Dones d'altres temps

La comunicació per la paraula ens construïx, ens afaiçona, perquè el diàleg ens fonamenta sempre quan un jo és interpel·lat per un tu, com una consciència personal davant de l’altre, del món. La comunicació, a més, també és no verbal quan el rostre o les mans van expressant la interioritat personal, inclús quan ha fet acte de presència el silenci. Sense l’extrem rigor actual que, en alguns països i cultures, fa quasi invisible la presència de la dona, també en el nostre àmbit la dona no ha tingut ni la paraula ni l’espai suficient per a poder ser ella mateixa. No tenim diaris o dietaris de dones, que ens haurien fornit d’una visió ben diferent de la masculina, però entre els clivells dels documents i de certes obres literàries han aparegut fragments útils per anar fent un mosaic més general i complet de la condició de la dona en algunes èpoques que pareixien quasi buides d’informació sobre la vida de les dones.

Sobre la dona tenim un observatori important en la literatura del segle XV valencià, amb un esment especial de sor Isabel de Villena, però sobretot en l’Espill, de Jaume Roig. L’autor va crear un fictici Jaume Roig com a protagonista o conductor de l’obra, és a dir, un encreuament de literatura i vida que permet un joc d’espills que van fent i refent la narració, fins a l’extrem d’introduir el lector en un escenari on els límits entre la fantasia i la realitat s’han esborrat.

Un escenari tan especial invitava també a investigar la realitat valenciana del segle XV, tal com va fer, en 1963, Fina Querol Faus en el seu llibre La vida valenciana en el siglo XV. Un eco de Jaume Roig, on exposava, amb abundats referències a l’Espill, els elements materials i humans d’una societat molt complexa, amb noves formes de relació entre els hòmens i les dones, en la família i en la societat, sense oblidar les creences, massa llastades per la superstició. El treball, a més, tenia una secció gràfica amb dissenys de la casa del protagonista i una selecció de socarrats al·lusius a personatges i escenes del llibre de Jaume Roig.

La investigació sobre la situació de la dona, per exemple en els segles XV i XVI, ha aprofitat la gran massa de documentació procedent dels testaments, del comerç, de processos inquisitorials, dels sermons, de la gastronomia, la moda i l’abillament, la pintura, entre altres fonts. En este sentit, la investigació modèlica de Francesc Pons Fuster, recollida en el seu llibre Vespres de mort a Gandia (1500-1550), (CEIC Alfons el Vell, 2005), permet reunir informació sobre les dones i la seua actuació social, amb casos tan interessants com la situació de les viudes, segons el seu nivell econòmic, reconegut gràcies als testaments atorgats, mentre les que no testaven a penes van deixar cap petjada de la seua existència.

L’avanç en la investigació sobre la condició de la dona en els esmentats segles, ha produït ben recentment aportacions de notable importància com el llibre de la gandiana Marta Morant Pérez, Les dones a la Gandia baixmedieval, publicat pel CEIC Alfons el Vell. L’autora hi expressa la voluntat d’afavorir una recepció activa del lector, de tal manera que l’implica en els secrets del seu ofici d’historiadora, com són l’opció metodològica, el tractament de les fonts i la contextualització, en este cas en referència a Gandia i la Safor, amb el propòsit de mostrar la grisor de la vida quotidiana, sense l’oripell de la literatura o l’art, és a dir, sense els tòpics aplicats tan reiteradament en molts estudis sobre la condició femenina. Amb rigor interpretatiu va fent passar pel sedàs les dades dels documents, ben sovint fredes o simplement asèptiques, per tal d’aconseguir una aproximació el més viva i complexa possible a les diverses situacions de la dona, com són el matrimoni, la viudetat o l’economia, entre altres aspectes. Tot i la seua brevetat, la referència a les dones com a transmissores de cultura obri perspectives ben interessants, sobretot en l’educació dels fills, per les pràctiques de pietat, els contes, les llegendes, els refranys o els advertiments de caràcter moral.  

Des d’una perspectiva ben diferent -la de la història de la medicina-, l’oliver Francesc Devesa i Jordà, metge, historiador i, sobretot, humanista, ens ha regalat una obra excepcional: Cartes i salut al segle XVI. Hipòlita Roís de Liori i Estefania de Requesens, (Universitat de València, 2024), amb el resultat d’oferir una immensa informació obtinguda de les cartes entre mare i filla, entre 1522 i 1545, sobre la salut, costums, formes de vida, fets històrics, i tot allò que constituïx una relació familiar, evidentment des de la perspectiva de l’aristocràcia, però amb observacions de caràcter més general, per exemple, sobre la identificació de les malalties i el seu tractament. 

Una vegada més, la història apareix com una eficaç eina de solidaritat entre les diverses èpoques, perquè no pretén ensenyar ni adoctrinar sinó animar a descobrir la complexitat de la condició humana i acollir-la amb respecte en tota la seua diversitat, sense el recurs, massa fàcil, de judicar-la.