Cribatge

Les pacients portadores d’un càncer de mama arribaven, sovint, massa tard a la meua consulta. S’havien notat la nit anterior dutxant-se o eixe mateix matí, vestint-se, un bony en el pit i les havia aclaparat el terror. Tots teníem, aleshores, un familiar, una amiga, alguna persona al nostre voltant amb la qual recordar el seguici de la mastectomia brutal, la quimioteràpia d’angúnia, el caps pelats de l’alopècia i, a més curt que llarg termini, una mort, amb freqüència acompanyada de dolors insuportables provocats per les metàstasis òssies.

“Si no em fa mal... si no havia notat res!”, eren les paraules que em deien balbucejant.

Un càncer de mama necessita entre huit i dotze anys per a fer-se de la grandària d’un cigró. Des que una cèl·lula de la mama normal es converteix en cèl·lula cancerosa, encara hui no és sap exactament per què, i es divideix en dues cèl·lules filles canceroses, i estes alhora en quatre i estes en huit, fins a arribar a fer el conglomerat de cèl·lules d’un tumor maligne d’un centímetre de diàmetre, pot passar eixe temps i, aleshores ja pot haver-se reproduït en un altre lloc, ja pot haver donat metàstasis. Aleshores eixe tumor pot haver estat creixent, impunement, en el pit de la dona sense que esta s’adone de la seua presencia, perquè, com que el creixement és tan lent, no punxa, no estira, no cou, no fa mal. La dona, inconscient, no se n’assabentava, fins que, per casualitat, la nit anterior, eixe mateix mati, es trobava el bony en el pit.

Cal dir, d’antuvi, que no tots els tumors palpables eren càncers. La major part de les vegades es tractaven de quistos de líquid, els quals jo solucionava de manera immediata amb una punció buidant-los amb una xeringa, que s’omplia d’aquell líquid, sovint de color grogós, l’estudi citològic del qual sempre fou negatiu per a cèl·lules malignes. La punció i evacuació donava respir a la dona, qui podia comprovar, al palpar-se, que el tumor havia desaparegut. Estos tumors si que podien tenir un creixement abrupte, provocaven el mateix terror, però tenien una fàcil i bona solució.

La autoexploració, preconitzada aleshores, repetida regularment, tractava que les dones es familiaritzaren amb l’anatomia, textura i els canvis hormonals de les seues mames, amb la intenció de detectar problemes com més prompte millor. Jo mateix vaig fer un fum de conferencies didàctiques per tot arreu de la Comunitat Valenciana per ensenyar les dones a fer-se-la, però insistint que amb aquesta no es feia la prevenció del càncer, i menys encara el diagnòstic precoç i que si, a la primera, es detectaven un tumor i era maligne, este ja seria massa gran, però que sempre havien d’acudir de seguida al metge de capçalera davant qualsevol anomalia que apreciaren.

El càncer de mama és el més freqüent en la dona. Segons les estadístiques una d’entre cada huit o deu dones patirà un càncer de mama al llarg de la seua vida.

Jo, com a metge, provinc d’una època de foscor tecnològica i de tractaments mutilants. De sols poder diagnosticar amb les mans i de fer mastectomies irremissibles, per la qual cosa, quan vaig posar en marxa la Unitat de Patologia Mamaria ací, a Gandia, vaig decidir que allò havia de canviar. Vaig instal·lar en la meua consulta privada el primer mamògraf que hi hagué en el territori, indispensable per al diagnòstic de les malalties mamaries; vaig incorporar l’ecografia que em permetia el diagnòstic clar d’aquells quistos dels quals parlàvem abans i vaig decidir que, com a cirurgià, de manera inexcusable, havia de fer les biòpsies amb el diagnòstic definitiu intraoperatóri amb l’ajuda imprescindible de l’anatomia patològica. En un sol acte quirúrgic.

No em treia del cap —en realitat no ho he oblidat mai— la primera pacient que havia operat d’un tumor en el pit, quan a principis de 1979 vaig vindre a Gandia com a cirurgià de l’hospital Francesc de Borja. En el quiròfan li vaig extraure el tumor i li’l vaig donar al seu marit, en una botelleta amb formol, perquè este el portara a Valencia a l’hospital que aleshores s’anomenava Residencia Sanitaria General Sanjurjo i hui Hospital Universitari Doctor Peset. 45 dies després, em telefonaren des del servei d’anatomia patològica d’allí per a dir-me que allò que els havia enviat era un càncer de mama. Vaig telefonar a la dona perquè reingressara i l’endemà de fer-ho li vaig practicar la mastectomia, li vaig llevar tot el pit amb aquella tècnica mutilant, horrorosa per a la salut mental de la pacient, perquè per a la salut vital el pronòstic era nefast.

El càncer de mama calia considerar-lo per la freqüència i les conseqüències com un verdader problema de salut publica. Calia fer alguna cosa i, donat que no sabíem d’on venia, calia trobar-lo més prompte, perquè així es podrien fer intervencions quirúrgiques menys mutilants i, fonamentalment, salvar vides.

