a taller de reparació. Al carrer Sant Vicent Ferrer ho farà Vicente Juan Terrades. Fernando Pons Garcia obrirà dos establiments: un a Germanies, 13 i l’altre a Sant Francesc de Borja. A la mateixa plaça Major serà Aurora Sendra Pastor qui establisca el seu negoci, mentre que Rafael Gil Santonja ho farà a Loreto, 12.
El 1929 s’inaugurarà l’exposició de la casa Peugeot i immediatament entrarà en servei la casa d’accessoris de José María Juan Orts a Canalejas, 52. Al costat dels negocis per a la venda de cotxes apareixen els tallers de reparació i els garatges de guarda i manteniment de Fermín Romaguera Garcés, a Sant Rafael; Sebastián Dénia Riera, a González, 18; i Juan Bautista Avellà Puig, a Maldonado, 3.
Mentrestant, entre el 1924 i el 1927 han anat sorgint els primers taxis. La majoria estaran impulsats per les famílies de tartaners que viuran tant el seu relleu generacional com el repte de modernitzar el negoci. Ho faran de manera fulgurant i la transició s’esdevindrà en pocs anys. Als carruatges de tir animal aparcats al tradicional Parador de les Tartanes els succeiran els automòbils dels Caracuel, amb el Buick de Pepe, i els models Ford T de Miquel (Saro) i Joaquín Canet; els germans Xepa; Antonio i Pepe Timoner Julio amb un Citroën i un Ford respectivament; Ximo Sanchis Cloquell amb un Pontiac i Luis Matoses Almiñana, dels «Patral», un Whippet americà. També, a tots ells s’uniren José Fornés Catalá, «Pepet de Palma», i Pascual Vicens. Finalment, de la família Fuster Cabanilles l’ofici l’assumirà el jove Àngel Pequineli amb un Chevrolet que, com la resta dels taxis, també era de segona mà. Alguns anys després, creada ja la segona parada davant del Montecarlo, s’incorporà també Jesús Femenía Gomar, conegut popularment com a Roc, conduint un Chrevolet gran. Roc seria un dels taxistes més sol·licitats per les joves parelles que decidien casar-se: sempre conduïa un dels taxis més grans i luxosos de la ciutat.
Acabada la guerra, el col·lectiu taxista creixerà amb nous membres com Francisco Vicens Molis i Justo Estruch. En les dècades següents, aquest gremi es nodrirà amb els taxistes Coll Donet, «Caudeli» i amb Juan Tarín Bañuls, fill de Tarín, que durant aquests anys seguirà en actiu amb la seua tartana, mentre que el fill treballarà de taxista per a, anys més tard, crear un negoci d’ambulàncies propi.
Entre 1960 i 1970 s’unirà al gremi la quarta generació familiar dels Caracuel, amb Saro Canet Almiñana, besnét de l’iniciador de la nissaga, i la tercera generació dels Fuster Cabanilles, amb Vicente Fuster Ibáñez «Marina» i Ángel Fuster Estruch, nebot i fill de Pequineli. En l’actualitat, aquestes famílies precursores del taxi estan representades per la quarta generació amb Rubén Fuster, fill i nét dels Pequineli, o cinquena, amb Verónica Canet Orengo, rebesnéta del primer Caracuel. Pel que fa a la família Timoner Xepa, alguns dels seus descendents continuen treballant al sector del transport per carretera, mentre que a la família Tarín, és Isabel Tarín Salort, néta del «uelo Tarín», qui regenta l’empresa d’ambulàncies creada pel pare.
El ram de la tartana, en una perfecta demostració d’emprenedoria de l’època, havia viscut la seua gran reconversió constituint el gremi de taxistes i, pràcticament alhora, creant la primera línia de transport urbà de Gandia: «La Marina Gandiense». Però això és una altra part o moment de la història de la nostra ciutat.
