El meu pare

Això era i no era, fa molts anys, en un poble molt petit, entre la mar i la muntanya, en un dia qualsevol, després de la Guerra Civil Espanyola que va desfer el país, uns alumnes d'una escola rural- també molt petita - eren a classe estudiant amb un professor que sempre estava enfadat i nerviós. Els alumnes tenien molta por d'ell perquè, sovint, els pegava amb una vara de taronger quan algun alumne no es portava bé, no feia els deures o estava distret parlant amb un altre company mentre el professor explicava la lliçó. 

Com cada matí, els alumnes estaven treballant en silenci a l'aula fent les operacions de matemàtiques que el professor havia escrit abans a la pissarra. Aquest mestre ja tenia uns anys, era vell, portava un vestit vell i esparracat amb una corbata mal cordada. Això sí, sempre venia ben afaitat a l'escola i demanava a tots els alumnes que els mostrés les mans i els cabells per comprovar que estaven ben nets i polits . Si algun nen o nena no tenia ben netes les mans, els castigava de cara a la paret amb dos llibres ben gruixuts a cada mà. Mentre els seus alumnes treballaven en un silenci total que semblava com si fos un cementiri, el professor va treure un cigarret i es va posar a fumar i a llegir el diari. La classe era plena de fum i algun nen estossegava i abaixava el cap per no ser descobert. Un dia, el professor dolent va anar al lavabo. 

De sobte, el delegat de la classe -un nen petit d'alçada amb uns ulls grans i molt simpàtic- es va aixecar corrents, va agafar d'amagat la vara del mestre, la va trencar en petits trossos i la va llençar per la finestra que donava al pati de l'escola. Quan el professor va tornar del lavabo i va descobrir que la vara no hi era, es va enfadar molt. Va dir: "On és la meua vara? Qui l'ha llançada?". Tot seguit, el nen petit es va aixecar de la seua cadira ii va dir -sense por i seriós- davant de tothom: "He estat jo, senyor professor. No m'agrada gens que tu colpeges els meus companys a l'escola. Estem tots cansats i tenim por de tu. No ens agrada estar així amb tu a l'escola".

Es van quedar tots en un silenci absolut, semblava un funeral i ningú no s'atrevia ni a respirar. El professor també es va quedar ben parat en veure que el nen havia tingut la valentia d'aixecar-se i pronunciar aquelles paraules davant tota la classe sense dubtar-ne. El mestre -davant la sorpresa de tothom- es va posar a plorar i va demanar perdó a tots i va abraçar el nen i el va fer seure amb una suau carícia a la galta. Ningú es creia el que havia passat. A partir d'aquell moment, el professor es va convertir en el millor professor del món perquè es va tornar molt afectuós amb els seus alumnes, ja no s'enfada sovint i tenia molta paciència amb els alumnes. Aquest nen petit i valent que va trencar la vara del mestre és el meu pare que també es va convertir en un profe molt bo i respectuós sempre amb els seus alumnes. Hui, 1 de febrer, fa 86 anys i tots l'estimem molt!