20 de febrer de 1767

Els col·leccionistes de dates que esperen ser dignificades amb la categoria d’efemèrides, en molts casos, deixen fora dels seus llistats aquelles que eren tan sols un moment d’un procés més extens que, en la seua culminació, és el que ha proporcionat la data digna de recordar per al futur. Una d’estes dates d’alguna manera secundària, és la del 20 de febrer de 1767, ben significativa per al desenvolupament dels fets que acabaren amb la presència dels jesuïtes als territoris de la Corona hispànica i que, a Gandia, va produir, entre altres efectes, la desaparició de la seua universitat. La data, amb tot, era la de l’aprovació per part de Carles III, absolutament secreta en aquell moment, de l’ordre d’imminent expulsió dels religiosos de la Companyia de Jesús presents en els seus dominis.

Molt s’ha discutit i escrit sobre les causes d’una decisió tan peremptòria i expeditiva. Evidentment hi concorregueren tants elements o motivacions que els estudiosos, d’acord amb la seua ideologia, han considerats suficients i necessaris o, al contrari, sense cap justificació. Un aspecte del problema, massa sovint poc destacat, va ser l’econòmic, és a dir, l’apropiació dels béns de la Companyia de Jesús i els guanys que a institucions i particular podien aportar. La subhasta dels béns, després d’un inventari rigorós que no va impedir casos de corrupció, va afavorir a molts propietaris de terres i comerciants, mentre s’ignoraven els efectes negatius de caràcter cultural i religiós de tan dura mesura de govern.

En este balanç ha faltat durant molt de temps la referència a la situació humana i espiritual dels expulsats, una situació que té un profund component dramàtic, com ja don Pasqual Sanz i Forés, en 1889, ho havia fet notar en la transcripció d’una crònica de la Seu de Gandia sobre l’expulsió del jesuïtes a les cinc de la matinada del dia 3 d’abril de 1767. La crònica, tot i el seu caràcter estrictament informatiu, traspua sentiments ben humans, com els plors del governador encarregat de l’operació d’estranyament de la comunitat religiosa, sense respectar ni els ancians ni els malalts, però amb ordres estrictes de confiscar els documents de l’arxiu i les propietats.

Molt recentment, Francesc Joan Monjo i Dalmau, historiador de la universitat d’Alacant, ha publicat ‘Desterrats per ordre de Carles III. El llarg exili dels jesuïtes valencians (1767-1816)’, una extensa obra que ha posat en relleu l’impacte humà de l’expulsió, amb una documentació contrastada i una completíssima bibliografia. L’autor, ben conegut per diversos estudis sobre el mateix tema, hi exposa de forma rigorosa tots els aspectes de l’exili dels jesuïtes, especialment dramàtic en el seu viatge cap a Itàlia, amb l’etapa a Còrsega i l’arribada a alguns territoris adscrits als Estats Pontificis, després de més d’un any de forçat pelegrinatge.

Començava l’amarga prova de refer la pròpia vida amb greus dificultats per a sobreviure per la deficient alimentació i l’estada en llocs insalubres o ruïnosos, mentre la pensió reial estreta dels béns expropiats, ben poca i gens puntual, obligava a fer treballs diversos, suportar malalties i defuncions, envoltats de molta fredor en alguns ambients, amb el consegüent abatiment psicològic. Sorprenentment els religiosos també mostraren una gran capacitat d’organització, d’establir estudis per als jóvens religiosos, encara que controlats per la Inquisició i amenaçats pels comissaris reials de retirar-los la pensió si no obeïen les normes dictades, com la prohibició de nomenar superiors. No tot va ser florida cultural a Itàlia, tret d’alguns casos com el de Joan Andrés i Morell, antic professor de la universitat de Gandia. 

Després de sis anys d’exili encara havia d’arribar la prova més forta, com va ser la supressió de la Companyia de Jesús, decretada pel papa Climent XIV, en 1773, promocionada per l’empresa familiar de la multinacional borbònica. En alguns països no catòlics encara van poder continuar vivint alguns jesuïtes, sempre amb l’esperança d’una futura restauració, que arribaria en 1814. S’encetava així una època ben diferent de la Companyia de Jesús, que en alguns països, com Espanya, tornaria a ser suprimida en diverses ocasions, mentre creixia en altres llocs del món.

No ens ha de sorprendre que, ja entrat el segle XXI, continuen les pràctiques d’expulsar persones i pobles dels seus llocs nadius, amb precedents tan antics com els dels imperis d’Assíria i Babilònia, amb l’afegit cruel de demanar agraïment als oprimits, quan “els qui ens havien deportat volien que cantàrem”, com diu un conegut salm i encara hauran de dir tants innocents. n