Joan Lluís Vives i la pau d'Europa

Enric Ferrer

Enric Ferrer

Enric Ferrer | Opinió

La idea d’Europa, tan antiga en accepcions diverses, és d’aquelles propostes que davant de qualsevol crisi econòmica, una conjuntura social o cultural no prevista o una normal contesa electoral, suscita opinions inclús apocalíptiques sobre el seu futur. La prudència, una virtut ben poc practicada, aconsella que en temps de canvi és millor no prendre decisions que després poden lamentar-se. També és de trellat mirar si en el passat, que evidentment no es repetix, hi ha algun indici que ens puga ajudar a aclarir el moment actual i les possibles conseqüències de les decisions que s’hauran de prendre de cara al futur.

L’Europa actual, en bona part, va nàixer en una de les més grans crisis de la seua història, és a dir, el trànsit entre el segle XV i la primera meitat del XVI, amb la transformació de la cristiandat medieval en una pluralitat religiosa, social i política, fonament de la cultura moderna. Un testimoni excepcional d’aquella crisi fundant de la nova Europa va ser el valencià Joan Lluís Vives i March (València, 1493-Bruges, 1540), l’intel·lectual que, amb Erasme i More, van tocar més de prop la complexitat dels canvis que s’hi produïen i van tractar de donar-los un sentit, des de la raó, per tal de contribuir a l’establiment d’una societat en pau.

Vives, en primer lloc, és un d’aquells testimonis que va viure en pròpia carn la dramàtica persecució religiosa de la seua família de conversos judeocristians, sobretot per la Inquisició d’inspiració reial, de tal manera que no ha d’estranyar que deixara València per sempre un poc després de la mort de sa mare. Lluís Vives, el seu pare, després de diversos processos, acabarà cremat en 1524. Els seus avis, Jaume March i Isabel Maçana, oriünds de Gandia, amb les seues filles Violant i Blanquina també passaran per interrogatoris, abjuracions i penes inquisitorials. El cas de la seua mare, Blanquina, que va morir a conseqüència de la pesta en l’any 1508, va ser especialment dolorós per a Vives, pel fet que, en una data tan tardana com la de 1529, la seua mare va ser cremada «en memòria i fama», amb la consegüent pèrdua dels béns familiars heretats per les seues filles residents a València.

«Vives, en primer lloc, és un d’aquells testimonis que va viure la dramàtica persecució religiosa de la seua família de conversos»

El nostre humanista, en segon lloc, va experimentar l’enfonsament de la unitat cristiana amb les reformes de Luter, Zwingli, Calví i la separació de l’Església d’Anglaterra per Enric VIII, mentre els enfrontaments polítics i bèl·lics esquarteraven una Europa assetjada pels turcs, que ja havien arribat a Viena, la capital imperial, en 1529. La mateixa societat era sacsejada pels moviments comunals, anti-senyorials, com les germanies de València, o socials, com la guerra dels camperols a Alemanya. D’aquells projectes de pau universal, en part inspirats per Erasme i assumits per Carles V, no sols no en quedà la memòria, sinó que van ser objecte de sospita i persecució. Vives, amb els seus mitjans intel·lectuals, va interpel·lar amb escrits al papa, a l’emperador, al rei d’Anglaterra, i a altres personatges poderosos del seu temps, des del seu observatori de Bruges, una ciutat pacífica i alhora tan propera de la violència dels països veïns.

L’actitud de Vives, reforçada per tantes experiències personals i socials, va anar entrant en una etapa d’estudi i reflexió sobre la condició humana en un àmbit ben concret, l’Europa del seu temps, la que «des de Cadis fins al Danubi inferior, en l’espai entre els dos mars, tenim una molt forta i poderosa Europa, que unida seria superior a Àsia» (’De concordia et discordia in humano genere’, llibre tercer). Europa, sovint identificada amb la cristiandat, era la seua terra nutrícia, fonamentada en la llengua llatina, on intentar entendre la complexa realitat dels hòmens i les societats.

La realitat europea en l’època de Vives, li mereix este comentari: «en este racó que ens han deixat les conquestes dels àrabs i turcs, ens hi avalotem, barallem, ens embogim; per tant, este trosset, la resta d’una fortuna tan gran, el protegim amb dificultat, ¿en serem capaços, de mantindre’l?» (’De concordia et discòrdia’). Una constatació que farà més explícita en una carta al papa Adrià VI: «no puc deixar de lamentar que eixa Europa, d’esta manera dividida en ella mateixa, estiga en lluita amb gran perjudici per a tots». 

La seua consciència europea i cristiana el va fer desitjar la pau, a superar l’individualisme («cadascú viu per a ell mateix, sense atendre als altres, o més encara, tot procurant la seua destrucció») i, entre altres aspectes, el sentit exclusiu de la propietat («¡amb quina boca, amb quines veus pronunciem les paraules meu i teu!»), sempre amb el propòsit de conéixer la complexitat de la condició humana, la seua psicologia (’De anima et vita’), sense jutjar-la, sinó animant-la al diàleg, a la concòrdia, a la tolerància, fins i tot a exhortar els mestres per tal que eduquen als alumnes en la pau (’De pacificatione’). Tot un programa de gran actualitat per a la nostra Europa, dictat per un intel·lectual compromés que va experimentat ben amargament els fruits de l’opressió, de la divisió, de les guerres, dels enfrontaments religiosos i de tot allò que destruïx l’amor i la concòrdia.