Neu a la ciutat

Ara fa seixanta-cinc any, un onze de gener de 1960, la neu va caure sorprenentment en el litoral valencià, mentre en algunes ocasions tan sols havia enfarinat els cims de la Safor o del Mondúver. A les ciutats, com la nostra, la neu va transformar el paisatge urbà en una visió més pròpia del nord que de les temperades terres mediterrànies. Les fotografies, encara en blanc i negre, ens evoquen aquells dies amb escenes ben poc usuals, com els carrers intransitables, els tarongers carregats perillosament de neu, la platja blanca, el port nevat en plena campanya d’exportació de la taronja, i també els danys d’algunes teulades no preparades per a un pes tan gran. A València capital, el simbòlic Micalet, ben emblanquinat, va ser la millor mostra de la visita de la neu, acompanyada per l’alegria i els jocs dels estudiants.

Quatre anys abans, al febrer de 1956, el fred havia atacat cruelment l’imperi de la taronja amb temperatures negatives de 4º o més. La gelada va fer malbé inclús molts arbres i més encara la fruita. El seu record, durant molts anys, va ser ben significatiu, convertit en referència cronològica, precisament quan la memòria de les incidències de l’oratge acostuma a ser massa curta i selectiva.

Afortunadament, gràcies a la informació arreplegada durant anys pel benemèrit don Gaietà Garcia Castelló, curosament editada per Néstor Novell en el llibre “Registre meteorològic per a l’estudi de la climatologia de Gandia i el seu districte (1915-1944)”, publicat pel CEIC Alfons el Vell en 2005, s’ha pogut conservar una exacta referència dels fenòmens climàtics, com la presència significativa de la neu en alguns moments del segle XX, tal com anotava en novembre de 1933: “la neu del dia 5 va ser tan extemporània que no hi ha record, entre les persones de més edat, d’haver-ne vista al novembre. La neu va durar diversos dies i es va sentir l’efecte del descens prematur de les temperatures, especialment a les taronges, que avançaren la maduració en detriment de la grandària; així, el seu volum ha quedat bastant reduït”. Al gener de l’any següent anota la “persistència de la neu a les muntanyes veïnes”. Les referències a la neu als cims de les muntanyes van apareixent en diversos moments del registre, com els referents als anys de 1938 i 1944, sempre localitzades en els mesos de gener i febrer.

En 1952, Vicent Fontavella va publicar la seua tesi doctoral sobre l’horta de Gandia, des de fa temps considerada una obra de referència en els estudis de geografia comarcal. L’autor, en una aproximació general a la climatologia de la Safor, hi assegurava que “durante casi dos tercios del año el azul del cielo se mantiene completamente despejado, nubes sueltas se ven durante unos días y cubiertos o lluviosos apenas se registran 30 o 40 como termino medio”. Una visió quasi idíl·lica del clima, però matisada a continuació amb una informació procedent en bona part dels registres de don Gaietà, que evidencien que la climatologia mediterrània és extrema, complexa i no massa favorable, amb extrem de pluja i sequeres persistents, o amb calors excessius i freds continentals. La neu, en canvi, tret de les muntanyes més altes, s’ha considerat sempre un fenomen extraordinari, però que també ha arribat en algunes ocasions, com en 1960 i 1983, a les zones baixes; al contrari del comportament de la pluja, afavorida per la direcció de la costa oberta als vents humits del NE, el nostre gregal, amb incidències molt altes, inclús superiors als 800 mm, que fan de la nostra comarca la de més alta pluviositat del conjunt valencià, amb les dels Ports i l’Alt Maestrat.

El canvi climàtic, des de fa més de quaranta anys, ja va notant-se en l’augment de les temperatures mitjanes tant les altes com les mínimes i una pèrdua de pluviositat, amb episodis de gran intensitat però també més breus. L’escalfament global està afavorint alguns dels extrems del clima mediterrani, a més dels indicats, com són l’augment de la temperatura del mar, els incendis, l’erosió del sòl i la pèrdua de platges, entre altres efectes. La comparació entre les dades del període que va registrar don Gaietà Garcia i les més recents, unes i altres per la seua llarga seqüència, ja ens estan dient que el risc climàtic s’ha fet real i que caldrà conjurar-lo amb totes les iniciatives i forces possibles.

Un aniversari, com el de la nevada de 1960, com tantes efemèrides, invita a fer present que els nascuts aquell any, ara amb 65 anys, han entrat en l’edat de la jubilació laboral. S’hi tracta d’una generació que ha viscut la més gran transformació de la societat espanyola en segles, a hores d’ara ben documentada i estudiada. A tall d’exemple, podríem esmentar els canvis que han afectat a la situació de la dona i a la religió, tots dos suficientment cridaners per a convèncer inclús els més escèptics sobre la impossibilitat de l’evolució humana. Una altra cosa ben diferent és voler vaticinar sobre el futur dels humans i el món, sempre obert a la permanent lluita entre la necessitat i la llibertat.