El screening o cribratge permetria el diagnòstic precoç del càncer de mama. Les dones passarien, regularment a fer-se estudis amb la mamografia per a poder detectar entre una i altra exploració la mínima alteració que facilitara la prompta intervenció de la cirurgia. La teoria era perfecta. Portar-la a la practica costà un poc més. Calia decidir a quin grup d’edat havia d’anar dirigit, confirmar quina tècnica diagnòstica havia d’emprar-se, cada quan de temps havia de repetir-se i quin índex de participació era necessari obtenir perquè els objectius es compliren i s’aconseguiren els resultats.

El grup d’edat decidit aleshores no era coincident, però en quasi tots els diferents indrets estava entre els 45 i els 69 anys, una edat que s’ha anat allargant donat l’increment de la vida mitjana en les dones; la mamografia era la tècnica indicada, era ràpida d’execució i avaluació, a més a més que la dosis de radiació que rebia la dona era menyspreable comparada amb el benefici de trobar-li un càncer de mama deu anys abans. Per tot arreu es decidí que la exploració calia repetir-la cada dos anys i que l’índex de participació, nomenat taxa d’adhesió, de les dones havia de ser molt alt, més del 70 per cent. Això va necessitar l’aportació d’un important equip administratiu que buscava les dones en el cens electoral i en el Sistema d’Informació Poblacional (SIP), i lliurava al seu domicili les citacions per correu postal, fins i tot per telèfon quan les dones no es presentaven a fer-se l’exploració. Tot amb caràcter gratuït!

A la Comunitat Valenciana funciona el Programa de Diagnòstic Precoç amb 24 centres de cribratge. El Departament de Salut de Gandia inaugurà la Unitat de Prevenció del Càncer de Mama l’any 2001. Segons publicaren fa dos anys, es diagnostica un càncer de mama en quatre de cada mil participants, les quals no n’havien tingut cap símptoma previ. Es una taxa de detecció de 4,6 per mil. I la gran acceptació per part de les dones s’explica per l’important taxa d’adhesió, del 84 per cent. S’ha ampliat el programa a les dones per damunt ja dels setanta anys, donada la incidència del càncer de mama en eixe grup d’edat.

Durant els darrers 20 anys de la meua professió mèdica dedicada al diagnòstic i tractament de les malalties mamàries, en especial del càncer, va coincidir la meua consulta privada amb el programa de cribratge que es feia en l’hospital. Nosaltres durant 43 anys ateníem dones amb problemes mamaris i ells a dones asimptomàtiques, i els puc dir que ho feien molt bé. Ho vaig poder comprovar amb pacients que compartírem.

En els centres de diagnòstic precoç del programa de cribratge a les pacients citades se’ls practiquen les mamografies, una tècnica que pot molestar un poc, depenent molt de la sensibilitat personal, perquè s’ha d’exercir una lleu pressió sobre la mama per aproximar el focus de rajos X a la placa mamogràfica, amb la qual cosa es millora la qualitat de la imatge obtinguda. Un radiòleg allí present fa la primera avaluació, comprova que la exploració es correcta i intenta detectar alguna alteració; un altre radiòleg fa una segona lectura de les mamografies i, si en l’estudi mamogràfic es diagnostica alguna anomalia, la pacient és directament remesa al servei de radiologia de l’hospital de referencia. Allí la lesió se sotmet a un estudi ecogràfic, que permet localitzar la lesió, sobre la qual, a més a més, es poc actuar mitjançat diferents tècniques de punció que permeten obtenir material del nòdul o de la zona sospitosa, el qual es remetrà al servei d’anatomia patològica, on es declararà el diagnòstic definitiu de benignitat o de malignitat. En este darrer cas, es poden obtenir en l’estudi totes les dades anatomopatològiques i biològiques que necessitarà el comitè de mama de l’hospital per a decidir quina és la millor solució per a cadascuna de les pacients. Decisió individual i personalitzada.

El càncer de mama hui es pot curar, és un qüestió d’arribar a temps. Un temps que, si es perd, pot significar el desastre, i que, si es guanya, pot significar l’esperança. Per això, cal destacar la importància dels programes de diagnòstic precoç que hi ha per tot arreu del nostre país.

El diagnòstic precoç pot salvar vides i pot estalviar cirurgies radicals.

Estos dies he escoltat, he llegit informacions, moltes acusatòries sobre el programa de diagnòstic precoç a Andalusia. En concret, no tinc informació clara, però, si és per causa institucional, no hi ha cap excusa i, si és una situació d’instrumentalització política, és deplorable.

Estos dies el conseller de Sanitat, Marciano Gomez es feia ressò d’alguna deficiència en el programa valencià, anunciava que la possada en marxa d’un pla xoc per a arreglar-les, que anaven a incorporar onze nous mamògrafs i que es començava amb la utilització de la Intel·ligència Artificial per a ajudar en el diagnòstic mamogràfic i els puc assegurar que esta és una gran noticia, la possibilitat de poder comparar la mamografia feta a la dona, ràpidament, amb un pool de milions d’estudis mamogràfics fets en dones ja diagnosticades prèviament és una via cap el diagnòstic més encertat i ràpid... una gran noticia!