Versos cordials, versos corals

El dia 3 de març de 1459 moria a València Ausiàs March i en l’inventari de la seua biblioteca hi havia «dos llibres en paper, de forma de full, desqüernats, amb cobles», que contenien possiblement els seus poemes. Encara que ja era ben coneguda la seua poesia, les publicacions posteriors i traduccions van fer d’ell un dels poetes europeus del segle XV de més transcendència, de tal manera que la seua fortuna literària ha continuat ben assegurada fins al segle actual. 

La seua poesia, nascuda del cor, és a dir, de la realitat interior que designa tota la personalitat conscient, intel·ligent i lliure, d’acord amb la tradició judeo-cristiana, tan diferent de la nostra identificació del cor amb la vida afectiva, pròpia de la nostra cultura racionalista, i que des del Romanticisme ja s’ha convertit en un tòpic, fins i tot comercial. La llengua, en canvi, ens regala tot un ventall d’accepcions tan ampli, com cordial i coral, que van més enllà del món afectiu amb la designació de l’esperit, el pensament o el seny. El nostre poeta és un excel·lent exemple d’eixa summa de passió, intel·ligència, raó i voluntat, que, en una tensió permanent, configuren la seua visió de l’home i la dona de carn i ossos, tan lluny de l’idealisme d’èpoques posteriors.

En la poesia de March no trobarem amabilitats fàcils, però sí que hi destriarem versos, pensaments, que, eixits del cor del poeta, ens arribaran a commoure, a escalfar el cor i també a fer-nos pensar, com si, en una accepció mèdica, ens administraren un cordial per a animar-nos i sentir-nos novament actius, com una beguda energètica, tan freqüent en el nostre temps de presses. Com en tota disciplina o esforç humà, la lectura de la poesia ausiasmarquiana, no és una festa, ni un «deport», diversió o entreteniment, sinó una baixada a les regions més profundes de l’esperit, és a dir les de l’amor i la mort, per acompanyar el sofriment dels altres i compadir-los, segons aquell impressionant poema XIII.  

Hi ha, però, un altre Ausiàs March que voldríem per company en el nostre temps, gràcies als seus poemes, no tan coneguts, de caràcter didàctic, que ens poden ajudar a entendre un poc més la nostra condició humana, en una aproximació nascuda fa segles, però que encara ens pot fer pensar i guanyar en subtilitat mental i ètica en el nostre combat de cada dia. Com un tast de tot això, podem llegir i comentar alguns fragments del poema CIV.

La nostra època, que ha estat repetidament qualificada de líquida, és a dir, sense referents segurs de pensament i conducta moral, en l’esmentat poema fa dir al poeta que els hòmens viuen «com aquells qui per la mar naveguen / són desviats si els fall la tramuntana / e van en lloc on la ventura els porta», és a dir, sense rumb perquè seguixen els seus instints naturals i no la virtut, la raó, de tal manera, com dirà uns versos després, que en acomplir els seus desigs, encara en voldran més i mai no acabaran satisfets. Una lectura actual d’estos versos alliçonadors en el marc d’una societat consumista no tindran cap efecte corrector, però sí que poden obrir alguna reflexió sobre la tirania d’un present sense memòria ni projecte de futur. 

El nostre poeta, pel seu profund humanisme, no va viure d’esquena a la realitat, sinó que va analitzar críticament la societat del seu temps, on, segons ell, no hi havia ni autoritat ni ordre, subjecta cada vegada més a l’individualisme, en permanent lluita entre els seus estaments, perquè cadascú va a la seua, sense fer cas del seu objectiu últim: «degun estat a l’altre no impugne, / car no és algú que sa fi no es desvie». Una tal situació afavorix el triomf dels espavilats sense escrúpols ètics: «a l’atrevit, lo món camí li obre» perquè «no sentint, no es cansa», és a dir, com no tenen sentiments no es cansen en l’esforç per aconseguir els seus propòsits de riquesa i domini. 

Des d’esta crítica inicial, el poeta va descrivint el caràcter de l’home atrevit, que és «cobejós, cruel, feint (fals), ple de pompa, / astuciós, importú, sens Déu tembre» i que molts «per déu adoren» i el consideren la font de tota virtut, tot i saber que «diners, honor, no s‘han per bones vies», i així «els vicis comuns quasi en virtuts» es convertixen, perquè sempre que hi haja diners hi haurà comprensió inclús per als «qui per lleigs fets són muntats a domini, / honra’ls l’estat més que lleig fet no els lleva», de tal manera que ningú gosarà negar-los els honors que han aconseguit, tal és la força del seu poder. 

Finalment, Ausiàs March, ens animarà a obrir els ulls «per veure / com no és ver lo que veritat sembla / e que honors, la glòria o fama, / per les virtuts per null temps s’atengueren», una constatació pessimista, però coherent amb la seua crítica de l’escissió entre l’ideal ètic i el creixent individualisme, ben evident en una època tan complexa com va ser el segle XV. Una separació que va anar fent-se molt present en la consideració de la veritat, més sustentada en l’emoció que en la raó, de tal manera que donen més importància als prejudicis que a la constatació de la realitat: «ans de haver del ver la coneixença / han engenrats hàbits dels mals conceptes». Una consideració que en el nostre temps s’ha fent tan habitual que, per a molts, ha adquirit un valor dogmàtic, sense cap possible objecció.