Un faller de despatx

A pesar de les inclemències de l’oratge, finalment, les falles es cremaren anit i el silenci de les primeres hores després de Sant Josep sembla més eixordador que el soroll de les traques i dels masclets d’estos dies passats. Ha desaparegut la música, l’olor de pólvora i, a més a més, la diligència de la neteja municipal ha fet desaparèixer runes i cendres. En la retina dels qui hi estigueren quedaran marcades les flames del foc; en les pituïtàries les picoretes del fum i, en algunes papil·les, el salat de les llàgrimes que brollen quan pareix que tot s’acabe quan s’acaba la cremà.

Però anit, amb la cremà, es va acabar tot? Vostès saben que no. Encara que no tinguen massa relació amb la festa, saben que la falla renaixerà, que una nova comissió és farà càrrec de tot, que apareixeran nous responsables, noves reines, que es signaran nous contractes amb artistes fallers, musics i pirotècnics. Perquè amb la cremà no s’acaba tot!

La festa de les Falles ha sigut posada com a exemple del que significa renàixer o tornar a començar. Parlant-ne, ho poden haver escoltat amb llenguatge més o menys jocsfloralesc, però el simbolisme es emprat pels professionals de la psicologia o de l’Església per a animar pacients i fidels a remuntar des del fons d’una depressió o des de la ferida d’una fe.

Jo tinc esperit faller, sentiment faller. Les falles sempre m’han atret. Des de molt menut. La primera imatge de falles meua és la d’una fallera gran, immensa, com a cadafal de la falla de Sant Josep plantada als inicis del carrer dels Pellers, on vaig nàixer i viure fins als set anys. Després, és Corea el meu barri i la seua falla, la meua identitat. Mai em vaig poder apropar a la comissió, però fins que me’n vaig anar a estudiar a Valencia he vist plantar, tots els anys el cadafal al tomb, abans d’anar-se’n a sopar el fallers, per si de cas, després, algun d’ells no estava en la millor de les condicions. Des de la finestra de ma casa he vits passar fallers, acompanyats per la banda de música tirant masclets en les despertades, i com paraven tots, enfront de ma casa, on l’històric Josep Romaguera Romaguera els obsequiava amb bunyols, cassalles i cafès.

Eixia de casa, el primer dia, amb el cor encongit, caminant cap a la falla. Ni una sola vegada, ningun any, em va decebre el monument, el qual escodrinyava lentament pegant-li diverses voltes. D’aquells ninots primitius, els quals anaven vestits amb roba, no tenia molt clar el significat, però comprenia que a alguna persona o algun succeït criticaven. Ninots que foren símbol, els quals encara no han sigut superats pels que, fruit del disseny artístic i de la pintura, hui adornen els monuments.

Vaig viure onze anys a València on vaig visitar monuments els dies previs a les Falles. La festa la passava a Gandia on no em vaig perdre mai passacarrers, el bateig, el lliurament dels premis i l’Ofrena. Em mudava tots eixos dies com per a anar de boda, pel respecte que sentia per la festa i la tradició. Ho vaig continuar fent quan em vaig traslladar a Gandia, però no em vaig atrevir a apropar-me al meu ‘Llar Fallero’ de Corea fins que no vaig admetre que podia integrar-me en l’organigrama faller coreà, on poder desenvolupar una tasca dins de la comissió. Era l’exercici 1985-86.

El cas és que jo no tenia el perfil, diguem-ne clàssic, de faller: em fan por els coets, no sé jugar al truc i el beure no m’apassiona. Aleshores, quina cosa podia fer dins de la comissió?.. Ser un faller de despatx!

L’arxiu de la falla fou la primera tasca. En Vicent Ribes Canet, l’anima del llibret de Corea, amb el qual va ser, l’any 1976, el primer guanyador del premi al llibret a Gandia (que després s’anomenaria Premi Lluís Català), es va fer major i ens deixà pas al seu gendre Jordi Garcia Polop i a mi en la mampresa editorial. Els dos ho canviarem tot en el llibret: ell incorporà el nou format quadrat, que prompte emprarien les comissions de les falles de la Comunitat Valenciana, perquè, a part de l’estètica avantguardista, s’estalviaven raimes de paper en la impremta, incorporà noves tipografies, fulls de diferents colors per a les diverses seccions, les fotografies... Jo vaig canviar el tarannà conceptual del llibret pensant que este podia servir per a alguna cosa més que la simple explicació en vers de la falla, incorporant-hi, estudis i monografies amb la intenció primera de la promoció de la nostra llengua valenciana.

