Una modesta felicitat

La literatura costumista, ben sovint etiquetada de menor, tan estesa en l’àmbit valencià, sobretot en el teatre, amaga sorpreses ben interessants no sols al lector ocasional, sinó al lector que hi busca alguna cosa més que un entreteniment momentani o algun mig somriure. Així, la modesta obra de l’escriptor gandià Lluís Català i Serra (1856-1931), tan oblidat i tan poc estudiat, tret de l’excel·lent treball de Joan M. Monjo, publicat en 1985, encara guarda un notable interés per al lector que vol conéixer la situació d’alguns aspectes de la forma de vida dels estaments populars de la nostra societat de finals del segle XIX, que van contribuir, més del que sembla, a construir el nostre imaginari sobre la idiosincràsia valenciana.

El nostre autor, de ben jove, va treballar en una impremta de Barcelona on s’estampava “La Renaixença”, la revista promoguda, entre altres, per Àngel Guimerà. Retornat a Gandia, va establir una impremta al carrer Major, de notable importància. Col·laborador de publicacions locals, el seu temperament obert i faceciós, acompanyat d’un ambiental anticlericalisme, el van convertir en un personatge típic de Gandia, sempre dispost a la tertúlia i a la celebració gastronòmica. L’any 1910 va publicar el seu únic llibre Cuadros populars, una col·lecció de composicions en vers, amb dibuixos del seu fill Lluís, on va recollir poesies escrites des dels darrers anys del segle XIX. Per la seua actitud personal i dedicació laboral, representa els nous aires de la crisi de fi de segle, una època de grans canvis i molta desorientació ideològica i política. 

Un “Matrimoni feliç” és possiblement un dels poemes més coneguts de Lluís Català, guardonat amb un accèssit en els Jocs Florals de València, de Lo Rat Penat, de 1897, en la secció de poesia festiva de costums populars valencians, i publicat a l’any següent en l’anuari Capolls de rosa, de l’esmentada societat, a les pàgines 69-76. S’hi tracta d’un romanç octosíl·lab, heptasíl·lab en la nostra tradició mètrica, de rima assonant, amb un total de 206 versos. El romanç està construït en forma de diàleg entre Pep i Teresa, un jove matrimoni, mentre preparen els elements d’una somniada paella que van a fer al camp, tot aprofitant la festa del diumenge. L’arribada dels amics que van a compartir la paella, amb un breu diàleg sobre la competència de qui serà el millor cuiner, tancarà el poema amb un esclat d’alegria i satisfacció.     

Un evident punt de vista idealista contamina la caracterització dels personatges, sobretot el de Pep, un bon xic, marit de Teresa, a la qual respecta i estima intensament, que es presenta ell mateix com un qualificat treballador, sense vicis, molt casolà, bon amic dels seus amics, que complix amb l’Església els diumenges i sap també gaudir modestament de la vida, sobretot en els dies de festa quan el somni d’una bona paella l’anima a preparar-ho tot amb dedicació i entusiasme, a més de dedicar-li un emotiu cant d’amor a “la menja més suculenta / i sabrosa que es coneix”, feta, segons s’acostuma, per l’home, ben disposat naturalment per “gust, afició, intel·ligència” per aconseguir el punt d’arròs més exquisit i flairós. 

Per a la fruïció d’una bona paella, a més de la bona companyia dels amics, cal un lloc adequat, que per a ell, un treballador urbà, no és altre que el camp, transformat en un paradís on la figuera i la parra, l’ombra dels oms, la brisa suau i fresca, seran un “trosset de cel”, mentre “junt al marge de la sèquia / d’aigua cristallina i pura / que per allí serpenteja, improvises un foguer”. Curiosament no s’hi esmenta la beguda, el vi de la fraterna bóta que ha d’alegrar l’esperit dels comensals. Tot amb tot, en un poble de llauradors, tampoc hi ha cap referència als que per treballar la terra tenen una visió més realista, tan diferent de l’imaginat escenari de l’esplai dominical. 

Encara sorprén més, després de tanta efusió gastronòmica, l’absència d’algun indici de consciència de classe treballadora, precisament en un autor que tenia un cert posat progressista. Els personatges sí que són conscients que “dins de la nostra pobresa” no es canviarien per un marqués i que no envegen ningú per la llibertat de poder gaudir “d’una expansió, / permitida a nostra esfera”, és a dir, per l’acceptació natural de formar part d’un estament que no aspira a canviar l’ordre social. 

Els relats costumistes, necessàriament lligats a l’estretor localista, deixen en el lector, ja ben allunyat de l’època que descriuen o pinten, un tast agredolç, com la contemplació d’una foto esgrogueïda pel temps i que representava algun avantpassat, del qual, perduda la memòria, només ens n’ha quedat una dubtosa semblança familiar que, durant algun temps, ens deixarà en un silenci meditatiu, com si alguna cosa que no acabem de definir haguera desaparegut per sempre.