La meua ciutat, el meu món

Quadern de primavera

.

. / Levante-EMV

Enric Ferrer

(Dijous, al ple de migdia). S’hi parla molt sobre l’oratge, sobre l’absència de pluges. Els urbanites hem descobert la nostra ànima llauradora i mirem al cel com feia temps no ho havíem fet. Amb un escàs bagatge meteorològic, s’intenta explicar com és possible que la nostra terra, sempre beneïda per la pluja, ara siga tan avara de l’aigua. Mirem el Mondúver, pedra imposant guaitant la mar, i ens torna aquella dita que quan fa capell, pica espart i fes cordell. Ara el cim, poèticament embolcallat per les boires, punxa el cel amb les agulles de les antenes i ni gota cau muntanya avall. Tampoc ja no tenim espart ni fa falta fer trenar-lo, ni cap planter on lligar canyes, mentre tenim a l’abast de la mà els fils de plàstic, però no tenim l’aigua de la pluja. Ara, fins i tot els devots de la intel·ligència artificial, tornen a aclamar-se a les rogatives, encara que siguen, com en altres temps, per posar-se a bé amb alguna divinitat que s’ha ofés per alguna malvestat dels hòmens i els ha castigat sense l’aigua de la vida. S’hi ha d’intentar tot, encara que siga un ritual buit que dóna uns grams de tranquil·litat. Algun dia plourà i ja ningú no se’n recordarà de la set de la terra i dels hòmens i dones, i se’n riurà dels rituals de propiciació fins a l’altra sequera.   

(Divendres, de bon matí). El passejant per la muntanyeta de Santa Anna encara trobarà camins mig esborrats i alguns rodals de pins que amaguen tres creus de pedra, escampades sense cap intenció especial, com deixant-les entre els matolls i els arbres com un vestigi d’una construcció ja desapareguda. En realitat formaven part de l’ermita de les Ànimes, prop de la riba del riu. Les ermites també moren i la lletania dels seus noms encara, en algun cas, evoca algun record: Sant Sebastià, Sant Joan, la Trinitat, Loreto, la Puríssima, Sant Vicent Ferrer... Van acomplir la seua missió i de diverses maneres van anar desapareixent engolides per la creixença urbana, l’oblit o simplement per haver quedat sense ús, entre altres vicissituds. Ben prompte ni els noms diran res als veïns. Reconstruir-ne alguna ja no té cap sentit i cal respectar els temps de la història i, seguint la recomanació evangèlica, millor deixar que els morts enterren els seus morts, mentre alguns, per poc de temps, encara en guardaran alguna memòria. 

(Dissabte, a l’hora baixa). Les moreres, ara ornamentals, han tornat a regalar la generosa collita de les seues fulles, però sense els voraços cucs de seda que, en altres temps, omplien les andanes en espera dels misteriosos capolls que hàbils mans convertirien en fils de seda i en teles esplèndides. Tot començava amb el ritual de la benedicció de la llavor en alguna ermita, amb l’esperança d’una bona creixença i un més gran profit que arrodonira la sempre curta economia familiar. Ara, amb el pretext de fer memòria d’una antiga i asiàtica ruta de la seda, ens envien milers de productes, sense ni un fil de seda, però ben lligats amb les maromes invisibles de l’economia universal, de gran eficàcia però sense cap bellesa afegida. 

(Diumenge, a trenc d’alba). El primer silenci del dia fa més lleuger el passeig per la ciutat. En algunes parets, les Creus de maig han reviscolat per una suau rosada, com un discret desig d’allargar la vida de les flors que un dia tenien tota la virior de les primeres hores de separació de la terra nadiua. Estes creus encara fan memòria del contrast de la vida, entre tants murs i també entre tantes finestres, com una simfonia monòtona que va marcant cada instant, com de sageta de rellotge, que va fent un forat a la pedra més dura. També, val a dir, que una nit el foc cremarà les creus, com un anunci de glòria futura, com un presagi d’una nova història sense cap dol ni llàgrima.

(Dilluns, a sol ponent). Coloms, tórtores, gavines, en evident competència, baixen puntualment a penes els alumnes han deixat el pati, el breu descans entre classe i classe. Els animalets busquen les restes d’alguna molla de pa, d’alguna resta de galeta o el més insignificant vestigi de menjar. Ni l’horta ni la mar ja alimenten les aus que ja s’han naturalitzat entre els cotxes i els vianants. Els pobres recursos dels patis escolars un dia, en acabar el curs, s’acabaran sense remei, i hauran de buscar l’aliment en altres llocs, com passa en la vida dels hòmens i dones. En diuen, d’això, la lluita per la vida o, amb més elegància científica, la selecció natural.

 (Dimarts, a sol ixent). La mar de primavera, encara sense la tebior de l’estiu, invita a contemplar-la de lluny. La deserta extensió que abasta la vista invita al descans, a no voler trencar el difícil equilibri de les primeres hores del dia i a recórrer, sense cap objectiu, les anades i vingudes d’unes ones sense força, com eixides dels somnis de la nit, mig endormiscades, envoltades pel silenci de la naturalesa. És l’hora també del silenci interior, d’aquell que és suspensió de voluntats i projectes. Ben prompte, el soroll trencarà l’encanteri de l’instant i caldrà seguir el camí de cada dia.