La meua ciutat, el meu món

Una vida exemplar

.

. / Levante-EMV

Enric Ferrer

Els antics escriptors grecs i romans van mostrar una certa predilecció per les vides exemplars d’alguns personatges dignes d’elogi i d’imitació. Les seues biografies, ben diferent de les actuals, més que el relat històric del personatge els interessava sobretot el seu valor moral, el seu caràcter, per poder així justificar la possibilitat de ser considerat un model d’honor i saviesa, com un guia que cal imitar o un mestre que ensenya com viure honorablement i del qual s’ha de guardar memòria. Posteriorment el cristianisme i altres religions van assumir este model biogràfic per aplicar-lo als sants, com la famosa vida de sant Antoni, escrita al segle IV, que ben prompte va inspirar altres biografies d’hòmens i dones dignes de veneració i d’imitació.

La imitació és una de les maneres humanes del coneixement, com la imitació de la naturalesa, de tanta tradició i rellevància. Ara mateix, per contra, mana l’obsessió de ser originals, un objectiu que moltes vegades acaba en un excés d’individualisme o en decepció que es dissol en la clonació anònima del grup o de la tribu. Com l’aigua per a viure, necessitem referències en una època d’incerteses amb el recurs a l’exemplaritat de models a imitar, sense la ingenuïtat d’aquelles col·leccions de vides exemplars, que es consideraven importants per a la formació dels infants i els jóvens, perquè l’exemplaritat té molt a vore amb la virtut, amb la coherència entre el ser i l’actuar.

També caldrà una certa distància temporal per identificar, amb proves, el personatge que ha de ser model a seguir o imitar, potser perquè ja ha perdut les adherències de la pols de la seua època, del seu entorn, i ara ja no té la corporeïtat, la concreció de la matèria, sinó que ja és més idea i símbol que individu històric, que pot ser assumit en qualsevol època, encara que a alguns els sone a platonisme d’anar per casa.

A vegades, en la nostra història, encara que escrita en lletra menuda, hi trobem personatges que són dignes d’evocar, inclús de lloar. Així, per exemple, entre els noms dels professors i alumnes de l’antiga universitat de Gandia o dels jesuïtes que en formaren part, podem esmentar a un bisbe d’Urgell, que va començar la seua vida religiosa en el noviciat que els jesuïtes havien establit en la comunitat fundada en 1545, promotora, a més, del col·legi i la universitat. Així l’any 1553 arribava al noviciat el jove Andreu Capella, des de València, on havia nascut en 1538 i també estudiat allò que ara diríem estudis secundaris.

Des de ben jove va mostrar una gran inquietud espiritual, com molts dels seus contemporanis sacsejats per les grans crisis religioses d’Europa. A Gandia també van arribar els vents de buscar el propi camí espiritual, com en els casos dels jesuïtes Andrés de Oviedo, Antoni Cordeses i alguns més. Entre tanta inestabilitat, tot buscant una àncora segura, pareixia millor fer un camí en soledat, de pregària i abnegació. En este itinerari espiritual, Capella va tindre un bon mestre en Antoni Cordeses. També a Gandia i Oliva farà les primeres pràctiques de catequista i predicador, amb el coneixement directe de la situació religiosa dels pobles i alqueries de moriscos o cristians nous.

Després seguirà estudiant a Alcalà, tornarà a València, on farà, sense permís dels superiors, una breu estança a la cartoixa de Portaceli. Tot seguit retornarà a la Companyia de Jesús i haurà d’anar a Roma a demanar el perdó del P. Francesc de Borja, que li imposarà una llarga penitència, per a, finalment, prendre l’opció decisiva d’ingressar a la cartoixa d’Escaladei, prop de Tarragona. Hi trobarà la pau interior, l’alegria de poder viure en soledat, en oració i estudi, però també haurà d’acceptar les missions que se li van encomanar, com participar en la reforma d’algunes congregacions religioses. Encara haurà de mostrar una més gran disponibilitat en ser designat bisbe d’Urgell, en 1588, promogut pel rei Felip II. A la diòcesi pirinenca, que incloïa les valls d’Andorra, el seu treball va ser immens, sobretot en un context de tensió religiosa i militar amb França. Hi procurà la millora de la predicació al poble amb la publicació del llibre “Sermons dels diumenges i festes principals de l’any, per a utilitat dels Rectors i tots aquells que tenen cura d’ànimes” (1593). Capella, en diverses ocasions, també havia publicat llibres d’espiritualitat, sempre basats en la Bíblia. Entre els seus papers encara conservava alguns textos manuscrits del seu mestre Cordeses. També, com un record llunyà de la seua estada a Gandia, fundà un col·legi de jesuïtes. Capella morí en 1609, sense fer testament perquè ja havia distribuït als pobres tot el que tenia.

En una societat com la nostra, on trobem exemples o models sense exemplaritat, s’haurà de ser prudent a l’hora de destriar el gra de la palla i així poder reconéixer que també hi ha qui, sense cap amplificació electrònica, són sòlidament exemplars i, sense cap proselitisme, animen a altres a treballar per la casa comuna, encara que siga amb l’humil ofici de proveir de pedra, rajola i algeps, als qui aniran alçant-la per acollir als cansats caminants de la vida, a tots nosaltres.

TEMAS

Tracking Pixel Contents