Una Europa per la pau i la concòrdia

Les incidències de cada dia, grans o menudes, ens remeten contínuament a Europa, el nostre espai vital, esmentat sense cap malèvola intenció pròpia d’uns temps sinistres, sinó com l’àmbit social on encara la cultura té uns fonaments específics que l’han feta projectar més enllà de les seues fronteres físiques. La complexitat i la inestabilitat dels moments presents ens anima a buscar referències que, per saviesa i sentit humà, ens poden fer costat en les perplexitats quotidianes davant de tanta indigesta informació i la càrrega d’opinions tan mutants com els seus possibles fonaments. Si, a més, les buscades referències són pròpies de moments especialment significatius per ser de canvi i transformació, i els seus inspiradors són de certa procedència marginal, no sols física sinó intel·lectual, el resultat pot ser de gran interés per al nostre temps, tan marcat per la interculturalitat i la globalitat. 

Entre molts testimonis, podem esmentar, en primer lloc, a Immanuel Kant, que des la seua ciutat germànica a tocar de l’imperi rus, va poder conéixer el cicle complet de la Revolució francesa de 1789 i el seu final imperial. El filòsof va insistir que el respecte és la primera pedra de la convivència i que cal buscar camins per a una pau perpètua basada en el consens i en el foment d’estrets contactes que donen continuïtat i consistència a les relaciones humanes, polítiques i socials en el context europeu, sense cap submissió a una potència dominant. Un altre testimoni, molt més proper i també més dramàtic, és el de George Steiner, l’intel·lectual jueu, profundament europeu, que, amb la seua habitual plasticitat simbòlica, després d’una lúcida crítica de la situació, comentava, poc abans de morir en 2020, que «si seguim per este camí de la barbàrie, ¿què ens quedarà de l’Europa dels cafés, de l’Europa del pensament i de la cultura?» La imatge del café resumix perfectament la proposta d’aconseguir permanentment espais de diàleg, d’encontre, d’anàlisi de projectes i de tot allò que, sense el recurs a l’enfrontament físic, permet avançar en el desenvolupament humà en llibertat. 

Les arrels més profundes de les aspiracions de concòrdia i unitat de caràcter universal s’han relacionat amb les creences de l’àmbit judeo-cristià, de tal manera que, segons el parer d’importants pensadors, l’opció humanista per la persona i els seus drets no és altra cosa que la secularització del pensament, per exemple, de sant Pau, quan escrivia als cristians colossencs: «Des d’ara ja no hi ha grec ni jueu, ni circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita», amb l’explícita contraposició, des del principi, de dos sistemes religiosos radicalment diversos, com eren el politeista i el monoteista, amb els senyals exteriors que els marcaven en la carn en el cas dels jueus; com també l’oposició general entre cultura i barbàrie, amb una menció específica dels escites, considerat per Heròdot com el poble més degradat de tots els coneguts. La igualtat cristiana de tota la humanitat ha sigut secularitzada en diverses ocasions, com en la Revolució Francesa o, més recentment, en la Declaració Universal dels Drets Humans. Més subtilment, la influència cristiana també apareix de forma visible en la bandera europea, amb el seu blau celeste i la corona de dotze estrelles, en evident referència al llibre de l’Apocalipsi i al simbolisme del dotze o totalitat del poble.

La cultura europea no sols ha donat llum sinó foscor, de tal manera que al costat de l’humanisme, amb aspiracions d’universalitat, també ha caigut en l’extrem oposat, és a dir, en la secularització del poder suprem diví en teories polítiques que intenten transferir alguns dels atributs de la divinitat a un superhome individual o a una ideologia com a únics intèrprets de la voluntat general. S’ha produït així l’adveniment del «poder total» sense cap referència ètica ni possibilitat legal de correcció. Unes ideologies que tenen noms propis i efectes nocius, però que tornen a seduir per la simplicitat del seu suport teòric, la capacitat de contagiar força i seguretat als seus adeptes davant de les incerteses del moment, d’altra banda normals en societat avançades i complexes, mentre oferixen solucions immediates, més de caràcter ideològic que tècnic, als problemes quotidians intensament viscuts per inajornables i urgents.

Les èpoques de grans transformacions, com la nostra, poden, entre la ganga adventícia, fer possible l’eclosió de pensaments oberts, sense sectarismes, a la realitat present o projectada, i d’actuacions decidides amb voluntat de canviar la situació. Unes actituds que, per unir pensament i acció, exigixen diàleg, consens i solidaritat, de tal manera que allò que podria ser fruit de la fatalitat històrica, siga convertit en oportunitat de canvi en la bona direcció, és a dir, aquella que té la persona com una finalitat i no com un mitjà de progrés. Celebrar cada any el dia 9 de maig, la festa d’Europa, és un bon moment per a mirar amb confiança el futur, sempre que siga construït en pau i concòrdia.