La meua ciutat, el meu món

El campanar de la Seu

.

. / Levante-EMV

Enric Ferrer

Al campanar de la Seu li han aplicat una ortopèdia gegantina perquè els anys li havien deixat massa visibles les marques de l’edat i ja no era suficient amb una superficial operació estètica, sinó que calia una revisió més profunda de la seua patologia interior, de la resistència dels seus materials i de tot allò que no acomplia cap funció important. Per això mateix, per a encertar el diagnòstic, hi calia estudiar-lo i consultar els experts, tal com s’ha fet, sempre amb les possibles sorpreses que el treball de camp anirà descobrint i així s’enriquirà el coneixement sobre l’evolució constructiva del campanar, amb el propòsit de tornar-li l’esplendor que va començar a lluir al segle XVIII. 

La naixent vila de Gandia, a la segona meitat del segle XIII, va construir una primera església i una torre de campanes, exempta, com un senyal d’identitat en una terra de musulmans que utilitzaven la veu per a cridar a la pregària. La construcció de la nova església, que s’allarga entre finals del XIV i principis del XVI, va anar configurant una realitat arquitectònica ben diferent d’aquell campanar, encara amb nous afegits, massa sovint afectat pels terratrèmols, però que ja tenia una rellotge amb tocs de campana. Quan un moviment sísmic, a finals del XVII, el va enderrocar en part, va fer-se cada volta més evident la necessitat de la seua reconstrucció general. 

En 1756 van començar les obres d’un nou campanar, segons el projecte de fra Onofre Trotonda, del convent de Sant Jeroni de Cotalba. La torre incorporava elements anteriors, encara que modificats, d’acord amb l’estructura de quatre cossos superposats, tot reservant el segon a la zona de campanes, mentre el tercer contenia el rellotge i l’últim el remat amb el penell. Alguns elements són tributaris dels estils de l’època, entre el barroc i el classicisme. L’obra, després de 250 anys llargs, ha demostrat la seua bona realització, un fet que augura una important pervivència per a este símbol de la ciutat.

L’origen dels campanars són les torres de campanes, que ja apareixen abans del segle X en alguns monestirs d’Europa. El toc de les campanes, a més de recordar els moments de pregària o recolliment, anaven marcant les hores de treball dels monjos i dels llauradors i ramaders dependents del monestir. La reiteració de l’horari va acostumar a l’ordre en el treball i va establir un dels fonaments de la cultura occidental, unit a la mateixa divisió del treball en intel·lectual i manual. Ben prompte, després de les torres romàniques, el gòtic de les catedrals farà de les torres una ostentació de grandesa i de custòdia de la gran porta de l’església, amb tot el seu profund significat espiritual. A les nostres terres, tan tardanament incorporades a la cristiandat, les torres seran exemptes, com un senyal d’identitat i vigilància més que d’acompanyament dels fidels cap a l’interior de la nau de l’església.

A poc a poc, la primitiva funcionalitat de les torres de campanes anirà convertint-se en símbol de prestigi, d’altura que fa visible des de lluny la presència d’una vila, d’un poble de cristians, d’una comunitat de senyors i treballadors. Així les campanes de la pregària tindran també una funció cívica i social, com és l’organització de la vida, del treball o la crida davant d’algun esdeveniment advers o feliç. Quan s’hi instal·là el rellotge, amb el toc de les hores, la vista i l’oïda s’acostumaren al seguiment del pas del temps, mentre el penell, assistit pels punts cardinals, assenyalava l’orientació dels vents.  

Com tota obra humana important i no massa freqüent, les torres, els campanars, tenen el seu simbolisme, més enllà de la percepció de la seua materialitat. Alçats entre la terra i el cel, expressen un sentit ascensional, com passar de les realitats més immediates i imperfectes a la perfecció de la idea, de la visió de tot allò que és i que ens transcendix. La torre també, possiblement marcada per la de Babel, pot assenyalar també la debilitat de la condició humana, que creu possible tocar l’infinit sense cap fonament segur. En la literatura, en este sentit, hi ha excel·lents exemples d’esta ambició, del desig de poder i domini, quasi sempre amb un final dramàtic i de destrucció personal.

Actualment hi ha tota una competició internacional per tindre l’edifici més alt, símbol de poder econòmic i d’orgull nacional o de la imposició d’algun capitost. A una escala ben modesta, al nostre campanar li van aparéixer uns competidors als anys 60 del passat segle, però sense acabar d’amagar-lo, tot i destorbar en qualsevol panoràmica general de la ciutat. Un cas ben diferent és el de la catedral de Nova York, que sembla una maqueta neogòtica perduda en un bosc de gratacels, com un símbol d’una època que ha definit sense cap complex quins són els seus valors prioritaris, mentre en les seues monedes continua la ficció del lema «In God we trust». Confiem que les generacions futures encara continuaran mirant i interpretant, ben rejovenit, el nostre campanar, testimoni d’un passat i motivació d’aspirar a un futur millor, encara que les llegendes urbanes, com la de les òlibes que anaven a beure l’oli dels eixos de les campanes, ja no la sentirà contar cap infant.