Àngels... ens veiem dalt!

La setmana passada va faltar Àngels Moreno Vercher i els diaris, ràdios i televisions han omplit espais informatius amb la noticia. A més a més, diverses columnes d’opinió han destacat els mèrits ciutadans i socials, i han recordant les obres i els premis que curullen la seua dilatada trajectòria literària. Ací, a nivell local, Àngels Moreno fou reconeguda amb el Premi Roís de Corella, l’any 2018, dins dels Premis Literaris Ciutat de Gandia. I també el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell dedicà el XXII Homenatge a la Paraula, de 2019, a la seua obra literària.

Àngels Moreno va rebre en el tanatori un acte íntim d’acomiadament, que li van fer la seua família i amics pròxims, així com una bona part de la gent que, des de l’afecte i el respecte, estàvem allí.

Anacleto Ferrer, gendre d’Àngels i professor de la Universitat de Valencia, feu un parlament intens, en el qual l’emoció entrebancava algunes frases. Va dir: “Mariàngels era una dona de paraula i de paraules, per això avui l’acompanyem amb unes poques: de reconeixement, d'admiració, d'amistat, d’estima. [...]

Mariàngels va ser sempre una dona de paraula: fidel a les seues idees i als seus afectes, encara que a vegades foren difícils de conjugar; d'una noblesa sense estridències ni fanfàrries: ho va demostrar tant en l'esfera privada, articulant una extensa i variada xarxa familiar en la qual va exercir de centre amb discreció i assentiment, com en la pública, quan va assumir responsabilitats polítiques a la seua ciutat. Havia nascut en 1939, un any difícil, molt difícil per als qui com ella van haver de créixer amb la ressaca d'una derrota a l'esquena. Sempre va saber on estava i cap a on volia anar. I les paraules la van ajudar a això: va escriure guions per a la ràdio, va fer teatre, va locutar publicitat i va escriure contes i novel·les. Va imaginar mons, va crear personatges, va ordir trames i va defendre els seus punts de vista des de la premsa, sense equívocs, amb tremp i convicció. Un somni complit. [...] Mariàngels ha sabut transitar sense escarafalls pel viscut, el llegit i el fantasiat, polsar el tempo del que passava al seu voltant sense intentar frenar-lo ni accelerar-lo, comprenent-lo i dosificant la intriga. Escriptora amb ofici, ha sigut autora i protagonista d'una novel·la coral de la qual la majoria dels ací congregats hem format part. [...] Per a la tradició cristiana, la història comença en el moment en què el verb es fa carn. Per als qui hem tingut la sort de conviure amb Mariàngels, la paraula ha adquirit sempre forma humana, emoció, afecte, ironia, intel·ligència, humor”.

Les paraules, la paraula. Una constant en la vida personal i literària d’Àngels Moreno. Quan des del CEIC, li dedicarem l’Homenatge a la Paraula, ella feu un parlament el text del qual em va lliurar, dies desprès, i que jo guarde gelosament. Començava així: «“La paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món perquè en ella s’abracen i es confonen totes les meravelles de la natura’. Ho deia Joan Fuster, i fa més de vint anys que l’Ajuntament de Gandia i el CEIC Alfons el Vell reivindiquen aquesta idea amb el seu Homenatge a la Paraula. L’any 1997 vaig tindre la sort de coincidir, com a regidora de Cultura, amb la creació d’aquest esdeveniment que cada any ens sorprèn amb la seua capacitat per a transformar-se en espais diferents: per a la poesia, per a l'escriptura, per a l’art, per a les múltiples realitats sobre les quals cal reflexionar i que hom pot interpretar mitjançant la paraula».

«Adore les paraules i amb elles he tractat de jugar tota la meua vida. Elles m’han permès entrar i eixir a plaer de la meua cambra, viatjar en el temps, disparar bales de foc, construir castells d’arena... Unes voltes estan al meu servei i d’altres se’m rebel·len, les insurrectes! I és que, sovint, les paraules tenen joc propi... El que no esperava jo és que un dia es girarien cara mi, totes d’una, i em pujarien a aquest escenari de l’Homenatge a la Paraula, a casa, al meu poble, amb la meua gent, que és on una se sent més reconfortada».

Enmig del silenci, el fill, Carles Denia, amb la seua inseparable guitarra, li cantava «Deixeu-vos de retraure’m les passions», la cançó preferida d’Àngels, del disc El paradís de les paraules. Sempre les paraules!

La poeta Teresa Pascual, amiga seua, ens va dir, que igual que els estibadors del Grau, acudien a l’uníson al moll al crit del «bolo», deixant d’immediat l’activitat que estigueren fent, tots els qui allí estàvem havíem acudit a la crida del traspàs d’Àngels Moreno, enmig del dolor seré, i va recordar una anècdota entranyable. Àngels Moreno, en uns funerals on hi havia disposat un llibre on poder dedicar unes paraules a la persona finada, ella li va escriure: «Ens veiem dalt i ací continuarem amb la nostra». I així, Teresa es va acomiadar d’Àngels eixa vesprada: «Ens veiem dalt».

I així, vull que siga ara, també, el meu acomiadament: «Àngels, ens veiem dalt, mentrestant, ací, nosaltres... Anem fent».