Draps i ferro vell

Els records, en algunes ocasions, tenen una més intensa persistència quan van associats a alguna cançó, una melodia o algun ritme, que van facilitant el retorn d’alguna vivència d’amor, d’amistat o de qualsevol afecte que han continuïtat, encara que siga amb alts i baixos, fabricant les baules de la cadena de la vida, com una joia que cal conservar amb delicadesa, lluny del brogit quotidià, de tot allò que tan sols afegix, per un moment, una efímera guspira de llum, substituïda ràpidament per la seua següent demanda d’atenció immediata.

Cadascú tindrà els seus records pastats amb alguna música, però entre alguns de nosaltres, per allò de formar part d’un cor escolar, encara de manera intermitent, sense cap justificat motiu, tornen a la memòria cançons d’aquell temps que no sabem per quina raó no s’han esborrat definitivament del nostre arxiu personal. Una d’aquelles cançons era «Draps i ferro vell», que ens agradava perquè, a quatre veus, tenia una certa dificultat i una evident gràcia, amb el sempre agraït aplaudiment del públic. Encara que ningú no ens havia dit qui n’era l’autor, sí que recordàvem els seus cognoms i molts anys després van saber que era el barceloní Domènec Mas i Serracant, ben actiu en el primer terç del segle XX, autor de composicions religioses i editor de música popular i tradicional, amb algunes peces hàbilment harmonitzades per ell. La cançó, tot i la nostra absència d’actitud crítica, era la versió idealitzada del que vèiem ben sovint als nostres carrers. Una vegada més, l’art transfigurava i estilitzava una escena habitual per a tots nosaltres.

No sabíem si tenia algun pla establert i acomplit puntualment, però el carro del draper apareixia davant de les nostres cases com una arca plena de misteris, on hi havia de tot en una època tan curta en béns i fineses. El carro del draper, com per art d’encanteri, canviava gots i plats per draps vells, abnegats supervivents dels vestits gastats i apedaçats moltes voltes; per pells de conill, de les conillers casolanes que subministraven algunes proteïnes de carn, hàbilment convertides en unes poques culleres o forquilles d’alpaca. En una ciutat amb molts carrers de terra, amb pols o fang, segons els capricis de l’oratge, els simpàtics parotets, als bassals, jugaven amb els xiquets. El que no sabíem és que érem ecologistes abans d’hora i que ja practicàvem per necessitat el protocol de les tres R, és a dir, de reduir, reutilitzar i reciclar, els verbs que tindrien una anomenada tan gran i també tan pot practicada. Sí que teníem prou clar, per contrast amb les pel·lícules nord-americanes, que encara ens faltava molt per arribar a aquell Primer Món, tan elegant i tan abastit de tota classe de menjar, roba, cotxes i divertiments.

Quan, molts anys després, provaríem algunes engrunes d’aquelles riqueses, com a nous vinguts al paradís de l’abundància, ens hi transformaríem en consumidors sense mida i oblidaríem no sols allò de les R del temps d’estretor, sinó el savi consell que és millor ser que tindre, invocat quan les necessitats elementals ja han sigut satisfetes i ja convé alçar el punt de mira. Els no sempre benèfics banys intel·lectualistes possiblement faran oblidar com és d’important i necessari retornar contínuament a tot allò que, per ordinari i desproveït de presència imposant, al cap i a la fi és l’indefectible fil conductor que ens salva de les trampes del camí.

En els nostres dies sorprén trobar ciutadans que pensen que aquells temps dels drapers van ser dignes d’imitació i d’aplicació actual. Consideren, amb una total simplificació, que en aquella època hi havia unanimitat de parers i voluntats, com un obedient ramat a l’únic pastor, de tal manera que s’hi podien fer grans obres i avançar en el camí del progrés. Sempre retornen, en moments d’incertesa, els desigs de tornar al mite d’una època daurada com un remei ràpid i eficaç contra les malalties actuals, com la pèrdua dels valors considerats perennes, sense ser conscients del fet que les restauracions no restauren mai el passat, sinó una altra cosa, generalment amb més càrrega negativa que positiva, de tal manera que hauríem de tornar a posar al costat de l’Ajuntament, paret per paret, el magatzem de ferro vell, l’aroma dels xurros, el bar, la carnisseria, els ultramarins o els carrers de la Presó i de la Porquera, com un exòtic parc temàtic per a ús dels turistes ansiosos d’experimentar un breu retorn al passat.

Que en quedarà, de tot allò? Alguna cançó, ja convertida en anònima, es continuarà cantant encara molts anys després, i, en escoltar-la, tornarem a sentir una punxada nostàlgica que, com tot en el vida, anirà esvaint-se, mentre aniran apareixent noves cançons i melodies que a molts altres, en el futur, seguiran evocant-los els temps feliços, aquells que, revestits de sumptuosos ornaments, han fet possible seguir caminant entre els clarobscurs de l’existència. n