La nostra flor natural

Puntualment, cada any, l’equinocci de finals de març obri l’estació de la primavera, amb un breu recorregut de tres mesos que acabarà amb l’eclosió del solstici d’estiu. No és un temps suficient per a passar del fosc escenari de l’hivern a la potent llum de l’estiu, de tal manera que inclús el cos pareix resistir-se a les primeres llums, als olors d’una naixent vegetació, i reacciona amb unes astènies de cansament sense motiu, com seria un treball excessiu, o les al·lèrgies per tant d’excés de vida germinal, com un recordatori que avisa de la fragilitat de la condició humana representada en la primavera, que té tantes promeses i projectes i també tantes decepcions de cara a les collites que vindran.

La primavera, amb les flors noves més vistents, també ha inventat símbols per a definir tot un poble o un país nou de trinca que vol mostrar la seua identitat amb algun símbol com una escollida flor nacional amb aires heràldics o un arbre emblemàtic o totèmic. També nosaltres, fills d’una agricultura mil·lenària a qui ja li canten les absoltes, hem tingut a l’abast de la mà tota una col·lecció floral per a elegir la que ens podia identificar com a poble en la nostra ja llarga història. Així, fins fa ben poc, seria la flor del taronger, ara ja un poc marcida, la més digna d’evocar les nostres glòries vegetals, o les palmeres escapçades pel banyut roig, com en altres temps seria la morera o més abans el canyamel i encara més arrere la bíblica olivera. A hores d’ara sembla que el cobejat premi de la flor natural ha quedat desert i només podrem guardar-ne alguna fulleta entre les fulles d’algun llibre, que potser algun dia sorprendrà un possible lector que no sabrà ni l’espècie vegetal, quasi fòssil, que té a les mans. 

La primavera és l’estació més estimada per les ciències humanes que s’han preguntat com és possible de la mort hivernal fer nàixer una nova vida, exultant, com una predicible resurrecció cada any. Els barbuts de torn hi han trobat una mina inexhaurible per aprofundir en sàvies reflexions sobre la victòria de la vida sobre la mort, amb el recurs d’un trajecte pautat per les estacions climàtiques per tal d’unir la continuïtat i el canvi. Un projecte vital que dóna seguretat, per ser previsible i cíclic, a les pors dels vivents, però que deixa al marge allò que és també la vida en llibertat, sense cap escrit que certifique que tot anirà acomplint-se segons el guió previst, sense el destorb de la imprevisió o de l’aventura. Una seguretat que està fonamentada en la llarga observació del cicle dels cultius, tot i que l’oratge, massa freqüentment, els haja fet malbé, però que ha deixat un solc ben profund en l’experiència humana anterior a qualsevol raciocini o comprovació científica. 

La primavera també ha sigut una senyera enlairada per damunt dels murs de l’opressió, tal com la història contemporània ens ha mostrat insistentment des d’aquella mítica “primavera de Praga”, nascuda tímidament a l’abril de 1968, i assecada a l’estiu del mateix any per la força de les armes, irònicament fraternes, dels països veïns de la corda soviètica. I tantes altres primaveres d’esperança que no han quallat en cap fruit, en cap nou projecte estable de transformació dels països on van aparéixer i que massa sovint han acabat amb més sang i destrucció. 

Ens agradaria quedar-nos amb la versió amable de la primavera, encara que fóra per fer-nos somniar algun moment de pau, de calma interior, alimentats amb la suavitat dels versos d’Eduard Mörike, el poeta alemany de vida tranquil·la, pietosa, al centre del segle XIX, que escrivia: “la seua cinta blava fa onejar / pels aires novament la primavera; / dolços perfums, ben sabuts, acaronen plens de pressentiments la rodalia”, com un eficaç bàlsam per a tantes ferides interiors com rebem els humans i que massa sovint ens volen curar amb cruels cauteris. En este bell sentit, la música i l’art també tenen els seus secrets, com d’alquímia medieval, capaços de consolar el trist i augmentar l’alegria del content.  

Hi trobarem sempre, a la primavera, més pressentiments que realitats, més dolçor que el fort aiguardent de la lluita i la victòria, com una permanent adolescència lliure de compromisos definitius, de càrregues de treball i responsabilitat. Un programa que alguns interessadament defensen per deixar així via lliure als qui de veritat tenen els ramals del poder, dels que tenen inversions a llarg o curt termini amb èxit segur. La primavera o l’edat de la joventut, aïllada del trajecte del conjunt de l’existència, pot anar perdent inclús la seua empenta vital i apagar-se com un ciri exhaust, sense cera, i ni tal sols deixar un poc de cendra en el breu temps viscut, per si algun dia hi torna a créixer, com un miracle de la vida, alguna flor natural.