Vint anys de Poefesta: la poesia com a patrimoni viu

Hi ha fites que, quan les mires amb perspectiva, no només et parlen de cultura, sinó també de maduresa cívica. El Poefesta, Festival de Poesia d’Oliva, arriba enguany a la seua vintena edició. I si alguna cosa ens diu aquesta continuïtat és que la paraula, dita i escoltada, s’ha arrelat a Oliva com una forma de resistència i bellesa, com una manera de construir comunitat i poble al voltant de l’emoció i el pensament.

El nostre festival, que va nàixer el 2005 a l’IES Gabriel Ciscar, ha crescut amb la delicadesa i la determinació amb què floreixen les bones idees. En el seu centre, des del primer dia, hi ha estat Àngels Gregori. Com a directora, ha sabut crear un espai de trobada on la poesia ha estat celebrada sense impostures, fidel a una concepció oberta, contemporània i, sobretot, humana del fet poètic. Sense ella, el Poefesta no seria el que és. Però tampoc ho seria sense totes les mans que, al llarg dels anys, han contribuït a fer-lo possible: equips tècnics, col·laboradors, institucions, associacions, voluntariat i, per descomptat, el públic fidel. A totes elles, aquest aniversari els pertany.

Vull recordar especialment un moment que, mirat amb els ulls de hui, explica molt sobre com es cuiden els projectes quan es creu de veritat en la cultura. Em referisc al ple de l’Ajuntament d’Oliva de juliol de 2006, on es va aprovar, per 20 vots favorables de 21, la moció presentada pel grup municipal del BLOC per tal que el consistori assumira el patrocini íntegre del festival. L’argument era clar: el Poefesta, ja en les seues primeres edicions, s’havia revelat com un èxit de públic i de crítica, havia posat Oliva en el mapa poètic del País i mereixia un suport estable, sense condicions, respectant la independència de la seua direcció artística. El debat a la comissió de serveis socioculturals prèvia al ple, en què vaig participar, va ser intens, ric en matisos i aportacions de tots els grups polítics. Però al remat, es va imposar el consens. I d’això, encara hui, n’estic orgullós.

Va ser un acte de bona política. D’aquella que sap mirar més enllà del curt termini i aposta per projectes que dignifiquen una ciutat. Que un ajuntament decidira posar-se al costat de la poesia no hauria de ser un fet extraordinari, però malauradament ho és. I cal reconéixer-ho. Oliva ho va fer. I, vint anys després, en recollim els fruits.

El Poefesta ha consolidat Oliva com a capital poètica d’un País que sovint oblida cuidar els seus tresors culturals. Però ací, contra pronòstic, un festival nascut d’un institut ha esdevingut un referent internacional. Perquè darrere hi ha hagut professionalitat, rigor, passió i una manera de fer on la poesia no és elit, sinó pont. No és decorat, sinó arrel. No és artifici, sinó veritat.

Per això, aquest vinté aniversari no és només una celebració. És un agraïment. Al poble d’Oliva, per la seua fidelitat, a Àngels Gregori, per la seua visió i bon fer. A les institucions que han sabut mantenir el compromís. I a totes les veus —locals i universals— que, durant dues dècades, han fet vibrar Oliva amb els seus versos. Que vinguen, com a mínim, vint anys més.