El valor de la paraula

La setmana passada vaig estar en el Congrés del Diputats a Madrid. Tenia una acreditació, la qual no sols em va permetre visitar tots els indrets del Palau de les Corts i els dels edificis institucionals confrontants, sinó que, també, vaig poder assistir, des de la tribuna de convidats, al ple del Congrés, el qual es va desenvolupar en dues sessions celebrades en l’hemicicle: la de dimarts a la vesprada, on es van fer la presa en consideració de dues proposicions de llei, de dues proposicions no de llei i de dues mocions a conseqüència d’Interpel·lacions urgents; i la de dimecres al matí, on es va celebrar la sessió de control al Govern mitjançant preguntes que feien els diputats de l’oposició, directament, al president del Govern i als seus ministres.

Jo tenia molt d’interès a conèixer, en directe, el Palau de les Corts, la imatge del qual, m’era tan propera per veure’l, tantes vegades, a traves de les càmeres de televisió. Vaig tindre temps per a gaudir-lo. M’impressionà l’hemicicle, sobretot quan el vaig veure, primer, buit; la Galeria de l’Orde del Dia, per on entren els diputats; la sala del rellotge astronòmic, amb el seu escriptori monumental; la sala de l’escriptori de la Constitució; l’impressionant saló de conferencies, conegut com el dels “passos perduts”. La biblioteca és impactant, té tres altures i més de dos cents mil volums. Vaig visitar les quatre ampliacions que ha tingut el Congrés, les quals alberguen diverses sales de reunions: la Sala Constitucional, presidida pels quadres dels pares de la Constitució, i la Sala Ernest Lluch, a més a més de la sala de premsa i una important àrea dedicada als despatxos dels diputats.

El Congres dels Diputats és la seu del Parlament espanyol, el lloc on es reuneixen els representants democràticament elegits per a, mitjançant la paraula, debatre i resoldre els assumptes públics plantejats.

Dimarts, el seients de ses senyories estaven pràcticament buits i, mentre el diputat feia les seues propostes des de la tribuna d’oradors, vaig tindre la impressió que quasi ningú l’escoltava i que estaven pendents, majoritàriament, dels seus mòbils. Hi hagué dues intervencions en català i tampoc vaig veure ningú que emprara els auriculars traductors. Dimecres, l’hemicicle estava ple. Hi estaven tots, des del president del Govern, tots els ministres, fins a tots els líders de les distintes agrupacions polítiques, amb tots els seus congressistes.

El Parlament hauria de ser el temple de la paraula, perquè allí els raonaments fets paraules haurien de donar suport a idees i iniciatives, les quals, amb paraules, haurien de ser rebatudes, confirmades o rebutjades. Educadament. Però malauradament no és així. Fa temps que eixos discursos que allí escolte, a traves dels mitjans de comunicació han deixat de tindre valor.

Les paraules que jo vaig escoltar dimecres passat eren clares i directes en les preguntes i enrevessades i disperses en les respostes. Preguntes que demanaven tan sols un si o un no per resposta, durant els tres minuts complets reglamentaris, que tenia la persona interpel·lada per a respondre els gastava fent volantins amb les paraules i no contestant a la pregunta.

Eixe és el valor de la paraula en la boca dels representants democràtics en la seu del Parlament? En el sancta sanctórum de la paraula? Quina decepció! Paraules fetes xiclet, paraules mancades de sentit, paraules buides de contingut em benefici d’interessos inclassificables. Paraules acusades de mentida, paraules de contingut irreverent.

Però jo crec en el valor de la paraula. Crec en el valor de la paraula quan esta era prou i no feien falta documents ni notaris. Crec en el valor de la paraula de totes aquelles persones que, amb esta, configuraren la meua formació intel·lectual i humana. Crec en el valor de la paraula entre els amics que és troben per ajustar l’estratègia del viure cada dia. Crec en el valor de les paraules que quan son senzilles i tendres, Joan Manuel Serrat diu que son paraules d’amor. Crec en el valor de la paraula que es fa promesa i es compleix. Crec en el valor sublim i únic de la paraula feta poesia, perquè jo crec amb Tomàs Llopis Guardiola que la poesia és el destil·lar de les paraules i és quan estes tenen el sentit més pur i l’olor més intensa.

Este cap de setmana escoltava d’aquelles paraules que impressionen: “Estem consternats, afligits i indignats”. Paraules contundents de l’abat de la Col·legiata, Àngel Saneugenio, en començar l’homilia dels funerals de l’exalcalde Arturo Torró, que anaren seguides d’altres apropiades a l’emoció que curullava la Seu i que acabaren amb les paraules finals en les quals l’abat mitrat es congratulava del comportament institucional que havia tingut l’Ajuntament, amb l’alcalde, José Manuel Prieto al capdavant, quan una vegada més quedava demostrada l’altura de mires que tenim els fills de Gandia.

L’endemà, l’arxipreste de Gandia, Juan José Monfort, rector de la parròquia de la Sagrada Família, pronunciava, en el tanatori, unes belles paraules que aportaren confort espiritual i pau en el respons que oficiava per la mort de la mare d’una persona estimada.

Jo crec en tots els valors de la paraula.