Ofrena a la muntanya estimada

El Mondúver, amb la seua geometria de pedra, s’imposa en el nostre paisatge visual i sentimental per la seua presència segura, eterna. Des de sempre, la humanitat ha experimentat la seducció de les muntanyes, alçades entre el cel i la terra, com una permanent invitació a transcendir la matèria per arribar a les regions de l’esperit. És tan potent la crida de l’altitud, que ha conformat tota una forma de viure i pensar, fins a l’extrem de menysprear la matèria, el cos, és a dir, tot allò que pot fer de contrapés al vol de l’ànima cap al regne de la més pura idealitat. També, d’una manera més pragmàtica, s’ha construït tot un relat de superació, d’esforç, per tal d’arribar al cim, a l’excel·lència, mentre la major part dels caminants ni han pogut ni han tingut l’oportunitat ni tan sols d’arribar a la meitat de la victoriosa ascensió. 

La muntanya, d’altra banda, també mostra diversos rostres, perquè mentre oferix seguretat i refugi, també amb la pretensió de ser el centre o punt de referència de tota la realitat que l’envolta, igualment mostra un posat d’indiferència davant el sofriment dels humans, perquè la seua cara de pedra continua sempre igual, impassible, mentre la carn humana és sensible, dèbil, incapaç de no compartir amb els altres el dolor comú de l’existència. Una doble faç que ha fet pensar que la muntanya és també la seu de les tempestes, dels allaus, de tots els perills que cauen sobre la humanitat. El nostre poble, afaiçonat pel conreu de la terra, per l’atenció més immediata a l’horta, no ha buscat profit a la muntanya, excepte la fusta, la caça o el pasturatge del ramat. També és cert que li ha tingut un gran respecte perquè defén les plantes dels vents contraris, de la pluja excessiva i la pedra que fa malbé la collita; un respecte, però, sempre barrejat amb la por als roders, als bandolers, amagats en els llocs més apartats i disposats a baixar a l’horta a fer alguna malifeta.

No s’estima el que no s’hi coneix i, per això mateix, la muntanya, enaltida pel seu cim del Mondúver, és més que un espai físic, geològic, sobretot pels seus més antics habitants, pels camins dels pastors i els seus ramats, gravats per tantes petjades de segles, per les fonts que sacien el caminant, per l’aixopluc de les parets dels abandonats corrals, per les coves misterioses o els pous dels avencs, pels barrancs enganyosos quan l’oratge porta la pluja, pel pi que encara dóna testimoni del passat o la sabina recargolada pels vents adversos, o els extens paisatges d’horta i mar, com un regne prohibit a tocar de mà o la nit silenciosa que prompte serà captiva del senyor de la llum. Si algú, des de la comoditat de la butaca, vol recórrer els viaranys de la muntanya sense cap temor i a un tir de pedra, haurà de deixar-se guiar pels avesats Òscar Martí i Vicent Cervera, tot obrint les pàgines del seu Mondúver, on la bellesa de la paraula va assenyalant les meravelles de cada indret muntanyenc amb l’esplèndid regals dels imatges. 

La literatura, no sols la més immediata, ha fet del massís del Mondúver un dels tòpics decoratius més persistents en qualsevol descripció de Gandia i la comarca, com ho va fer, per exemple, Vicent Boix, l’important escriptor del segle XIX, que s’hi lamentava, quan vivia a Gandia de ben jove, del descobriment del seu sensible esperit immers en una nit de suaus brises i amb la tènue claredat de la lluna, mentre «su calva frente el colosal Monduber / alzaba vigilando a tantos pueblos/ que estrecha entre sus brazos estendidos», com el millor dels senyals per a identificar el lloc del seu lament.

Entre les poques referències paisatgístiques dels nostres clàssics, sí que cal esmentar la referència al Mondúver que apareix en el Tirant lo Blanc, de Joan Martorell. Sàviament i prudentment Joan Iborra, fa uns anys, va explicar la presència del topònim Mont Túber en els capítols CCCX i CCCXXI, quan escrivia que «Martorell fabula sobre una base real i aplica una de les tècniques narratives més efectives, la introducció d’un nom familiar als lectors que sense cap dubte fa imaginar un espai i una silueta coneguda on podia transcórrer l’acció».

En la nostra època les referències a les muntanyes valencianes més significatives s’han multiplicat afortunadament, de tal manera que podem recórrer les sendes de l’amiga Safor amb la companyia de Josep Mascarell i Gosp, tot contant les llegendes i succeïts de la immensa serra, o aproximar-nos cautelosament a l’esfinx del Montgó, guaitant sempre la mar, on Maria Ibars ha narrat tantes històries de tantes vides, o pujar a l’alta Mariola, blancor de neu i de primavera en flor, feta poesia humaníssima per la paraula de Joan Valls i Jordà, o anar a l’agradós recer de la Drova, on Josep Piera ha baixat tantes vegades a les profunditats dels hòmens, envestits per les tempestes de la vida quan els fonaments del món s’afonen i només la poesia té l’ansa de la darrera seguretat, mentre els cingles de tots els colors ara ja són tan sols espadats sense cap història que contar. Les muntanyes, distants o properes, continuaran parlant-nos d’obscurs misteris o de clares veritats, que només els podrem entendre si encara tenim un esperit obert a les seues meravelles.