Salutació al campanar de la Seu

El misteri del seu tancat ull del temps, a les nits de l’hivern, l’havien convertit en conte per a infants que no volien dormir. No sabíem on s’havien amagat les sagetes que ferien el poderós dragó que custodiava les hores i tampoc trobàvem, entre els herois de la història, cap sant Jordi disposat a lluitar i véncer el maligne guardià del temps perdut. Més encara, quan tampoc no sabíem on havien fugit els vents del seu penell, que ara ens negava la segura ruta de la nostra navegació de cada dia. Fins i tot ja no hi veiem la creu, la guia lluminosa de tants camins i dreceres, massa sovint esborrats per la pols de la vida. I, a cada minut del dia i la nit, desitjàvem novament contemplar aquella imatge que ens havia acompanyat en els moments dolços i en els amargs dels dies passats i dels futurs.

Un dia de primavera, com la serp que abandona la pell vella i gastada, la imatge estimada de l’alta torre va començar a aparèixer com un miratge del qui somnia frescors d’oasi mentre camina per la secor del desert. I amb tota la joventut retrobada, davant dels nostres ulls incrèduls, venia al nostre encontre per invitar-nos a trepitjar camins ignorats i arribar a paradisos que ni havíem imaginat. Hi sospitàvem, en este encontre, que se’ns oferia una nova oportunitat de viure inèdites experiències, d’oblidar caigudes i covardies del passat, i reiniciar tot un seguit de projectes que havien quedat a la vora del camí, com les brutes deixalles d’alguns moments de por i desànim per si havíem apuntat massa alt sense el fred càlcul que, a la curta o a la llarga, acaba amb tantes esperances de anar més enllà de les rutines assignades per nosaltres mateixos. 

Temptats per efusions líriques, havíem oblidat que el vell campanar, ara rejovenit, tenia una llarga història, que havia acompanyat l’eixampla d’aquell llogaret convertit en vila senyorial, allà pels finals del segle XIV, i orgullosament acrescuda en la nova centúria, amb lluïssor ducals. La torre d’aquella església que aniria, pedra a pedra, convertint-se en una gran nau orientada de llevant a ponent, la humil torre de les campanes que no gosava tocar la pedra sagrada de l’església de Santa Maria i que no aspirava a cap certamen per decidir quina era més alta, perquè tan sols desitjava ser el custodi de l’aplec de fidels cristians, inclús de tot el poble mestís de llengües i religions.  

Atacat per les obscures forces de les profunditats de la terra, amb terratrèmols en diverses èpoques, durant molt de temps s’acontentà amb la modesta altura i només va créixer un poc per un remat amb la creu i el penell, i un rellotge des del principi del segle XVI. Passaren els anys i la ciutat ja tenia universitat, el palau havia sigut esplèndidament enriquit amb la Galeria Daurada i més avant encara vindria la solemne façana de l’ajuntament, mentre tan sols el campanar seguia al marge de tantes novetats. Finalment li arribà l’hora de créixer i per la conjunció de voluntats de l’ajuntament i del capítol col·legial s’aprovà el projecte d’Onofre Trotonda, frare del convent de Sant Jeroni. Era l’any 1756 i, a poc a poc, van anar creixent, sobre la potent torre tan sols oberta per alguns buits amb arcs de mig punt, els cossos d’estil clàssic i el remat amb les típiques teules de color, fins arribar a una altitud de 45 metres. El campanar, amb el rellotge i les campanes, seria per a moltes generacions la totèmica torre de la ciutat. 

La guerra de 1936 va fer emmudir les campanes, algunes d’elles convertides en material bèl·lic. Mentre la barbàrie aspirava a destruir els símbols de la religió i de la història, la restauració de la postguerra, tornava a alçar els murs caiguts i construïa un absis d’un gòtic inventat, sense cap respecte a l’original, i que deixava al descobert la pobra rajola sense la disfressa de la noblesa de la pedra, com un recordatori de les contradiccions de la condició humana. L’espectador actual davant el renovellat esplendor del campanar i la proximitat del disbarat arquitectònic de l’absis, permanent ofensa a la sòlida bellesa de la Seu, per força ha de sentir la incomoditat del que no sap què admirar més si la nova gràcia de la torre o l’acceptació social d’un disbarat que incita al comentari irònic dels forasters, sorpresos de la pervivència d’una tal forçada convivència entre l’auster gòtic i la superficialitat d’un nouvingut amb falsos aires de modernitat.   

I ara mateix la vella torre, amb el regal d’una nova joventut per obra d’una màgica operació estètica, ben segur que rebrà el salut dels fraterns campanars de la Safor, evocats en el gran llibre Campanes de fi de segle, fruit de la gosadia poètica de Joan Climent, nascut ara ja fa vint-i-cinc anys per anunciar el tercer mil·lenni. I també, amb noves forces, el vol de campanes cantarà l’alegria del retorn, mentre vols d’ocells faran corones de glòria al seu voltant.