Bergoglio. Francesc

El cardinal Jorge Mario Bergoglio va morir la setmana passada. Havia adquirit el nom de Francesc quan va ser elegit papa. El número 266 de l’Església catòlica. Era l’any 2013.

Recorde la sorpresa de tothom quan després de la fumata bianca, el segon dia del conclave, s’obriren les portes del balco principal de la catedral de Sant Pere i després d’escoltar les paraules joioses “Annuntio vobis Gaudium Magnum... Habemus Papam” i d’escoltar el seu nom “Bergoglio cardinalis”, ell va aparèixer lentament, vestit austerament amb una sotana blanca per a posar-se davant d’una plaça repleta de fidels que l’aclamaven enfervoridament. Era el primer papa jesuïta, el primer de parla espanyola, argentí de procedència. Va escollir el nom papal en honor de sant Francesc d’Assis, qui durant la seua vida s’havia caracteritzat per la dedicació als pobres i la seua humilitat extrema, actituds que han predominat durant el seu pontificat. Ara acaba de faltar, 12 anys després.

Posseïa una delicada salut de ferro. Com a Bergoglio, sent un jove seminarista, va patir una pneumectomia parcial (extirpació d’una part d’un pulmó) i, ja com a el papa Francesc, li van fer una important intervenció, amb extirpació d’una part del còlon (l’intestí gros), a causa de la complicació d’una diverticulitis i necessità, uns mesos després, una reparació posterior de la paret abdominal, probablement per una eventració. Fa dos mesos va tornar a ser hospitalitzat en l’habitual hospital Gemelli a Roma, d’una greu afecció respiratòria, una pneumònia bilateral. Durant tot este temps rebíem, diàriament, per part de l’equip mèdic que l’atenia, una informació puntual de la situació del pacient, on se’ns informava, sovint, de l’agreujament de la seua bronquiolitis afegida, la qual obligà a l’aplicació d’una respiració assistida no invasiva i d’oxigenoteràpia constant. Afortunadament el to pessimista de les primeres setmanes va anar alleugerint-se i finalment, fa uns dies, abandonà l’hospital, encara no sé si amb una alta voluntària. Les primeres imatges a l’eixida del centre hospitalari eren prou decebedores. Assegut en l’habitual cadira de rodes, tenia el cos unflat, probablement per la corticoteràpia, la parla era dificultosa i se’ns va comunicar que durant els dos mesos que duraria la seua recuperació domiciliaria necessitaria oxigenoteràpia nasal mitjançant un parell de diminuts tubs, quasi invisibles, que col·locats a l’entrada de les foses nassals li administraven directament l’oxigen.

Diumenge passat, el dia de Pasqua aparegué en el balco principal de Sant Pere, amb la intenció d’impartir la tradicional benedicció urbi et orbe, que es fa eixe dia. A penes va poder articular paraula, la ma i el braç dret desdibuixaven els moviments del senyal de la creu i jo vaig pensar que, encara que li faltava la mosca, el traspàs del papa era imminent. Va morir unes hores després, sembla que enmig de la sorpresa global.

La mort d’un papa, es seguida per un protocol estricte que els mitjans de comunicació ens l’han fet saber i conèixer amb tot tipus de detalls. Millor que mai, perquè mai les possibilitats de comunicació han sigut tan notables com ara.

Durant tots estos dies, els anteriors i els posteriors a la impressionant cerimònia del seu enterrament, diaris, ràdios i televisions ens han presentat i parlat de Bergoglio i de Francesc, exhaustivament. He llegit articles admirables, escrits per primeres plomes de la informació, de la teologia i de la historia fonamentalment vaticana. Les comparacions amb els dos anteriors papes han sigut indestriables. Tothom admetia diferencies amb l’huracà que fou Joan Pau II i la intel·lectualitat de Benet XVI, però tots destacaven del papa Francesc la seua humanitat i proximitat a la gent, especialment, els marginals i els desfavorits. Ell mateix havia dit que ja havia escollit el seu nom pontifical perquè, per a ell, sant Francesc d’Assis “Era l’home de la pobresa, l’home de la pau, l’home que estima i custodia la creació”.

Des del primer moment, mostrà gests pastorals, indicatius de senzillesa. Decidí viure en la Casa de Santa Marta i no en la residencia habitual dels papes en el Palau Apostòlic Vaticà, pel propòsit de buscar una manera simple de viure i per

la convivència amb altres sacerdots. La seua vestimenta papal fou austera, mai se l’ha vist amb la musseta o les sabates roges dels seus antecessors; sempre vestia la seua sotana blanca sobre la qual destacava una senzilla creu d’argent, la qual sempre havia portat, en lloc de la creu d’or i pedres precioses que duien els anteriors pontífexs; així mateix, l’anell papal, que en el passat havia de segellar els documents oficials del Vaticà, era d’argent que no d’or.

Exercí el càrrec papal amb diligencia: va canonitzar més sants que ningú, 942 en total, encara que prou de huit cents els va fer d’una tacada; viatjà per 66 països estrangers i decidí visitar apostòlicament els més desfavorits; presentà diverses encícliques, Lumen fidei, Laudato si, Fratelli Tutti i Dilexit nos; va nomenar, en deu consistoris, 164 cardenals; organitzà el Sínode extraordinari dels bisbes sobre la família, la XIV Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, el Sínode sobre els joves, el Sínode per a l’Amazònia i el Sínode de la Sinodalitat; posa en marxa el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia i ara estàvem en el temps del Jubileu Ordinari de l’Esperança.

Durant el seu pontificat donà suport a una major inclusió de les dones en l’Església catòlica, defensà els valors de la justícia social, tingué un tracte més acollidor que els seus antecessors amb les persones LGBT, donà suport a les accions per a combatre el canvi climàtic, defensà els emigrants i va rebutjar les polítiques hostils cap a ells.

Cal destacar les seues iniciatives de reforma de la cúria romana en camps tan diversos com l’economia, les finances, l’administració, els tribunals eclesiàstics i el dret canònic. Propugnà solucions en temes complexos que incloïen la transparència en les finances vaticanes, la coherència entre la missió evangelitzadora i l’activitat econòmica, la simplificació de la burocràcia, l’eficàcia de la comunicació, la nul·litat matrimonial, la lluita contra la pederastia i els abusos i la protecció dels menors i dels emigrants .

Tot en dotze anys.

Però ens quedarà sempre la seua proximitat i el seu bon humor. Va mantenir sempre aquell tarannà que semblava fora un rector de parròquia, més que un papa. Acabe amb l’anècdota que contà Paloma Gomez Borrero, qui fou durant tants anys la corresponsal de Televisió Espanyola en el Vaticà. Contava que un dia, en una audiència li portà al papa una truita espanyola que a ell li agradava tant i quan se n’anava el papa la va cridar i li va dir: “Paloma, ¿cómo te devuelvo el plato?”.

Bergoglio. Francesc!

Comiat

Este serà l’últim article/crònica d’esta temporada, la dissetena. M’acomiade amb les mateixes paraules de tots els anys. Ha sigut un honor, un any més, estar escrivint per a vostés en este veterà diari. Tornaré, si Déu vol, allà cap al primer diumenge de la Fira. Mentrestant passarà la vida i jo, com deia Gabriel Garcia Marquez, l’estaré vivint per a contar-la.