Quadern d'hivern

(Dijous). Hi ha dies que les paraules del vell profeta són totalment actuals, quan diu que «les tenebres embolcallen la terra i fosques nuvolades cobrixen les nacions», com una descripció del nostre món que sembla que torna a aquells temps antics de la pesta, la fam i la guerra. La mateixa naturalesa, amb ben poca ornamentació vegetal i la mar minvant, només s’ha fet resistent, mineral, a la pesantor de les muntanyes, superbes, desafiants de qualsevol advers oratge. Sort que el profeta, a continuació, encara anunciarà una llum radiant per al futur. 

(Divendres). Cada dia, a la mateixa hora, comença el passeig de la velleta, que encara camina amb un pas decidit, com d’altres temps, mentre un gosset, ben lligat a la corretja curta, no la deixa mirar tranquil·lament els aparadors de les modes més cridaneres. Com ‘La dama del gosset’ d’Anton Txekhov, guardarà algun amagat secret o algun record feliç? La literatura, en algunes ocasions, voldria refer la vida real, canviar la grisor i la rutina de tantes existències, en una altra història, de joventut daurada, transformada per l’agredolç de la memòria quan el crepuscle s’hi eixa seduir per la foscor de la nit.

(Dissabte). Llargues nits d’hivern, vesprades fosques, matins de gelor. Tot el món fuig de la intempèrie ara ja ben poc amable, encara que la mar siga a tocar de mà.

- Ja el tenim ací, el fred.

Sempre temut, ha entrat amb la força del que se sap invencible, amb arrogància, sense avisar ni demanar permís.

-Ja el tenim ací, el fred.

Al camp, la rosada té blancor de gebre i apunta, en algun rodal, la negror que crema brots tendres i plantes.

- Ja el tenim ací, el fred.

Cal abrigar-se, buidar l’armari i canviar la roba lleugera d’entretemps per la llana acollidora. Cap missatge de la primavera. 

(Diumenge). Somniar en un Nord enllà, on el bosc boreal és una immensa nau d’església antiga, recorreguda per càntics estranys, amb lletra perduda entre la remor dels arbres vinclats pels vents de l’hivern. En aquelles ombries ens agradaria, per un instant, tornar a escoltar les veus dels infants que jugaven i s’amagaven darrere de les soques més grans, com una arriscada aventura que feia glatir el cor, encara lliure i feliç.

(Dilluns). El silenci, en la tranquil·litat de la vesprada, invita a la lectura o, encara millor, a tornar al llibre que la curiositat, més enllà del pergamí protector, en tantes ocasions ens ha fet companyia, ens ha fet pensar. Així, torna a les mans la ‘Retòrica’ de Maians, publicada en 1757, un llibre vell, però no envellit. L’autor, en un substanciós pròleg, recorda que una ciència ben important és l’art d’usar bé de la raó, com el millor camí per a una autèntica educació, amb les següents finalitats: «Encontrar el hombre lo que aprendió; Juzgar lo que encontró; Retener lo que juzgó, y Enseñar lo que retuvo». Insistix en la importància de la crítica de tot allò que anem descobrint, aprenent i guardant en la memòria, com també com comunicar-ho adequadament. Estes recomanacions fan pensar sobre com hauríem de valorar el coneixement, sense imposicions ni manipulacions. Tanquem el llibre i tornem, un poc més preocupats, a mirar el carrer, encara il·luminat pels comerços.

 (Dimarts). En moments de certa absència mental, com un joc, van apareixent paraules emparellades per la seua pronúncia, com una primitiva al·literació o repetició de sons, sense cap altra finalitat que deixar córrer el temps. Sense l’exigent disciplina del creua-mots i sense cap esforça especial, van arribant les inquietants parelles que abracen «memòria amb morir», «ploure amb plorar» o «viure amb riure». Ben prompte, el joc comença a repartir cartes de plom, com una càrrega afegida a l’espatla, ja corbada per tantes anades i vingudes, i el pes de cada dia comença a ser excessiu. A la finestra, el soroll d’una pluja amable crida a tornar a la penombra de l’habitació, sempre acollidora.

(Dimecres). L’hivern –vent, fred, foscor- ha despullat els arbres del seu esponerós fullatge. No ens preguntem on són les fulles que ja no disfressen l’absència de fruits. Ara ja no hi ha cap engany o ficció. Tot s’ha revelat en la nuesa geomètrica de l’arbre. És el moment sagrat del retorn al que és essencial, a tot allò que continua ferm i valerós contra les tempestes de les hores i dels dies. El silenci de la naturalesa voldria donar el seu assentiment a les dures pedres que tot ho sostenen, però calla respectuosament.