El pas d'Àngels Moreno per l'Ajuntament de Gandia

Les eleccions locals del 96 tornaren a donar el suport majoritari al PSOE i accés a una novedosa suma de forces minoritàries que atorgà a la UPV dos regidors, igual que a Esquerra Unida i els mateixos que Unió Valenciana. Finalment el govern s’organitzà en base a un tripartit que deixava fora als tradicionals socis nacionalistes i obria una etapa inèdita formada per socialistes, neocomunistes i regionalistes-secesionistes. A més, cal no oblidar que un tal Zaplana ocupava el Palau de la Generalitat i el lema “váyase señor González” havia donat el seu fruit i per primera vegada el PP ficava el nas a la Moncloa. El pacte antinatura local, com el definiren alguns, va fer accedir Àngels Moreno, membre independent en la llista del PSOE, dona experimentada en una empresa publicitària familiar i amb incursions en diverses iniciatives culturals, a la Regidoria de Cultura. Eixe era l’escenari per als qui treballàvem en el Departament de Cultura, un panorama, si més no, inquietant.

Àngels, des del principi, demostrà la seua capacitat de negociació i lideratge amb decisions poc habituals en una administració sovint en mans de funcionaris acostumats a que el control que disposaven dels viaranys legals abocaren els polítics nouvinguts i inexperts, a mercè del seu poderet. Però la nova regidora no defugia els enfrontaments quan calia amb tots aquells que volien condicionar les polítiques culturals que intentava engegar, tot al·legant la seua falta d’experiència en l’administració i/o el desconeixement del tal o qual tema en qüestió. De la seua determinació nasqueren i es nodriren projectes que van resultar exitosos, com ara l’Any March (1997), la commemoració Borja (1999-2000) i d’altres, fruit de la col·laboració amb CEIC Alfons el Vell i amb la Universitat d’Estiu, gràcies a una bona sintonia institucional.

Però si alguna cosa cal destacar del seu pas per l’Ajuntament és, sens dubte, la visió estratègica per a impulsar la creació d’infraestructures culturals que portaven gairebé 20 anys esperant el seu moment. La Gandia democràtica que havia abordat grans espais esportius i grans infrastructures urbanístiques i posat en marxa una biblioteca com a únic edifici cultural, tenia encara un dèficit important de contenidors que permeteren una estabilitat en la programació i la consolidació d’una plantilla de personal per a dur-la a cap. Parle del Teatre Serrano, de la Sala d’Exposicions Coll Alas i de la Casa de la Marquesa, tres espais que han resultat fonamentals per a la transformació de la vida gandiana i comarcal, alhora que han salvaguardat edificis singulars tot dignificant-los a través de respectuoses intervencions arquitectòniques i amb un pla d’usos ben definit.

No va tindre fàcil Àngels Moreno dur a cap estes iniciatives amb més vents en contra que a favor, però almenys en este cas les conviccions fermes i la ment oberta assoliren més força que uns carnets, unes sigles o unes medalles. La lleialtat d’Àngels amb les persones que van confiar amb ella no va defallir quan va deixar el seu càrrec. Els articles en premsa i els actes culturals en els quals participava habitualment seguiren deixant constància del seu compromís amb l’esquerra i el valencianisme, sense protagonismes ni factures pendents. Com fan les grans persones.