Palmes de pau

Un any més en la calma del diumenge, mans fervents enlairaran els grocs pàl·lids de les palmes i els verds de plata de les oliveres, perquè com va escriure Gabriel Miró, «nada tan rebelde a las manos como una palma, que es toda gracia». La literatura, la d’abans de la secularització, va incidir molt en la religiositat, amb una estètica que sovint no anava més enllà d’una superfície llisa, sense cap estrat profund de fe, però que també, en algunes ocasions, aspirava a transmetre alguna cosa més que una epidèrmica emoció i s’obria a una certa contemplació, tal com ho va intentar Miró en les ‘Figuras de la Pasión del Señor’, on l’admiració creix en assaborir les referències al paisatge, que no és altre que el de les comarques mediterrànies del sud valencià.

No tan conegudes són les pagines dedicades a la Setmana Santa en el seu recull d’articles ‘El humo dormido’, publicat en 1919. Hi trobarem la descripció del camí de Jesús des de Betània cap a Jerusalem, la ciutat «inmóvil y de oro», on també plorarà per la seua futura dissort. L’autor, tan obsessionat pel pas del temps, en descriure el diumenge de Rams, hi tornarà a la infància, al tacte de la primera palma, aquella que «oímos crujir y desgarrarse contra los hierros de nuestro balcón una noche de lluvia, de vendaval, y miedo». Una estètica, la de les palmes, que pot amagar la realitat marcada per l’exaltació i també per l’aversió, però que avisa del drama, encara que siga amb la vistent cobertura de la paraula escollida o la imatge llampant.

S’ha dit que els moments de crisi no són aptes per a la lírica perquè la urgència del drama no aconsella efusions poètiques o el recurs a la bellesa. Davant la recent recomanació de les autoritats que anima a l’adquisició de ‘kits’ de supervivència, per si tornen a sentir-se els tambors de guerra a la nostra terra europea, possiblement el que ens caldrà és una gran dosi de poesia sàlmica, tan antiga i tan plena de força com quan canta que «per amor dels meus germans i els meus amics, / deixeu-me dir: ‘Que hi haja pau dins de tu!’». O quan augura la pau a Jerusalem, a tot el món: «Que visqueu segurs els qui t’estimen! / Que siga inviolable la pau dels teus murs, / la quietud dels teus merlets».

En temps d’extrema divisió i violència el nostre Joan Lluís Vives, tan durament provat en la seua família, s’hi convertí en un convençut pregoner de la pau perquè, des de la raó i la cultura, considerava que era un bé necessari per a la vida humana. Espigolar en alguna de les seues obres, com ‘De la pacificació’, ens anima a comprometre’ns per la pau, per exemple, quan afirma que moltes persones que han viatjat molt, tan sols troben la seua pàtria on hi ha «justícia, pau i concòrdia» i pensaran que viuen en l’exili, encara que siga a la terra nadiua, quan hi haja enfrontaments, injustícies i discòrdies. En un altre lloc de l’esmentada obra advertix als mestres que no han d’afavorir un excés de competència entre els alumnes ni, amb el pretext d’ensenyar-los, «fer-los absorbir un verí perniciós per als seus esperits», com és l’odi, la desqualificació de l’altre, sobretot si és foraster.  

La triomfal acollida de Jesús també tindrà el seu moment dramàtic en la seua lamentació sobre Jerusalem quan assegure que «la vostra casa serà abandonada» i desert el temple. Les cases, els grans edificis públics, els espais urbans més notables, és a dir, tot el que l’esforç de generacions i generacions ha anat bastint com una resposta humana a la naturalesa, ara tornarà al desordre de les ruïnes, a la vida absent que omplia places i carrers, quan recordem, com va dir Vives, que la «ciutat no és altra cosa que el mateix mar, el mateix camí, la mateixa nau per on van els seus veïns o els seus habitants», mentre tot allò que és «enemistats, odis, disputes, baralles i lluites» van destruint-la.  

El progrés humà, com la història, no avança de forma lineal, sinó amb la complexitat de les revoltes, les travesses o els carrers sense eixida. No hi cap garantia d’avançar sense obstacles i no s’hi pot tornar arrere per rectificar les errades o esborrar les injustícies comeses. L’alternativa practicada per molts d’abandonar la vida pública i conrear la individualitat del jardí particular, com un refugi en temps de prova i desfeta, pot, per un instant, donar una impressió de força interior, que ben prompte anirà esvaint-se perquè ningú no és una illa, com va dir un vell poeta anglés. Per això, cal alçar les palmes de pau, amb la valenta utopia que algun dia les llances es convertiran en bones relles i llegons per a treballar la terra i assegurar bones collites per a tot el món. Ha arribat ja el temps d’alçar les veus per la pau, amb les simbòliques palmes que convoquen a treballar per la pau, unida a la justícia, per tot allò que permet una vida digna per a tots. n