Des d’aquell despatx, nasqueren nous reglaments, protocols i normes d’obligat compliment, les quals no sempre eren ben compreses per l’ambient festiu de la comissió, encara que jo pensava que en una falla, on es movien tal quantitat de diners i d’interessos, alguna persona ho havia de “prendre seriosament”.

Des d’aquell despatx es complimentaren els documents perquè la Falla de la Sagrada Família “Corea”, fora la primera associació cultural de Gandia inscrita en el registre oficial de la Generalitat Valenciana i una de les primeres a fer-ho en el registre de l’Ajuntament de Gandia. Des d’allí, amb els artistes Toni i Lluís Colomina Escrivà es projectaren falles guanyadors,repetidament, de primers premis sobre la base d’aportar idees que aprofitaren el cartó que els Colomina tenien en el magatzem o que podien canviar per peces i cadafals amb altres artistes de Valencia, amb la qual cosa s’estalviava la falla un muntó de diners.

Des d’aquell despatx, amb Vicenta Llorca, el llibret de Corea es guanyà el respecte i la consideració del món editorial del llibret faller, que va culminar amb l’obtenció, l’any 2006, del primer premi de la Generalitat Valenciana a la promoció de l’ús del valencià, fita única en la historia de les publicacions falleres gandianes, donat que aleshores el guardó es lliurava a la totalitat dels llibrets de la Comunitat.

Des del despatx es va fundar l’Associació Cultural Premi Iaraní, la qual creà i patrocinà, durant 10 anys, el Premi Iaraní al Millor Article del Llibret de Falla.

També, creà i patrocinà, durant 20 anys, el Premi de Poesia Joan Climent, els quals tenen la seua projecció amb els Premis Soler i Godes de Valencia i, ací, en el Premi de l’Ajuntament de Benirredrà i el de Poesia Joan Climent amb el patrocini de la Societat de Foment d’Agricultura, Industria i Comerç de Gandia.

L’A.C. Premi Iaraní, a més a més desenvolupà una important activitat editorial amb la coedició d’una dotzena de llibres amb el CEIC Alfons el Vell i la Junta Local Fallera.

També coedità, puntualment, la Revista de l’Associació d’Estudis Fallers: quaderns d’investigació social de la festa.

Publicà el llibres que, anualment, recollien les obres premiades en el Concurs de Narrativa Infantil Vicent Ribes que organitzaven, des de la Falla de la Sagrada Família “Corea”, Vicenta Llorca i la família Ribes Broseta.

Des del despatx de la Junta Local Fallera, sent el cap de l’Àrea de Cultura, creàrem la revista Les Falles de Gandia.

I, amb col·laboració de Jesus Garcia Cànoves i de Miquel Pérez, férem el llibre El cinquantenari de la Junta Local Fallera (1946-1996).

També férem el reglament de “El Gesmil de diamant”, que havia de ser una recompensa, exclusiva, per mèrits fallers extraordinaris i que ha acabat convertint-se en una recompensa per mèrits fallers ordinaris a la qual s’arriba sumant punts acumulats al llarg dels anys i de la ostentació de càrrecs.

Des del despatx i sent director del CEIC Alfons el Vell, Gabriel Garcia Frasquet, crearem el Premi del CEIC a la Millor Qualitat Literària Global d’un Llibret de Falla. Des del despatx, amb l’Associació d’Estudis Fallers de Valencia i la Federació de Falles de Gandia coorganitzem la Mostra de Llibrets de la Comunitat Valenciana, la qual enguany arriba a la XIX Edició.

Adamisme?.. No!.. Realitat de treballar per la Festa i per les Falles des d’un despatx.