Les 375 firmes que defensaren la Valldigna

El 14 d’abril es van complir cinquanta anys del Manifest dels 375. Aquest document, que demanava aturar les destruccions que s’estaven produint en les restes del recinte monàstic per part de la propietat, va marcar un punt d’inflexió en la història d’aquest cenobi, fundat per Jaume II el Just.

Arran de la desamortització, el conjunt va passar a mans privades, quan va començar un procés d’enderrocament per a traure’n profit econòmic amb la venda dels seus materials, que van afectar a tot el conjunt llevat de l’església, per tindre un ús com a magatzem.

El 1970 el conjunt és declarat Monument Historicoartístic per iniciativa de la Reial Acadèmia de Sant Carles. Poc després començava un procés de destrucció per a guanyar terres per a plantar tarongers. Per això, el 14 d’abril de 1975 es va presentar en Govern Civil un manifest escrit en valencià (que encara no era llengua oficial, tot i ser majoritàriament parlada en els pobles de Valldigna) i castellà, amb 375 signatures dirigit al Ministeri d’Educació per demanar la seua intervenció davant les destruccions que s’estaven produint en un monument que formava part inseparable «no sols de la Valldigna, sinó del país en general». L’endemà, el diari Las Provincias va publicar el text en valencià, motiu pel qual va tindre una amplia difusió social. Dos mesos després es creava l’associació Amics de la Valldigna, que va organitzar en 1976 una exposició a l’Ateneu Mercantil de València, que va difondre els valors d’un monument, aleshores desconegut fora de l’àmbit de la Safor.

Amb aquestes accions, motivades per la passivitat de l’Administració davant el deure de tutela sobre els béns culturals, el poble assumia la seua capacitat com a subjecte col·lectiu de la història per a prendre part d’ella. I és que en definitiva, el poble, organitzat com a societat civil, des de l’estima i afectes que diposita sobre els vestigis del seu passat, és capaç d’evitar la pèrdua de béns amenaçats.

Inaugurada la democràcia, aquesta tasca reivindicativa i de difusió social del monument donava els seus fruits. La Generalitat Valenciana, com a institució hereva de la tradició d’autogovern del poble valencià, va iniciar en 1987 els tràmits d’expropiació que van culminar en 1991. A partir d’allí s’iniciaren estudis previs per a dur a terme les obres de consolidació i restauració. En 1998, les corts valencianes es reunien en Valldigna per a aprovar la Llei 4/1998, de Patrimoni Cultural Valencià, en la que es reconeix que el aquest monument «és temple espiritual, polític, històric i cultural de l’Antic Regne de València, hui Comunitat Valenciana. És, igualment, símbol de la grandesa i sobirania del poble valencià reconegut com a nacionalitat històrica». També l’article 56 del text reformat de l’Estatut d’Autonomia, aprovat el 2006, reconeix aquest significat identitari per al poble valencià.

Potser els noms d’aquestes 375 persones signants mai no apareguen en la història del patrimoni cultural valencià, tot i la transcendència que amb el pas del temps assumiria aquest manifest. Però com a societat tenim el deure ètic de mantindre viva la seua memòria.

Per això, en 2015, quan es van complir 40 anys, es va col·locar junt a la Font dels Tritons un discret monòlit amb el text del document i els noms de cadascuna de les persones signats. I també ara, quan es compleixen cinquanta anys, dedicar unes paraules de de reconeixement i d’agraïment és un acte de justícia social. n