El solatge dels dies

Hi ha mots que fan de mal dir, com si la fonètica ferira les delicades parets de la boca i els llavis. Cal un cert coratge per enviar un missatge amb un llenguatge clar, sense fullatge inútil, i tindre una bona imatge i que ningú et desitge malviatge. El solatge és d’esta família de forçada pronúncia i, en realitat, tan sols és allò que ha quedat, ja sense valor, que arriba a molestar perquè recorda begudes exquisides, flaires deliciosos o amables converses de sobretaula, en la calma dels dies feliços.

Alguns voldrien endevinar el futur amb la interpretació del solatge, que en algun moment, com a la postguerra, la xicoira o succedani del café, tan sols podia entendre’s com un senyal de misèria. Ara les càpsules industrials del café amaguen els incòmodes pòsits i ens estalvien de cap interpretació, entre altres consideracions, perquè ja tot s’ha convertit en símbol o imatge de gaudi o plaer i no agrada cap raonament que puga aigualir tanta perfecció sensorial.

Els grecs que sabien que la matèria té, com el solatge, ben poc a predir, s’hi encomanaren al poder de la paraula i van descobrir les possibilitats mercantils del llenguatge i així van muntar negocis com l’oracle de Delfos, una oficina d’expedició d’enigmes per cobrir la demanda dels preocupats pel seu futur, com aquell rei Cressus, tan famós per les seues riqueses, que li va preguntar a la profetessa sobre la conveniència o no de fer guerra als perses. L’oracle, amb la seua calculada ambigüitat, li va respondre que si atacava destruiria un gran imperi. El rei va lluitar contra els perses i va perdre el seu regne i la seua vida.

Actualment és tan gran la faramalla lingüística que cap oient no pot assimilar-la o pair-la suficientment, de tal manera que mig mastegada fa camí a l’abocador de fem i, entre tantes deixalles, ja no té la possibilitat de ser el darrer i humil solatge d’alguna menja exquisida o d’una beguda selecta. Potser, amb molta dificultat i treball, algun pacient escorcollador, amb vocació de detectiu, hi trobarà alguna engruna de l’or de la veritat, que ja no interessa si no ajuda a fer més potent l’individu que tan sols aspira al seu bé exclusiu. L’evident descrèdit de la veritat, en certs ambients socials i polítics, és ja una premissa d’obligat compliment per tal de seguir filant les argúcies verbals que aspiren a fer adeptes entre els més confosos per la contaminació informativa.

El solatge de la història, de tot allò que ha passat i que voldríem oblidar per sempre, ens continuarà tacant tota la nostra forma de viure, ens agrade o no, i només podrà ser conjurat si, sense cap por o prejudici, s’hi entra en els seus amagats secrets i tot allò que, per la seua aparença formidable, ens doblegava com canyes al vent, ara hi anirem descobrint que eren màscares que ocultaven debilitats, com el llautó que aspira a ser confós amb la puresa de l’or. La teràpia de la veritat és sempre de provada eficàcia quan s’hi fan preguntes que no s’esperaven els senyors del cadafal ideològic.

Encara hi ha un solatge propi de cada societat, és a dir, format per tot allò que va fent possible que els opressors semblen benefactors, mentre les víctimes fan cara d’agraïment i felicitat. Els triomfadors, amb els ceptre del poder a la mà, aspiraran a marcar els altres amb el segell de la submissió per tal de poder-los identificar en qualsevol circumstància, sense la necessitat de demanar cap document d’identitat. Caldrà tornar a la font originària de moltes paraules, sobretot d’aquelles que ens han fet més humans i que, tot i les seues falsificacions, encara tenen una potència capaç de canviar vides desencaminades, rutines mortes i conviccions buides. Cadascú, sense cap manual d’autoajuda, podrà trobar les paraules essencials per la perspicaç comparació de les receptes més difoses que asseguren una felicitat a curt termini sense cap inversió ni esforç personal.

En fer balanç de l’any, pareix que el deute de tot allò que voldríem oblidar ens ha deixat sense cap guany, amb les butxaques buides. Amagar el deute pot ser una mala pràctica, que només taparà superficialment el que ha quedat en un estrat més profund i que caldrà tornar-lo a la llum, que cura moltes de les nostres obscuritats. En l’experiència viscuda, inclús en el solatge que voldríem ignorar, sempre hi trobarem algun moment de rara plenitud o algun somriure fugaç que, sense més indagacions, ens animarà a seguir caminant.