Quadern d’hivern

L’hivern no sols despulla els arbres, sinó també moltes capes de la nostra exterioritat col·lectiva i personal, com un retorn momentani a l’essencialitat. Així la mateixa ciutat, la de cada dia, apareix transfigurada, com en la pintura del neerlandés Vermeer sobre la vista de la ciutat de Delft, cap a la meitat del segle XVII. La visió del paisatge urbà s’ha congelat i les figuretes humanes seguiran així sempre, com en un present etern, en un intent impossible d’abolir el temps. Cadascú de nosaltres té una visió que voldria conservar, única, panoràmica, del paradís de la infantesa, o, si més no, guardar-ne algun detall o un record, com el breu poema del romàntic alemany Theodor Storm sobre la seua ciutat nadiua –«grisa ciutat vora la mar»- només evocada pel color i la localització i unida per sempre a l’època feliç de la joventut. Al capdavall, la memòria selecciona i fixa la imatge transfigurada de la persona estimada, del lloc on tot semblava una festa sens fi, tan diferents de la realitat immediata, sempre marcada pels pactes amb els somnis, els projectes, no sempre acomplits.

El nostre riu, amb més noms que cabal, és irregular com la vida humana, poderós en un instant d’eufòria hídrica, capaç d’envair terres i carrers com un conqueridor invencible, i, tot seguit, convertir-se en un servent humil, quasi invisible o invisible del tot, i, finalment, perdre’s en la immensitat de la mar. El riu també és un signe de contradicció, tan freqüent en la condició humana, perquè alguns el trobaran sempre sec i serà evocat com un desert inhòspit, mentre alguns altres, per sort, hi trobaran el remor alegre de l’aigua i el recordaran com un amable paradís.

Al bell mig del gener, encara amb el record dolç del Nadal, sorprén trobar al carrer una processó que, amb el rigor de Setmana Santa, trasllada la imatge de la Verge de la Soledat des de la clausurada església dels Jesuïtes a la del convent de Santa Clara. L’esdeveniment marca el final d’una època intensament unida a la Companyia de Jesús, present a la ciutat, encara que amb forçades intermitències, des del segle XVI. L’acte físic del trasllat commou profundament perquè deixa sense arrels una llarga tradició, obliga a fer créixer nous costums o conviccions, a més de suscitar molts interrogants sobre la situació religiosa de la nostra societat tan necessitada d’ancoratges que donen seguretat i també llibertat davant de tantes ofertes amb promeses d’immediata felicitat.

Agraden les novel·les amb ambientació històrica, que evoquen el passat per parlar en realitat de qüestions actuals. Les convencions del gènere, a vegades massa visibles, no amaguen els anacronismes més evidents, però la complicitat dels lectors ho perdona això i més. Potser és millor anar directament a les fonts, que són més suggestives que qualsevol relat, perquè presenten persones reals, encara que reduïdes a l’estretor dels documents, tal com trobem en el llibre de Frederic Barber Castellà, ‘Elits de poder i vida quotidiana a la Safor (1650-1750)’, de recent publicació pel CEIC Alfons el Vell, tan ple de retalls de l’aventura humana dels nostres avantpassats.

Joan Lluís Vives en els seus Diàlegs, concretament el XIX, introduïx el lector en l’espai físic del poder, el palau reial. La descripció que en fa és, com un reflex de la condició humana, de gran actualitat. Hi trobem alguna confessió, entre cínica o resignada, quan un dels personatges, referint-se a un company novell, assegura que «tu, dient la veritat, passaràs gana, jo somrient, afalagant, aprovant-ho tot i lloant-ho tot, m’he fet ric». Vives, amb la seua habitual lucidesa, hi afegirà que tal forma d’entendre la vida fa que molts abandonen els estudis i, atrets pels avantatges del poder, fins i tot arribaran a fer-se vells, però no savis, en el camí de la vida. Els clàssics sempre ens fan pensar perquè, amb profunda comprensió de la humanitat, ens animen a mirar-nos a l’espill per tal de descobrir com van desajustant-se les nostres accions respecte d’aquells ideals de virtut que un dia ens van descobrir una altra manera de viure, de ser fidels a allò que ens fa verdaderament humans.

Algú ha dit, en referència a la nostra cultura occidental, que vivim en un evident temps d’hivern, és a dir, de paràlisi, de falta de producció d’idees que donen pas a noves perspectives de futur. El recurs a les estacions per a descriure la situació d’un país, una cultura o una religió, és ben antic, com el de voler explicar qualsevol evolució amb un esquema biològic de naixement, desenvolupament i mort. Sempre els dissenys del futur, per utòpics que siguen, donen seguretat, com les prediccions dels endevinaires si s’ajusten a les nostres expectatives. Les filosofies de la història abunden, moltes pautades per tres edats o etapes, que sovint no són altra cosa que una secularització d’alguns elements cristians, però que la seriositat filosòfica els dóna un suplement de credibilitat, encara que, ben prompte, la realitat els negue el desitjat acompliment. Haurem de fer com els antics, que confiaven que després dels rigors de l’hivern, la primavera, amb tota seguretat, tornaria amb l’escalfor de la vida, de l’alegria.