Del cosmos al microscopi

La meua cunyada Conxi, madrilenya, és una artista en el territori dels pinzells i en la tècnica dels telers. Els huitanta no els farà i des de feia anys la vista l’obligava a emprar ulleres. Quan arribà el temps de la COVID-19, quan tothom havíem de dur mascareta, ella hagué que traure-se-les perquè la mascareta l’entelava els cristalls i li dificultava la visió.

Quan passà el temps de la pandèmia, quan finalment deixà de dur la mascareta, se n’adonà que ja no li feien falta les ulleres, perquè, tret d’enfilar una agulla, veia adequadament i, aleshores, en la família es comentà que allò havia de ser cosa de miracles.

La família de Conxi està plena de números u, els quals destaquen en cadascuna de les activitats que desenvolupen. Iciar Montilla és una de les seues nores, neboda meua també. Icíar és física de formació universitària, doctora especialitzada en enginyeria òptica i treballa des de l’any 2007 en l’Institut d’Astrofísica de Canàries, fonamentalment en l’àrea de l’òptica adaptativa, una tecnologia que ha transformat la capacitat d’observació de l’Univers des de la Terra.

Iciar Montilla escrivia en un article: “L’atmosfera terrestre, amb les seues turbulències i variacions de temperatura, actua com una lent distorsionada per a la llum que arriba des de les estrelles i altres objectes celestials. Eixa distorsió, coneguda com aberració atmosfèrica, fa que les imatges es vegen borroses quan són observades des dels telescopis terrestres. L’òptica adaptativa és una tècnica que corregeix eixes distorsions en temps real, permetent que els telescopis terrestres capten imatges amb una nitidesa quasi perfecta. Es com posar-li ulleres al telescopi [...]”. Ella concloïa: L’estudi dels exoplanetes, les imatges de cúmuls estel·lars i l’observació del centre galàctic estaran al nostre abast gràcies al sistema d’òptica adaptativa”.

El Gran Telescopio Canarias, un del més avançats del món, va ser inaugurat el 2009 i està en l’Observatori del Roque de los Muchachos a l’illa de La Palma. Amb la incorporació de l’òptica adaptativa compta amb un espill primari segmentat de 10,4 metres de diàmetre, que el converteix en el major telescopi òptic i infraroig del món. Pot captar una gran quantitat de llum essencial per a observar objectes celestes molt tènues i distants i fer investigacions detallades sobre l’estructura i evolució de l’univers.

L’etapa de la pandèmia, que l’OMS denominà COVID-19 i que provocà tanta mortaldat, destacà per la lluita per a conèixer l’origen de la malaltia i la recerca de la solució, les quals es feren en els laboratoris especialitzats. Malauradament els danys que causava la infermetat es trobaren amb la utilització de tècniques de microscòpia en les autòpsies dels finats ja que hi havia poques dades sobre les lesions microscòpiques i la fisiopatologia de la malaltia. Les dades anatomo patològiques trobades pel microscopi en les vísceres dels cadàvers detectaren lesions coincidents, les quals es repetien en els pulmons, la sang, el fetge, l’encèfal i el cor de les despulles. El microscopi confirmava les lesions.

Durant tota la meua vida professional, les decisions finals sobre el que calia fer davant l’existència d’un tumor de mama o la presencia d’una lesió sospitosa, detectada en una mamografia, la prenia després que el professor Don Antonio Llombart Bosch em fera el seu examen anatomopatológico amb el seu microscòpic.

Els dos introduirem ací la tècnica de la biòpsia intraoperatória. Jo extreia, primer, en el quiròfan la peça dubtosa, la qual ell de manera immediata examinava al microscopi, i en uns pocs minuts em donava el diagnòstic definitiu de la lesió, la qual cosa m’indicava quina intervenció quirúrgica, definitiva, era la més apropiada per a la pacient. Diagnòstic fet amb el seu microscopi. El professor Llombart era, aleshores, el catedràtic d’Histologia i d’Anatomia Patològica de la Facultat de Medicina de la Universitat de València i el president de la Fundació de l’Institut Valencià d’Oncologia (IVO). Una autoritat de prestigi mundial, qui regularment, feia el diagnòstic microscòpic de les lesions mamaries que jo havia diagnosticat, clínicament i mamográficamente, en la meua consulta. Era el microscopi qui tenia la decisió final, una decisió legal i protocol·litzada a nivell internacional.

El doctor Don Juan Ramírez Miret va ser nostre professor de Biologia durant el curs preuniversitari del 1967-68 en el col·legi de les Escoles Pies de Gandia. Era un metge mol reconegut en la seua professió i desenvolupà una gran activitat social ciutadana: ploma habitual de la revista Passio, germà major del pas de la Santíssima Creu (durant 33 anys), a més a més d’una veu impecable en conferencies i presentacions. Els seu traspàs fou fa anys, però la ciutat honorarà la seua memòria donant-li el seu nom a uns dels carrers que estan projectant-se en el polígon Sancho Llop, al voltant de l’hospital San Frances de Borja.

La seua manera, universitària, de fer-nos les classes em va impactar tant que no es la primera vegada que dic que van ser les seues lliçons les que em van encaminar cap a la Facultat de Medicina.

Recorde, especialment, la seua classe sobre la cèl·lula i com ens va contar que aquesta era el component elemental de cadascuns dels teixits del cos humà: el de la pell, el de l’aparell digestiu, del respiratori, del fetge i del cor, cadascuna de les quals tenia la seua missió inicial en el desenvolupament de la vida humana. I ens va dir que l’única manera de poder-les observar era a traves del microscopi, amb el qual es podien diferenciar les seues morfologies distintes i recognoscibles.

Don Juan parlava, amb entusiasme, dels components cel·lulars, del nucli, de la membrana, de les mitocòndries i de les funcions de cadascun. Ho descrivia amb tanta passió que arribà un moment en el qual ens digué amb el castellà autoritzat: “Dios es grande en lo grande, pero máximo en lo mínimo”, i ens va raonar que, en l’obra de la Creació, si Déu havia sigut gran en la grandesa de l’univers, ho era màxim en el territori de la vida microscòpica.

D’això fa prop de seixanta anys! Era un col·legi religiós.

Si les estimades lectores i els benvolguts lectors creuen en Déu, els extraordinaris avantatges científics i tecnològics abastats en els darrers anys de segur que engrandiran en vostès la concepció de la seua magnificència.

“Déu es gran en allò més gran, però màxim en allò més mínim”.

FOTO 6

Suscríbete para seguir leyendo