I ja han passat deu anys. Pep Lloret en el record

A Pep Lloret Escrivà li va arribar la mort de manera sobtada i inesperada. Però, sobretot, de manera injusta. És poc comprensible per a familiars i amics perdre a un ésser estimat amb cinquanta i pocs anys. Els fills han soterrat als pares i no al revés. Veure morir a un fill, o una filla, ha de ser un dolor indescriptible i insuperable. És anar contra natura.

Coincidint amb el primer aniversari de la seua pèrdua, fa nou anys, vaig escriure un text en aquest mateix mitjà, que es va publicar en l'edició escrita. Aquelles modestes lletres sols tenien l’objectiu de recordar-lo i de fer valdre la seua persona, perquè cal recordar que Pep era, en aquell moment, president en exercici de la Federació de Falles de Gandia. Sols una persona, Eudald González, que era amic comú, em va cridar per interessar-se o agrair-me el detall.

Han passat deu anys d’aquella tragèdia, i com aleshores, necessite fer el mateix: recordar-lo. Els pocs que tinguérem el plaer de compartir autèntics moments íntims amb ell, que ja dic que som ben pocs, tenim en la memòria el seu sentit de l’humor. Tot i la seua talla intel·lectual, el seu activisme polític i el seu caràcter, era també graciós i irònic. El rogle menut d’una taula era un hàbitat en el qual es desenvolupava perfectament. Recorde dies sencers de Nadal o Pasqua, al voltant del foc en la Drova quan ja entrava la nit, i quan Yolanda li deia: “Pepe, ¿no està bien, ya?”. I ell contestava: “Un ratito más, un ratito más”. Així era ell, dolç amb els més menuts i menudes, íntegre amb les seues conviccions… i amb un geni de mil parells de nassos. També.

La seua etapa al davant de les falles de Gandia venia precedida d’una militància sindical i política coneguda. Pep era manifestament d’esquerres, i va treballar, a banda dels instituts de la Safor i en el seu sindicat, en el departament d’educació de l’ajuntament. Conceptes com la igualtat de drets educatius, socials i sexuals eren part de la seua senya d’identitat. La campanya francesa que va triomfar en les xarxes fa tres anys, segur que seria part del seu ideari i amb la que es sentiria absolutament identificat: "Quan tot siga privat, estarem privats de tot. Visca el servei públic". Així era ell.

Recorden aquell anunci de la pastisseria Tano? La veu de Ximo Vidal finalitzava l’espot dient: “Tano n'hi ha un, però en són molts”. Aquella frase em va inspirar per a proposar, motu proprio, a l’assemblea general de les falles, que el premi d’emissions falleres duguera el nom de “Josep Lloret”. Sense segon cognom. Per a incloure tant al pare com al fill, i recordar-los amb una activitat fallera que els entusiasmava. “Pep Lloret és un, però hi ha dos”. Així ho vaig escriure en aquell moment.

Ara Pep seria un jubilat. Sí, un jove jubilat que potser se sorprendria de ser iaio amb la seua edat. Un jubilat que enyoraria els esmorzars de dissabte amb son pare, l’altre gran Pep Lloret, i que s’entretindria sentint música de jazz traient curosament els discos de vinil de la prestatgeria que s’havia fet a mida, a sa casa per a tindre’ls tots ben ordenats. També es torbaria obsessivament amb el seu grup de teatre, altra de les seues passions. No escatimava hores per reescriure, corregir, dirigir i posar dalt de l’escenari les obres que li interessaven.

Estimat Pep, fins d’ací uns quants anys més. Et trobe a faltar. Quina poca fam té la mort amb alguns, i que voraç ha estat amb altres.

Telmo Gadea Boix.

Trovador, bard i president emèrit de la FdF.