Quadern de tardor

(Dimecres). La tardor d’altres temps, amb les pluges estacionals, enguany no havia seguit l’acostumat ritual de l’octubre, amb el riu sec, les plantes i arbres, sobretot a la muntanya, sense virior, malaltisses. Tot va canviar, ben avançat el mes i el riu, sense massa cabdal, va tornar a baixar, mentre l’aigua batejava la terra i tornava a fer reals els noms de plantes i arbres, a fer brollar les fonts i omplir a vessar els barrancs. El dia 29 tancaven les escoles com un presagi advers i ben prompte arribava la tragèdia amb les aigües enfurismades contra tots i contra tota construcció humana i queia, sobre persones i pobles, la mà terrible del sofriment i la mort, com un retorn a la por a la naturalesa, desfermada, insensible. Uns dits gegantins van anar assenyalant camins de desfeta i destrucció, de forma cruel i despietada. La prova extrema va mostrar la veritat de cadascú, sense cap disfressa, i el mal, per uns moments, va estendre el seu regne d’opressió i violència, que alguns van aprofitar amb els instints més insolidaris per un mesquí guany. Quan passen els primers plors i la urgència de les necessitats més elementals, vindrà el moment de la reflexió, de traure alguna ensenyança de cara als anys pesants que ens esperen, amb la seguretat que, amb tants testimonis de fraternitat, la barca de la vela llatina, blanca de pau, no s’afonarà i seguirà solcant la mar pacífica d’un futur millor.

(Dilluns). Les fulles verdes van apuntant un groc discret per les temperatures impròpies de l’estació, que van allargant les restes de l’estiu. I de sobte vindrà el fred. I ens agradarà l’escalfor amable, però sense el foc roent de les guerres, el de l’odi i la intemperància. Un foc que, a més de refredar l’esperit, ni tan sols deixa alguna guspira viva entre la cendra com un senyal de futura escalfor.

(Diumenge). El 20 d’octubre s’ha assenyalat amb la notícia de la canonització de sant Carmel Bolta, nascut al Real de Gandia en 1803, frare franciscà, mort a Damasc en 1860, per la violència dels extremistes de torn. Emociona llegir el seu testament, atorgat un any abans, on deixava un bancal al seu germà, tal com ell l’havia rebut del seu pare. En temps de prova, tornava al seu ànim, com un cordial, la memòria de la terra, de la família, del poble. Una memòria que, ben dolorosament, ens retorna a la dura realitat del país on ell va donar el seu testimoni, que encara sospira per la pau, mentre la violència el senyoreja cruelment.

(Divendres). La inundació a l’Horta i la Ribera ha afectat a alguns magatzems d’editorials i distribuïdors amb llibres fets malbé per l’aigua i el fang. Aquella “riuà” de València, a l’octubre de 1957, també va maltractar molts llibres, com el de Carles Salvador, El fang i l’esperit, encara amb la faixa del premi de Poesia 1951, atorgat per la Diputació provincial de València i publicat per la Institució Alfons el Magnànim. Aquell llibre encara porta una nota manuscrita: “Este exemplar es va embrutar de fang en la riuada del 1957 a València”. A més d’haver esdevingut un involuntari comentari del títol del poemari, ara ja és tot un document històric i un testimoni de la victòria de la paraula contra les malvestats de l’oratge i de l’adversitat.

(Dissabte). El temps de tardor, amb aires de final, de comiat, quan la potència de l’estiu, amb la seua llum, ja s’ha acabat i les nits són llargues, pot ser un temps propici per a la reflexió, encara que en la nostra latitud no ens envolten les boires i ens inviten a un excés de melancolia. La tardor esborra les fronteres de les idees clares i distintes, i, per això mateix, alguns ho aprofiten per a predicar sobre la nostra època, que no acaba d’encertar el camí, com si encara necessitara de les crosses d’algun suplement d’utopia, després de l’enfit de les grans idees del progrés sens fi i de la felicitat per a tots, quan molts tan sols desitgen el recer d’un trespol segur que salve de les escomeses dels mals oratges.

(Dimarts). Les llums de Nadal, als carrers i places, s’ha convertit en una competició entre ciutats i pobles. Paradoxalment tanta llum pot enfosquir el verdader significat de les festes nadalenques. Eixamplant els dies de l’esdeveniment, que no és altre que la commemoració del naixement de Crist, que com qualsevol fet pot ser registrat, comprovat, per ser esperat cada any, fent-lo “rutina”, quelcom habitual, controlable, previsible, és a dir, perdent el seu caràcter d’adveniment, de sorpresa, perquè no s’esperava que el naixement d’un infant canviaria la història. Hi haurà llums enguany, quan tants estan de dol? O serà la llum que anunciarà el final de la foscor del túnel?