Gegants i cabuts del segle XXI

La processó del Corpus Christi és, per excel·lència, la més completa i solemne en les nostres terres. L’arquetip és la de València, ja des del segle XIV, per la seua complexitat, durada i riquesa d’elements religiosos i culturals. Era, a més, la millor expressió pública de la composició estamental de la ciutat, formada per la noblesa, l’Església i el poble. També a Gandia, en una escala més modesta, hi figuraven els tres estaments, amb una detallada presència dels gremis de fusters, ferrers, obrers de vila, sabaters, velluters, flequers i forners, entre altres, seguits pels llauradors, és a dir, el braç treballador. Massa sovint, per qüestions de protocol, hi havia baralles entre alguns senyors per tal d’assegurar el seu lloc en el seguici, d’acord a una estricta normativa.

En la processó convivien elements d’origen divers, alguns anteriors a la festa del Corpus, on es mesclaven les intencions d’ensenyança moral i religiosa amb el desig de fer festa, d’arrel popular, com en la recepció d’un personatge important que arribara al poble, acompanyat d’elements fantàstics, com animals totèmics com l’àguila o l’encarnació del mal, el drac que calia derrotar. Hi entraven també elements de procedència dramàtica, de la representació de misteris com la degollació dels sants Innocents i el seguici cerimonial d’una gran representació de personatges bíblics, com una preparació del misteri de l’Eucaristia. Tot este immens conjunt tenia, com un contrapunt entre didàctic i festiu, el ritme dels balls, tant els d’origen populars com el dels bastons, com els de clara ascendència teatral, com el de la Moma. Davant de tan diversos significats i procedències, les interpretacions populars hi afegien una simpàtica recepció de tanta grandiositat i novetat. 

La fascinació, no sols infantil, per tot allò que és gran i monstruós, hi anava entre l’admiració i la por davant la imposant presència dels gegants i l’estranya deformitat dels cabuts, sempre juganers. Els gegants, possiblement una derivació dels gegants bíblics, com Goliat, o de l’hagiografia, com sant Cristòfol, eren els que més cridaven l’atenció, posteriorment completats amb les gegantes, que ben sovint tenien un estil més semblant a les modes femenines de cada època. En alguns llocs, la parella principal representava a la ciutat. En diverses èpoques s’han anat introduint-ne de nous, com els nostres Tirant i Carmesina, tot un encert per fer de la literatura clàssica un bon exercici d’inculturació actual.

Els nans o cabuts eren els que més desconfiança produïen perquè podien aproximar-se sobtadament als espectadors i produir més d’un ensurt, encara que els seus balls de festa exhibiren les seues ganes de jugar i de fer festa. Eren com els bufons d’altres èpoques o els pallassos més contemporanis, disposats a trencar totes les normes i convencions per un privilegi no escrit però acceptat pels senyors. El poble, d’alguna manera, hi descobria, en aquella franquesa còmica, els seus somnis de llibertat, de poder expressar sense por el que sentia davant de tanta opressió, encara que fos d’amagat per disfresses i màscares, com una lleu evocació del carnaval.

L’evolució de la processó del Corpus durant els segles XVI al XVIII està ben documentada i mostra la seua continuïtat i esplendor, sobretot a la ciutat de València. El segle XIX va assenyalar una certa decadència de la processó, d’acord amb les grans transformacions socials, polítiques i econòmiques, com la desaparició dels gremis i el sistema senyorial, mentre la burgesia ascendia al poder. Així, en el primer terç del XX, a Gandia, ja s’havien perdut molts dels elements de la processó tradicional. La recuperació d’alguns dels components no associats a la litúrgia és molt recent, de fa uns pocs anys, de tal manera que, sense formar part de la processó en sentit estricte, tenen la funció d’anunciar-la i d’evocar alguns aspectes de la cultura popular i tradicional.

Evidentment ha desaparegut la societat estamental i el poble que produïa i animava la festa. La societat actual és essencialment plural i amb un intens sentit individualista, però amb una certa nostàlgia d’altres temps suposadament més ordenats i tranquils. Si des de la cultura té el seu interés conservar costums del passat, pel seu mateix valor intrínsec, ha de quedar ben clar que la relació amb la religiositat que, en altres èpoques, va inspirar i afaiçonar aquelles expressions, ja no té ni la mateixa presència social ni els corrents espirituals més importants actuals, més centrats en la Paraula i la Litúrgia, no s’avenen amb aquelles antigues representacions, massa sovint d’un literalisme bíblic ja superat. 

Els gegants i els cabuts o nans d’ara, els que ja no participen en cap processó, ja no animen a practicar la virtut o a riure’s dels propis vicis de ser millors que els altres, sinó que animen a consumir, com més millor, passivament, tot deixant-se guiant per uns experts tan grans i poderosos, que en el fons són nans, és a dir, que ja només saben ballar al so del mercat, mentre es glorien d’una llibertat que ja no és d’or sinó de llautó.