Un tren de llibres

A voltes, en un llibre oblidat entre molts altres, la casualitat ens fa fullejar-lo i, sense esperar-ho, trobar entre les seues pàgines un bitllet de tren, que ja ni recordem si l’havíem fet servir de senyal de lectura, com tampoc la raó del viatge o si havíem acabat de llegir el llibre. El paperet comença a molestar perquè fa massa preguntes i la memòria ja no és el gran magatzem on guardàvem de tot, inclús les andròmines més irrellevants o inútils. Més bé ens abellix fer del bitllet una transfiguració simpàtica, com aquell poema gràfic de Joan Brossa, que permetia una suggerent lectura d’un paper funcional, ideat sense cap pretensió literària, però que li atorgava una vida autònoma al seu humil i originari ofici, per la presència d’un negre escarabat dibuixat sobre la informació rutinària del bitllet. 

Les estacions, amb vidres protectors com els tanatoris, separen els qui se’n van dels qui els acomiaden, en higiènic contrast amb aquelles estacions d’altres temps, on tots podien, fins al darrer moment, parlar, abraçar-se, desitjar bon viatge o amagar alguna furtiva llàgrima per un possible adéu definitiu. Ací caldrà tota la sensibilitat de l’Azorín que contemplava com anava desapareixent la llumeta roja del darrer vagó del tren, com un llarg comiat d’una vida marcada pel dolor de la pèrdua, si d’alguna manera, per allò de l’enyorança, algú encara freqüenta les infinites pàgines del monoverí.  

Ara és el temps de l’alta velocitat que, ben segur, produiria algun maldecap al poeta Kavafis quan afirmava que més que arribar a la meta, a tanta Ítaca somniada, el que importava era el camí, en evident contrast amb la gran velocitat del tren que ja no permet ni contemplar un ramat o un arbre solitari a la planura ni els núvols, ara més fugissers que mai, convertits en molests paràsits d’un cel límpid i acerat. Amb tanta pressa no hi entropessarem amb cap aventura com les de l’Orient Express o el Transsiberià, ni ens deprimiran les imatges dels trens que abocaven víctimes innocents als camps d’extermini. Tampoc el viatge deixarà cap solc apte per a sembrar alguna humil llavor del futur arbre de la memòria.  

A les envistes de la ciutat, una veu metàl·lica ens avisa que arribem al final del trajecte i ens fa sentir un calfred temorenc perquè arribar al terme, a qualsevol terme o termini, sempre commou com un sobtat ensurt. L’aire solemne del final de trajecte ens fa present noms i rostres que hem conegut i estimat, com els noms de Josep Palàcios i Àngels Moreno, els nostres escriptors que fa uns pocs dies van escriure els seus definitius epitafis, en lletres clares i distintes, totalment alliberats dels dubtes del camí de la vida.  

Abans, però, caldrà, per arribar al terme, entrar al túnel i a l’andana subterrània, com un retorn al si matern, tan protector, i esperar l’eixida a la llum natural del dia o a l’artificial de la nit, com un terapèutic retorn que faria botar d’emoció el mateix doctor Freud, si es que, després de tants anys i consultes, ha començat a entendre la tragèdia humana que s’escamparia per tot el món tot just després de la seua mort. 

Però afortunadament “ací no s’acaba tot”, amb una intencionada correcció del títol d’aquella crònica de Josep Piera, publicada en 1993, en oferir-li el XII Homenatge a la Paraula, del 2008, i que ara mateix ha reviscut en una edició revisada per l’autor, en venturós contrast amb el tallant títol que semblava definitiu i que, contra tot sinistre auguri, encara continua celebrant any rere any perquè el convit de la vida va reunint amics i admiradors al voltant de la taula de les lletres, sempre amable i fraterna. El que sí que ja no té possible apel·lació és el final de trajecte físic de la via fèrria cap a l’estimada ciutat comtal d’Oliva i la Marina dels paisatges inabastables, com aquells somnis de jovenesa mai no acomplits i que, tot i la seua inconsistència, per molts anys continuen presents en les ocasions més insospitades de la vida, com un recordatori, real o imaginat, dels anys feliços.

Alliberat de trens i passatgers, el restaurat edifici de l’estació de la línia de Gandia a Alcoi ara és una casa plena de llibres on els infants poden conéixer i estimar personatges, històries i paisatges que els animaran a obrir el cor i la ment a començar o continuar el viatge de la vida, l’apassionant aventura que els descobrirà nous mons, riques coneixences i, sobretot, què cal fer per elegir el camí més dreturer, encara que passe per barrancs tenebrosos, per aconseguir el descobriment del propi secret, l’única guia segura per arribar al final del trajecte.