Combats per la història

Avançat l’any 1762 va arribar a Gandia un jove jesuïta, Joan Francesc de Masdeu i de Montero, que havia fet el noviciat i estudis d’Humanitats a Tarragona, i ara havia de cursar la Filosofia a la universitat. A l’any següent un altre jove jesuïta, feia ben poc ordenat de sacerdot, arribava també per a regir la càtedra de Retòrica i Poètica a la universitat gandiana. El novell professor, Joan Andrés i Morell, tot i la seua joventut, venia precedit d’una certa fama de gran intel·ligència i erudició, de tal manera que hi havia una notable expectació per conéixer la seua capacitat intel·lectual i la seua habilitat d’ensenyar, més encara quan la seua bona relació amb Gregori Maians va garantir la seua vàlua d’investigador. Tots dos, quatre anys després, el més jove des de Barcelona i el ja consagrat professor des de Gandia, serien forçats a començar un llarg exili a Itàlia, en compliment de l’ordre d’expulsió dels jesuïtes decretada pel rei Carles III. Era el dia 3 d’abril de 1767.  

L’exili de Joan Andrés, que va ser definitiu, el va fer residir principalment a Màntua, la ciutat dels Gonzaga, i a Nàpols, encara que la seua obra cabdal ‘Dell’origine, progressi e stato attuali d’ogni letteratura’, va ser publicada a Parma (1782-1799). S’hi relacionà obertament amb molts intel·lectuals europeus, com Goethe, i mostrà sempre un caràcter afable, però rigorós en la investigació, amb aportacions de notable importància com les referents als nostres clàssics i el seu interés per la literatura àrab i les de l’Extrem Orient, amb novetats tan curioses i ben actuals, com el fet d’incorporar, per primera vegada, la literatura de Rússia a l’àmbit europeu. 

Masdeu també aniria a Itàlia, a la Ferrara on encara existia una bona memòria de la duquessa Lucrècia Borja, sobretot en la nombrosa comunitat hebrea. El jove jesuïta, que sempre es considerà barceloní, havia nascut a Palerm, on el seu pare, Josep Ignasi, era tresorer general de l’exèrcit de Carles III, rei de Nàpols i Sicília, i futur rei de la Corona hispànica. El jove Masdeu estudiava Teologia a Barcelona quan va ser expulsat, però a la ciutat dels Este va poder acabar els estudis i rebre l’ordre sacerdotal, encara com a jesuïta. La supressió de la Companyia de Jesús en 1773 li afectà molt en la seua salut, però va poder dur avant els seus projectes d’investigació històrica, sobretot a Bolonya i Roma. La seua concepció de la història insistia més en els aspectes culturals que en els polítics i militars, tot rebutjant les llegendes, i amb la intenció d’escriure una història crítica «que no solo cuente los hechos, sino que exponga también los fundamentos, las razones».

La seua aportació històrica més important va ser l’extensa obra ‘Storia critica di Spagna e della cultura spagnuola’, publicada a Foligno, entre 1781 i 1788, ben prompte traduïda al castellà i apareguda a Madrid (1783-1805) en vint volums, amb un important assaig preliminar. La seua aportació va nàixer en un context polèmic a Itàlia, on molts intel·lectuals, entre ells alguns jesuïtes, tenien una visió negativa d’Espanya i la seua cultura per haver contaminat la cultura italiana, al segle XVII, del mal gust del Barroc. Masdeu entrà impetuosament en la polèmica amb una total identificació amb els Borbons, que no ha de sorprendre, tot i haver patit l’expulsió per ordre del rei, per la vinculació de la seua família amb la monarquia. A l’esmentat assaig inicial afirmava que el propòsit de la seua història era lluitar contra els que afirmaven que «no solo es bárbara la nación Española, como antiguamente lo fueron la Griega, la Romana y todas las demás, sinó también bárbara por naturaleza». Este designi va contaminar la seua obra d’un to reivindicatiu i apologètic, un to que li fa dir que «la Laura de Petrarca es una copia de la Teresa de Ausia March», en evident desconeixement de la cronologia literària.

La seua identificació amb la monarquia borbònica el va fer un declarat regalista, és a dir, un partidari de la intromissió reial en la gestió de l’Església, amb intents curiosos com el fet de fonamentar esta missió en la pràctica i doctrina de l’Espanya visigoda, amb cert aire d’Església nacional. Un tal regalisme va fer incloure la seua obra en l’Índex de llibres prohibits en 1826, uns anys després de la seua mort a València, en 1817, ja retornat definitivament de l’exili italià. La seua opció intel·lectual decididament unida a l’Antic Règim, li va impedir qualsevol aproximació als nous corrents del pensament il·lustrat, quan, per exemple, qualificava de «vana y extravagante» la filosofia de Montesquieu.  

En la seua obra sorprén els continuats elogis de València, possiblement com un record idealitzat dels seus anys d’estudiant a Gandia. Així comenta que el clima valencià és «una primavera perpetua» i que havia observat que «un francés, testigo ocular, duda que haya en Europa un país tan vistoso y tan amenamente variado como el de Valencia. Jardines innumerables, lugares extremamente apacibles lo componen». Una evocació emotivament encara més intensa en parlar de la seua agricultura, descrita com un símbol de l’esforç humà. Una evocació que tampoc oblida el mèrit dels seus intel·lectuals, com Gregori Maians, sobre el qual anotava «mientras se hacía esta traducción, se tuvo en Italia la noticia de la muerte de este literato», en l’any 1781. n