Josep Rausell, gandià d'adopció

En el moment del traspàs de Josep Rausell Sanchis diverses vivències i emocions ens venen a molts dels qui hem tingut la fortuna de compartir la seua mestria i amistat. La primera de totes, és l’estima que ha manifestat amb tanta gent de la nostra ciutat i de la comarca. Gaudir de la seua amistat, de l’amistat d’una persona extravertida i bona persona, d’aquella fina ironia i bon humor que ha conservat fins al final dels seus dies, ha estat una experiència gratificant, però allò que cal destacar en aquest moment és la seua doble dedicació de professor i d’escultor i la seua petjada a Gandia.

Una vida tant dilatada –96 anys– ha donat temps per a rebre els reconeixements en vida del seu poble natal: Meliana, on a més de ser Fill Predilecte, el Centre Cultural porta el seu nom i on hi ha exposada una part significativa de la seua obra escultòrica. Però és a Gandia, on visqué els anys més prolífics i feliços de la seua vida professional i familiar, on ha deixat un record inesborrable, com a docent irrepetible i per mitjà de la seua obra escultòrica. I és per això que no han mancat els homenatges dels seus exalumnes i el reconeixement de l’Ajuntament amb la concessió de l’Escut d’Or de la ciutat el 2023, del qual tant agraït es mostrava.

Rausell, fill de l’escultor José Mª Rausell, arribà a Gandia l’any 1956, i ho feia molt jove, però amb un bagatge carregat de bona formació: a la Facultat de Belles Arts de València, després a Madrid i ajudat per la Diputació de València a França i a Roma amb diverses beques, fruit de les quals hui disposem de la seua escultura Borja duc, situada a l’entrada de l’ajuntament o l’Ausiàs March de Beniarjó i el de Melina. Fou a l’Institut Laboral “Ausiàs March” de Gandia on en aquells anys, enmig de la grisor del ple del franquisme, aquell equip excepcional, format entre altres per Camarena, Merí, Bonastre, Orihuel, Moragues, Bataller, Climent o ell mateix, exerciren de far de la ciència i la cultura en la ciutat. D’aquella llum perdura, ben lluminosa, el premi de poesia Ausiàs March i modernament els Premis Literaris de la ciutat, i l’element patrimonial inseparable de la imatge icònica de Gandia, com és l’escultura del poeta que hi feu Rausell amb pedra, el 1959, per tal de commemorar el V Centenari del poeta. Una col·laboració de l’institut amb l’ajuntament irrepetible. Per cert, Rausell mostrava darrerament la seua preocupació per la perdurabilitat de l’escultura, donat que la pedra dia darrere dia va degradant-se. N’haurem de parlar.

Del mateix Institut, i de la mà de professors com Orihuel i Martí, acomboiaren al company escultor a fer la imatge de la nova germandat de la setmana santa, la del Crist de la Bona Mort. I el 1957 tallà aquell crist de grans proporcions i anatòmicament innovador. Eixe crist, amb els anys, ha esdevingut una fita cabdal per a la seua germandat i per a tota la setmana santa gandiana, a més d’una lligassa permanent de l’escultor amb el món de la setmana santa. I com unes coses porten a d’altres, ell fou la primera opció de la nova germandat de l’Entrada de Jesús a Jerusalem per fer el seu grup escultòric, que declinà en un moment clau i delicat del seu trasllat a València, però hi encaminà i facilità a la germandat l’encontre amb el seu company i amic Efraín Gómez, qui finalment va fer les escultures del pas. En canvi, passats uns anys, instal·lat definitivament a València, va acceptar de fer la nova i magnífica imatge de la germandat del Sepulcre: la Mare de Déu de l’Esperança, (1990) una imatge de maduresa que tant de reconeixement li ha reportat.

Els exalumnes de l’Institut Laboral volem destacar el seu saber i la seua intensa i lúcida dedicació com a docent. Una persona de formació acadèmica en les Belles Arts va acabar especialitzant-se amb el dibuix tècnic i axonomètric per a la preparació dels alumnes que acabarien cursant carreres d’arquitectura o d’enginyeries amb gran profit. Un deute impagable amb una persona molt oberta de mires.

Per altra banda, don José amb vora trenta anys de dedicació docent a Gandia, no sols recordava i estimava a tantes i tantes persones que havien passat per les seues mans o compartiren claustre amb ell, era una persona que considerava Gandia com el seu poble adoptiu i estimava profundament la ciutat. Ho va demostrar amb el manteniment de la seua segona residència, però també amb l’interès que la seua obra permaneguera ací. Eixa fou la motivació de les seues donacions d’escultura profana a la Casa de la Cultura, com ara un Tors femení, Salvador Garcia “Panxaverda” o el Joanot Martorell, possiblement l’obra més tardana de l’escultor, animada per exalumnes i amics com ara Ximo Company, Albert Ferrer o Ferran Garcia-Oliver.

És clar que el seu bon fer perdurarà entre nosaltres, però s’ha mort sense veure fos en bronze les escultures de Panxaverda i de Martorell, treballs que em consta té pendent d’executar o encomanar l’ajuntament. Tant meticulós com sempre, va preveure que eixos treballs foren supervisats per l’escultor gandià Ricardo Rico, amic personal de l’escultor. Si ho aconseguim, Gandia enriquirà el seu patrimoni escultòric i farà permanent memòria d’un homenot i d’un gandià d’adopció.