I què és la veritat?

Entre tantes paraules de la Setmana Santa, la pregunta de Ponç Pilat: “I què és la veritat?”, dita sense dret a la resposta, és d’aquelles que en el moment actual pareix no comptar amb cap audiència ni pública ni privada, com si una qüestió tan fonamental com és saber qui sóc s’haguera diluït entre tantes urgències quotidianes, mentre creix exponencialment l’obsessió pel benestar individual, sobretot afectiu, amb més càrrega psicològica que racional.  

La literatura contemporània, amb intuïcions ben valuoses, ha obert perspectives sobre la pèrdua del valor de la veritat, de la mateixa raó, en una societat dominada per ideologies, amb el seu suport econòmic, contràries a la centralitat de la persona humana, a la seua dignitat. Així ho podem il·lustrar amb l’escriptor rus Mihail Bulgakov (1891-1940) que va fer de Ponç Pilat un personatge de referència en la seua novel·la El mestre i Margarida, publicada pòstumament en 1967. L’autor, que va patir la terrible repressió stalinista, amb la seua visió satírica de la societat soviètica va obrir profunds interrogants sobre la condició humana i deixà un lúcid retrat dels poderosos en la figura de Pilat. L’interrogatori de Pilat a Jesús acabarà amb una pregunta del procurador sobre què és la veritat, sense esperar cap resposta de l’acusat perquè no li interessa el que diu Jesús, sinó el seu possible problema polític i el seu menyspreu del judaisme. De fet, Pilat ni accepta la “veritat” o acusació dels jueus ni la “veritat” de Jesús. 

Des de la perspectiva de la sociologia, pensadors com el polonés Zygmunt Bauman (1925-2017), han elaborat la interessant teoria de la modernitat líquida per a descriure la situació de la nostra cultura occidental, mentre algunes de les altres grans cultures estan solidificant els seus valors, inclús amb problemàtics fonamentalistes. La nostra cultura ha donat via lliure a uns valors massa fluids i flexibles, com són l’amor, la fidelitat o la veritat, entre altres. De fet, sempre segons Bauman, tenim una societat on “la veritat no importa”, sense valors universals acceptats per tots i amb un omnipresent patró economicista. Una cultura que, per líquida, no fixa res en l’espai i en el temps, arrossegada per un continu desplaçament sense finalitat, és a dir, sotmesa a la incertesa del futur i a la por. Una por produïda per la impossibilitat de controlar esdeveniments i processos, de difícil comprensió per la mateixa fragmentació de la vida i del coneixement.

Les causes profundes d’esta situació cal buscar-les, en primer lloc, en la creixent desconfiança davant els grans principis que van configurar la modernitat i que, amb la seua decadència, fracàs o perversió, han contribuït al foment d’un potent individualisme. El col·lapse dels sistemes socials, en segon lloc, ha possibilitat encara més la deriva individualista, inclús en el component religiós de la persona. La condició humana, en tercer lloc, sempre necessitada d’un sentit general de la seua existència, ha buscat en la ciència, per la seua impressió de seguretat, una explicació final que la mateixa ciència, d’acord amb la seua metodologia, no pot donar, com tampoc pot emetre una visió ètica sobre els seus avanços o descobriments.  

S’ha anat estenent la convicció que s’ha de buscar la justificació última de l’existència en el propi subjecte, de tal manera que cadascú pot descobrir en ell mateix la llum necessària per a orientar-se, sense els lligams de la història, és a dir dels condicionaments de l’espai i el temps, ni la solidaritat ètica amb els altres. La veritat que no naix de la llum individual, ja deslligada també de la raó, no té cap incidència en la vida pròpia, de tal manera que el mateix sistema econòmic, amb la seua contínua oferta i creació de necessitats, s’adapta perfectament a la múltiple demanda de satisfaccions immediates no inscrites en cap sistema ordenat de valors.  

Entre tantes opinions i propostes, sempre hi haurà algun element permanent, és a dir, aquell nucli irrenunciable que, entre tants canvis i revolucions, s’ha de mantindre com el component essencial que ens fa humans i no una altra cosa. Davant de qualsevol narcisisme o aspiració al tancament individualista, l’obertura a l’altre és la constatació d’allò que és la marca de la humanitat. L’altre no és una abstracció, sinó una constant crida, per les seues múltiples històries i experiències, a la nostra atenció més sostinguda i receptiva, capaç d’aproximar-se a l’altre, al proïsme, sense cap propòsit de dominar-lo, sinó de sentir-lo proper, de company de camí. En este reconeixement fratern de l’altre està la frontera que separa dos mons totalment oposats, el del tancament, és a dir, el que porta a la dissolució de la persona humana, o el de l’obertura, sempre provisional i no exempta de risc, que creix en el coneixement i l’estima de l’altre, units també al propi coneixement, a la rica saviesa de l’existència, fonamentada en la veritat que sempre ens farà lliures.