Pessebres

El pessebre era, en la meua infància, el signe identificador del temps de Nadal.

La historia relata que fou sant Francesc d’Assis qui va ser el precursor del betlem quan l’any 1223 va celebrar la missa de Nadal dins d’una cova al poble italià de Greccio, en la qual va introduir un bressol amb la figura, feta de pedra, del nen Jesús, al costat del qual va situar un bou i un ase vius. La idea quallà profundament i el betlem, pessebre o naixement, es popularitzà entre la població italiana. Fou el rei Carles III qui ens va importar la tradició des d’Itàlia, donat que ell fou, també, rei de Nàpols. L’entusiasme del rei i de la seua dona pel betlem fou imitat pels nobles i va arrelar prompte en els espanyols. El costum de muntar el pessebre fou exportat, per nosaltres, a tota Llatinoamèrica.

A casa, de menut, ma mare m’explicà la impossibilitat de muntar un betlem en el piset de Corea donat el diminut espai d’aquelles cases de l’estat. Amb tot el meu l’interès i la meu il·lusió, demanava als Reis Mags que em portaren un portalet amb la Mare de Déu, Sant Josep, el Nen en el pessebre, el bou i la mula. Portava cagaferro, el qual recollia d’entre les vies del tren en l’estació del costat de casa, el qual era ideal per a fer les muntanyes del betlem; també aconseguia una mà d’alguna raima de paper blau, el mateix amb el qual mon pare em folrava els llibres del col·legi, per a apegar-lo a aquella paret imaginaria on posaríem el betlem, sobre el qual pegaríem amb l’Imedio les estrelles i, sobretot, aquella més gran i amb cua, la qual era la que guiaria, segons la Bíblia, els Reigs Mags cap el portal.

Però no ho vaig aconseguir mai!

n any, aleshores en tindria jo menys de deu, en tornar a casa després de la cavalcada dels Reis Mags, al costat de la meu cistella, on el rei Melcior en deixava els meus regals, el vaig veure per primera vegada. Era el Nen Jesús, gitat sobre un gruix de palla damunt d’un bressol de fusta. La seua careta era preciosa; del cap, amb els cabells caragolats, eixien com a tres raigs daurats, els quals remarcaven la divinitat. Tenia els braços separats com demanant una abraçada i amb la mà dreta feia l’esbós d’una benedicció. Una de les cames descansava sobre el llit i l’altra estava lleugerament alçada amb el peuet dirigit cap el cel, com demanant-te que li’l besares. Era el Nen Jesus, gitat en un bressol de fusta i palla, que representava l’esperit del Nadal.

A partir de l’any següent fou el símbol del Nadal de ma casa. Aquell temps de l’any tan especial que no començava fins que ma mare el treia de l’armari on tan acuradament el guardava, per a presidir, ell tot sol, el lloc principal de l’aparador.

La mateixa imatge del Nen, d’una grandària un poc més gran i sense els raigs daurats al cap, era el que el pare Molins, rector de les Escoles Pies, ens oferia, un a un a tots els feligresos que havíem anat a la missa del gall, perquè li besarem el peuet, el qual l’escolanet torcava delicadament amb un manutergi abans que la persona següent el besara. El Jesuset representant l’esperit de Nadal.

Aquell Jesuset presidiria els nadals de casa dels meus pares, tota la seua vida.

Quan escric estes línies, diumenge, el papa Francesc, si Déu ho ha volgut, perquè estava molt constipat, estarà beneint els «bambinelli», com allí anomenen els jesusets que li hauran portat milers de xiquets a la plaça de Sant Pere perquè el Papa els beneïsca i els portaran després a sa casa per a col·locar-los la Nit de Nadal en els seus pessebres. Esta ja tradicional benedicció papal dels jesusets fou iniciada fa uns cinquanta anys pel papa Sant Pau VI.

Ja de major, en ma casa va aparèixer l’arbre de Nadal, però el meu fill Pascual, des de molt jove, volgué mantenir la tradició de muntar el betlem, que ell havia conegut en el dinar de Nadal que la meua família paterna celebrava tots els anys a Marxuquera, on contemplava aquell betlem de grans dimensions en la casa dels meus tios Paco i Conchita situada en el camí de la Cova Negra. La imatge d’aquell betlem era per a ell tot un símbol i volgué mantenir la màgia del Nadal recreant aquell esperit nadalenc en sa pròpia casa.

Començà a fer el seu betlem als 15 anys, a l’entrada de casa, sobre una post de dimensions notables, la qual cobria amb arena de la platja. Jo ja no li podia aconseguir el cagaferro, perquè el ferrocarrils funcionaven ja amb electricitat i el cagaferro havia sigut el residu del forn on es cremava la fusta que feia bullir l’aigua de la caldera per a produir el vapor que feia moure les màquines de tren. El cagaferro es tirava sobre les vies quan es netejaven aquells forns i en solidificar-se adquirien una duresa i un tacte que el feien ideal per a simular les muntanyes del betlem. Les muntanyes les feia, aleshores, amb benes d’escaiola, les quals després de mullar-les les podies modelar simulant les muntanyes al gust. Sobre la post instal·lava, amb l’ajuda del seu amic David Savall, totes les estructures de l’orografia clàssica (aquelles muntanyes, els rius i els ponts, les cases, les terres de conreu i els pous), a més a més de totes les escenes del portal de Betlem, amb les figures dels personatges i dels animals que ell, poc a poc anava adquirint en una botigueta al final del Passatge Lombard, amb una il·lusió i interès, amb les quals ens transmetia l’emoció a tots.

Ell, tots els dies, en alçar-se de matí, movia els figures dels tres Reis Mags dalt dels seus camells, els quals anava conduint, a poc a poc cap al portal, mentre en la part més alta del betlem lluïa, amb tota l’esplendor del paper d’alumini daurat, l’estrella bíblica.

No sabria dir-los des de quan, a ma casa, tinc un naixement amb les figures centrals del pessebre: el Jesuset en el bressol, rodejat per la Mare de Déu i Sant Josep, el bou i l’ase donant calor i amb la figura central de l’àngel, que pareix presidir l’escena i il·luminar la nit. Tenen, totes, prou grandària, la qual transmet realisme i a mi, personalment, una emoció repetida tots els anys.

He vist pessebres per tot arreu d’Espanya i també d’Europa.

Conec que hi ha tot tipus de pessebres. Alguns d’ells posseïdors de record Guinness de monumentalitat. D’altres, amb una grandària notable; alguns, amb personatges vivents; uns altres, instal·lats en el fons marins. Tots ells d’impacte, però m’han arribat a mi, estos dies, unes imatges aborronadores que es van viure a Times Square, al bell mig de Manhattan, a Nova York, quan es van apagar els llums de totes les tanques publicitàries que hi ha als edificis que l’envolten, i sobre les quals es van projectar les imatges animades de la Sagrada Família caminant amb la burreta cap a Betlem, les imatges del naixement de Jesús, les dels pastors, la dels Reis Mags, per a acabar amb la tendra imatge de la Mare de Déu amb el Nen Jesús als braços. Tot davant de les cares dels transeünts bocabadats davant d’aquella meravella d’imatge i de so.

Conec Times Square i, ni em puc imaginar com es va viure allò, aquella nit. Imatges d’un pessebre descomunal, fruit de la intel·ligència artificial, polsant l’emoció dels espectadors presents i la dels virtuals.

El pessebre, identitat nadalenca.

Bon Nadal, estimades, benvolguts.