Diaris, dietaris i memòries

En la nostra literatura valenciana hi ha estrats no massa coneguts com els diaris o dietaris o memòries, procedents sobretot dels segles XV al XVII, escrits per autors no professionals i de diversos estaments socials. Són obres, en principi, no destinades a la publicació, però que s’han pogut conéixer per còpies manuscrites que testimonien una certa difusió entre un públic delerós de conéixer la història aparentment menuda d’alguna època o d’algun poble o ciutat. La pacient edició d’una gran part d’estos dietaris ha mostrat que, més enllà del seu interés lingüístic, atresoren informacions sobre la vida quotidiana d’alguns sectors de la població valenciana que poden completar i matisar la visió de les aproximacions generals al nostre passat, que deixen en l’ombra les incidències més locals o les vicissituds quotidianes dels valencians.

Un cas ben recent és el de Jeroni Sòria, autor d’un dietari amb interessants informacions de la València de la primera meitat del segle XVI, escrit en un valencià fluid i funcional. El dietari ha sigut editat pels professors V. J. Escartí i E. Callado, amb la seua solvència acostumada i amb notes explicatives que acompanyen generosament el text i en faciliten la comprensió i el coneixement de l’autor. En efecte, Jeroni Sòria, un comerciant en teles i sedes, era d’ascendència genovesa i procedent, per via paterna, del poble de Sori, canviat a València per Sòria. En principi el seu dietari obeïa a raons de comptabilitat dels seus negocis, però acompanyades d’informacions de divers caràcter, de tal manera que va anar deixant una interessant ressenya d’alguns dels esdeveniments més importants de l’època, com la revolta de les Germanies i la seua duríssima repressió, i valuoses notícies de la vida valenciana, com el problema morisc, la Inquisició i els problemes religiosos, l’estament de la noblesa, les visites de l’emperador Carles, la violència associada a la delinqüència o no, i molts altres aspectes, fins i tot ben recurrents com les riuades del Túria. 

El «botiguer de draps», tal com era conegut, va anar fent un capitalet, oportunament augmentat amb el dot i les rendes d’un matrimoni, que li va permetre entrar en el món dels negocis, sobretot amb préstecs de diners a particulars o a institucions públiques. Al dietari, com en un llibre de comptabilitat, hi podem seguir molts dels seus negocis, alguns tan curiosos com l’arrendament del delme o impost eclesiàstic que s’havia de cobrar a Gandia en un determinat any o un censal sobre un molí gandià, amb el corresponent interés anual. Un senyal de la seua ascensió en el món econòmic és la gran quantitat d’àpoques o cartes de pagament que va emetre i sempre amb bons beneficis. La complexitat dels seus negocis, d’acord amb les lleis de l’època, tenien sempre fe pública gràcies als oficis dels abundants notaris, tan respectats per les garanties legals que asseguraven als moviments de diners en qualsevol circumstància o finalitat.  

El lector interessat pels Borja hi trobarà abundant informació sobre uns quants personatges de la família ducal de Gandia, amb algunes notícies ben poc edificants com les referents a Pere Lluís Galcerà de Borja i Pinós, germanastre de sant Francesc, el darrer mestre de l’orde de Montesa o del mateix duc Carles, que el dia 8 de maig de 1552 «feu pegar de bastonades a don Gaspar de Centelles» i que, per la seua categoria nobiliària, «tot fon aire», és a dir, no va rebre cap reprensió. D’altres Borja, com el duc Joan, apareixen sempre fent costat a l’emperador contra els agermanats, tal com recorda Jeroni Sòria en parlar de la batalla, coneguda posteriorment amb el nom de Vernissa, «entre san Jeroni de Cotalba e Gandia, en què foren romputs los del duc de Gandia e guanyaren victòria (els agermanats) fins que entraren dins Gandia e saquejaren-la tota», amb la fugida de la família ducal i la crema dels documents de l’arxiu senyorial.

El dietari, que no aspirava a ser publicat, té la funció, més enllà de la intenció de l’autor, evident partidari de l’emperador i de la noblesa, per la seua mateixa informació sense a penes adornaments, deixa sense pedestal a molts dels personatges que una posterior visió acrítica havia enaltit sense massa fonament. 

El lector, finalment, no hi trobarà, entre tanta informació, confessions personals o notícies íntimes, ben al contrari dels diaris d’èpoques més acostades a la nostra com alguns del segle XIX, tan plens d’anàlisi personal, d’introspecció o de grisa quotidianitat, i tan privats d’informació sobre el seu entorn social i cultural. Uns diaris, val a dir, que han obert una important àrea literària, quasi un gènere, en el segle XX, també entre nosaltres, amb obres de gran pes literari que caldrà conéixer i comentar en alguna altra ocasió.