El 22 de setembre de 1609 el virrei de València, marqués de Caracena, va publicar el ban d’expulsió dels moriscos del regne, en compliment de les disposicions de Felip III, aprovades en aquell mateix any. Als moriscos se’ls donaven tres dies per a encaminar-se als ports on embarcarien cap al nord d’Àfrica. Començava així l’operació d’expulsar a un terç de la població valenciana, aproximadament 130.000 habitants. El ban contenia algunes excepcions d’expulsió d’una casuística tan difícil d’aplicar en la pràctica, que van ser en bona part deixades sense efecte. En este sentit alguns xiquets i xiquetes menors de quatre, si els pares ho acceptaven, podien quedar-se, com també els fills menors de matrimonis mixts, però si el pare era morisc, ell seria expulsat i quedaria la mare amb els fills menors de sis anys.

El nom de morisc s’aplicava als mudèjars, és a dir, als musulmans que vivien en territori cristià, per tal d’identificar-los com a cristians nous, batejats per força o convicció a principis del segle XVI, per exemple en l’època de les Germanies. Els diversos intents d’evangelització van fracassar, en general, i s’arribà a la decisió política d’expulsar-los. Estos fets han estat estudiats abundosament pels historiadors, de tal manera que la bibliografia, encara que desigual, ja és d’una gran amplitud. En l’estudi d’un fet històric tan complex encara hi ha alguns punts que, tot i el seu interés, han quedat en un segon terme, entre altres raons perquè les conseqüències demogràfiques, econòmiques i socials per al conjunt del regne van significar una reestructuració molt profunda de la societat valenciana, de tal manera que ha sigut i és un dels temes cabdals de la nostra història.

Una primera qüestió a considerar, entre altres, ha de ser identificar qui eren els moriscos. Habitualment la paraula moro, en una primera accepció, designa els conqueridors àrabs i berebers i, per extensió, a tots els musulmans de la península Ibèrica i del nord d’Àfrica. En una altra accepció, moro s’aplica al musulmà, siga quina siga la seua nacionalitat, sense ànim pejoratiu. La conquesta islàmica no va significar una substitució demogràfica, pel fet que els nous dirigents militars i polítics eren una minoria en comparació amb els més de quatre milions dels habitants del regne visigòtic i hispano-romà, en general cristians. Una part important d’esta població autòctona, en diversos moments, va islamitzar-se, de tal manera que ja en el segle XII ja s’havia completat el procés de conversió. Els nous musulmans, anomenats muladís, ben prompte constituïren la major part de la població andalusí, encara que la pràctica social va mantindre diferències entre ells i els àrabs. 

Els historiadors, tant laics com eclesiàstics, han intentat analitzar les causes del canvi religiós, amb matisos importants. Els primers dels citats han insistit sobretot en les causes de caràcter econòmic i social: millora del tracte dels camperols, a sovint quasi reduïts a servitud en la situació anterior, el no pagar imposts, rebre algunes propietats menudes de terra, matrimonis mixts, millorar les possibilitats d’ascens social, la fascinació de la cultura islàmica, entre molts altres aspectes. Els historiadors eclesiàstics, per la seua banda, sense negar moltes de les esmentades causes, insistixen en qüestions més específicament religioses, com la falta d’instrucció cristiana, les confusions doctrinals procedents de l’arrianisme, la pervivència de pràctiques i creences paganes o l’aïllament dels grups cristians, sobretot en el camp, sense dirigents. En definitiva, els expulsats en 1609, encara que amb empelts principalment berebers, són els descendents dels que poblaren les nostres terres ja en època de la cultura ibèrica, després romanitzats i cristianitzats, dominats pels visigots, durant molt de temps arrians, i finalment islamitzats a poc a poc des del segle VIII. La seua expulsió és una de les moltes que s’han produït al llarg de la història, com el trasllat forçós d’uns 30 milions d’europeus durant i després de la II Guerra Mundial, una pràctica que continua ben vigent en els nostres dies.

Una altra qüestió, ja esmentada abans, és la permanència en les comarques de moriscos, com la nostra, de xiquets i xiquetes, popularment anomenats morisquets, molts d’ells separats dels seus pares, que van ser integrats en la societat cristiana. A la Safor han deixat ben poca empremta documental, tret d’algun cas, com el de Daimús, entre uns pocs més. La seua integració va passar per treballar, els xics, al camp, mentre les xiques feien de serventes de les famílies que els havien acollit, els cognoms de les quals serien els inscrits en els llibres parroquials en el cas de contraure matrimoni. Dels seus sentiments, de la seua confusió personal o dels seus problemes, no en sabem res. Tot amb tot, encara al segle XX, per exemple a Austràlia i Canadà, molts infants de tribus aborígens han sigut separats de les seues famílies i forçats a educar-se en institucions públiques i religioses, amb uns resultats nefasts de destrucció de la pròpia dignitat o de pèrdua de la identitat de poble, a més del desarrelament definitiu del seu lloc d’origen. Pràctiques semblants, com l’apropiació d’infants, sobretot en revolucions, guerres i dictadures, encara continuen produint-se als nostres dies. La història no es repetix, sinó que pot ser encara més perversa per als innocents, per als xiquets i xiquetes de tantes parts del nostre segle XXI.