Fumar i beure

Quan jo era menut, qui fumava amb la mà dreta era un «mariquita». Els homes, homes, fumaven amb la mà esquerra. Perquè fumar era cosa d’homes. Els herois de Hollywood sempre estaven fumant. Com més intrèpids eren més fumaven. Recorde Humphrey Bogart, la icona del masclisme d’aquell temps, amb aquell mig cigarret a la comissura dels llavis i l’ull mig tancat per protegir-se del fum del cigarro. Que són ganes! De patir úlceres a l’estómac i de conjuntivitis als ulls.

Don José Rubio, el metge de qui vaig aprendre tantes coses, era especialista de digestiu i recorde com en la consulta, quan li prohibia fumar a un ulcerós i este girava el morro disgustat, ell li deia: «¡Pero bueno! ¿Qué hace un hombre como usted fumando? ¡Si fumar es cosa de mujeres! Fíjese como todo los actos del fumar están cargados de feminidad». I aleshores, mentre el pacient, per moments, es quedava més bocabadat i jo feia esforços per no trencar-me de riure, don José representava, com un mim, tots els moviments de l’acte de fumar: delicadament, amb les dues mans feia el gest d’obrir el paquet com qui obri el joier de les joies més estimades, després, amb els palpissos dels dits, extreia el cigarro lentament, con si extraguera una rosa d’un ramell, i agafant-lo pel centre en posició vertical colpejava la punteta sobre la taula, perquè el tabac es fera tou i cremara millor, i el col·locava en la boca, al centre dels llavis, als quals obligava a dibuixar la promesa d’un bes. Aleshores feia com que l’encenia. El moviment dels dits raspant el misto en la capseta i el de la mà contrària protegint la flama del vent era magistral. Encés, pegava una calada profunda, sensual, retirava el cigarro dels llavis, per descomptat amb la mà dreta, i exhalava tot el fum amb els llavis en xemeneia mentre engronsava voluptuosament la seua calba com si estiguera poblada de la més esplèndida i pèl-roja cabellera. Era genial, el pacient se n’anava, perplex, amb les receptes del ‘Tagamet’ i de ‘l’Alubifar’ en la butxaca i amb el dubte sobre si havia de deixar de fumar, per la salut o per la vergonya de continuar fent-ho.

Jo no he fumat quasi mai. Tan sols uns pocs mesos. Jo tenia més de trenta anys i tan sols ho feia en vesprades que no tenia consulta i en els caps de setmana quan eixia a sopar amb els amics. Mai ho vaig fer pel matí, perquè em provocava nàusea sols pensar-ho. Aquella nit que em vaig alçar del tresillo de casa i vaig baixar a la cafeteria Montecarlo a comprar tabac, perquè s’havia acabat el meu, vaig decidir que deixaria de fumar, perquè, a part que tampoc em produïa gran satisfacció, els matins dels dies següents jo no em trobava fi. La decisió de deixar el tabac fou radical. Mai en la vida m’he tornat a posar un cigarro en la boca, han passat més de quaranta anys, però els he de dir que n’havien passat més de vint i encara m’atreia fer-ho.

Tal és la dependència que crea el tabac. Un dia que estava de guàrdia en Hospital Clínic a València li vaig tallar una cama a un home que provenia del port de Sagunt. Era un fumador empedreït, el cos menut, una boina al cap i els dits impregnats del color de la nicotina. Al dia següent, en passar-li visita, jo li vaig dir: «Don José, hauria de decidir molt seriosament deixar de fumar, l’altra cama està en molt males condicions i, si continua així, corre el perill que haguérem de tallar-la també dins d’un temps». L’home em mirà a la cara sense escoltar-me, és clar. Passat no massa temps, donà la casualitat que jo estava de guàrdia també aquell dia quan ell va tornar i li vaig haver de tallar l’altra cama. Al dia següent quan vaig entrar en l’habitació per passar consulta l’home estava assegut en el llit, tapat el cos pel llençol i ...estava fumant! Mai he aconseguit traure’m del cap la seua imatge quan li vaig alçar el cobertor: el cos menut, la boina al cap, assegut amb els dos monyons de les cames amputades i amb el cigarret en la boca, mirant-me horroritzat, perquè, damunt, sabia que en els hospitals estava prohibit fumar!

Ara no gastaré temps contant-los les misèries que provoca el tabac. Ho he fet, com a metge, massa vegades en tots els mitjans de comunicació que hem facilitaren micròfon i pagines per a poder-ho fer. He protestat, també, quan em sentia agredit pel fum del tabac del veí de taula en un restaurant o en qualsevol local tancat. Vaig aplaudir quan qui governava prohibí fumar en eixos llocs i vaig viure la protesta furibunda dels fumadors quan es sentiren atacats en la seua «llibertat» de fumar on els donara la gana. La mesura obligà, aleshores, a importants despeses per part dels propietaris de restaurants per a fer, dins dels seus locals, espais perquè els fumadors pogueren continuar fent-ho i no deixaren d’acudir-hi. Estava a París aquell inici d’any nou on començà la prohibició de fumar en els restaurants i la contestació dels fumadors fou, igual que ací, furibunda.

El tabac sempre tingué una gran acceptació social, o, millor, sempre fou ben considerat socialment. A ningú li estranyava que en totes les oficines, en tots els espais públics i privats, en les pel·lícules, tothom fumava. El fum era consubstancial amb tot tipus d’ambients. Estos dies estic seguint la sèrie televisiva ‘The Crown’. Allí tots fumen, un cigarro darrere un altre, i això que alguns dels protagonistes principals moren a causa del tabac. L’altra és que sempre estan bevent. Quan entren a una estança es dirigeixen, de cap, a eixa tauleta en la qual hi ha eixes botelles de cristall tallat plenes de l’etern whisky, el qual beuen amb deler. Sempre tenen un cigarro al llavis i un got en la mà.

La imatge pública dels representants institucionals ha canviat. No es mostren mai amb un cigarro en la mà, Felipe González i Mariano Rajoy són fumadors de puros i una setmana, en esta pàgina, li vaig dedicar un article a Barack Obama quan em vaig assabentar que fumava. Però no els hem vist mai fumar. També el got en la mà està fora del protocol públic. En març del 1995, a Montecarlo, durant el còctel de la presentació de l’Escola Internacional de Senologia, iniciada per Manosmed (Sociedad Internacional Mediterrània), la qual fou creada per a l’estudi de les malalties mamàries, de la qual jo era un dels cinc membres espanyols fundadors i que presidia la princesa Carolina de Mònaco, ella estava present i en el moment de fer-nos les fotografies, l’assistenta personal de la princesa li va traure la copa de xampany que duia a les mans perquè no apareguera en les revistes amb ella. 

Fumar i beure omnipresents. He parlat o escrit en alguna ocasió sobre la gran mentida del tabac. L’Estat recapta en impostos directes prop del 80% del valor d’un paquet de tabac. Són 3,76 euros, de mitjana, per cadascun, directament. Tinc la convicció que no prenen consciència, que amb diners públics es pagaran tota la medicació, totes les baixes laborals, totes les malalties ocasionades, totes les intervencions quirúrgiques que provocaran els paquets de cigarrets de hui, tan sols que això ho faran els governs que estiguen manant d’ací a 25 anys. Del beure no tinc dades hui. En parlarem un altre dia. 

Fumadors i bevedors amb la llibertat de malbaratar la seua salut. És la seua llibertat, tan sols que cal que respecten les meues. La meua salut i la meua llibertat.