Homenatge a la Paraula 2025

Per a mi és un honor —i una responsabilitat— representar, com a director, una institució, el CEIC Alfons el Vell, que ha comptat amb gent de molta vàlua i prestigi, especialistes de diferents branques del saber que han proporcionat a la ciutat de Gandia i a la comarca de la Safor-Valldigna una projecció cultural i de caràcter científic de gran ambició i abast. Com que és la primera vegada que puge a l’escenari del Teatre Serrano en representació del CEIC, em permetreu fer un reconeixement explícit als que han estat directors de la institució fins a la data: Joan Negre, Emili Morant, Rosa Mascarell, Lluís Miret, Rafael Delgado, Gabriel Garcia Frasquet i Nèstor Novell. També a totes les conselleres i a tots els consellers històrics, i als actuals. No els puc anomenar a tots i a totes perquè en són molts. Però moltíssimes gràcies per la vostra tasca, per la vostra dedicació i generositat. I per què no dir-ho, per la vostra confiança i amistat.

La ciència, el saber, la raó, la democràcia, la llibertat d’expressió, l’esperit crític, constructiu i edificant, el trellat, una paraula tan valenciana, han estat sempre els mitjans i alhora els objectius de la noble tasca duta a terme pel CEIC Alfons el Vell des de fa més de 40 anys.

L’Homenatge a la Paraula és una de les fites anuals que el CEIC Alfons el Vell brinda a la societat gandiana i saforenca. No és l’única, ni de bon tros, perquè al llarg de l’any duem a terme moltíssimes activitats relacionades amb la cultura, la ciència i la investigació. Totes aquestes activitats que fem tenen una premissa insubornable, un instrument irrenunciable, el valencià. La nostra llengua és el mitjà a través del qual ens expressem i canalitzem tot el que organitzem des del CEIC.

Últimament, el valencià ha estat atacat de manera visceral i injusta, absurda i improcedent. Els intents per segregar la ciutat d’Alacant de la valencianitat a què pertany des de fa segles, la innecessària i maniquea consulta lingüística a les famílies, la degeneració deliberada de la Ràdio Televisió Pública Valenciana, la retallada dràstica del pressupost de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, entre altres mesures desafortunades, ens obliguen a fer un sobreesforç en favor del valencià. Però el fem de grat, molt a gust. Perquè el valencià és la llengua històrica de les valencianes i dels valencians des que el rei Jaume I va crear el Regne de València. El valencià no és una llengua minoritària com ens volen fer creure alguns.

Últimament, el valencià ha estat atacat de manera visceral i injusta, absurda i improcedent

El valencià —això sí!— és una llengua minoritzada, històricament perseguida, censurada, prohibida i menystinguda. I, tanmateix, el valencià és una llengua amb una història literària homologable a qualsevol literatura nacional. I Gandia ho sap de sobres perquè és el bressol dels clàssics medievals i gaudeix a hores d’ara d’una vitalitat literària esplendorosa, amb una figura com la de Josep Piera guardonada, ni més ni menys, que amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I amb una nòmina d’escriptores i escriptors d’una qualitat destacadíssima: Rafa Gomar, Maria Josep Escrivà, Irene Verdú, Teresa Pascual, Ferran Garcia-Oliver, Mercè Climent, Isabel Canet, Àngels Gregori... La nòmina és llarguíssima, per sort. Amb el valencià, a més a més, podem fer molts quilòmetres: de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, com resa el tòpic; del Carxe, a terres murcianes, fins a la ciutat de l’Alguer, a Sardenya; de Crevillent fins a Perpinyà, a la Catalunya Nord, tot passant per València, Barcelona, i moltíssimes ciutats i pobles germans de llengua i cultura. No té sentit atacar el valencià. Fer-ho és menysprear la dignitat de totes les valencianes i de tots els valencians, dels que parlem en valencià i dels que no el parlen, fins i tot va en contra dels que volen liquidar un patrimoni cultural i lingüístic que forma part de la nostra identitat, de la nostra idiosincràsia, una llengua que ens defineix com a poble. Sense el valencià no seríem el que som. El valencià és de totes i de tots els que volem seguir sent valencians. El valencià no fa distincions de classe, d’ideologia, de procedència... Perquè el valencià és diversitat. El valencià és la llengua pròpia del País Valencià.

En valencià, precisament, es va expressar Maria Beneyto, una de les escriptores valencianes més destacades del segle xx; vinculada a la Safor, per cert, amb llaços familiars a les ciutats d’Oliva i de Gandia. Per això hem volgut dedicar aquest homenatge a una escriptora que cal reivindicar i, sobretot, que cal llegir. Per això des del CEIC Alfons el Vell ens vam afegir de seguida a la iniciativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua quan va declarar l’Any Maria Beneyto. Ens honora la presència d’alguns acadèmics presents esta vesprada-nit al Teatre Serrano de Gandia. Atacar l’Acadèmia és anar en contra de la raó i de la ciència; qüestionar la unitat de la llengua catalana és contrariar de manera irracional i acientífica tota la romanística internacional, el criteri de les universitats, la filologia contrastada. És no tindre trellat, com dèiem abans. L’AVL és l’autoritat lingüística i normativa, avalada i legitimada pel nostre estatut, i inverteix el seu pressupost en activitats a benefici i en favor del valencià. Mirar d’entrebancar el seu propòsit és il·legítim i m’atreviria a dir que totalment indigne.

des del CEIC Alfons el Vell ens vam afegir de seguida a la iniciativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua quan va declarar l’Any Maria Beneyto

Ens fa moltíssima il·lusió l’estrena d’El riu silenciós, l’adaptació que l’Escola Teatre Serrano, al capdavant de la qual hi ha Ruth Palonés, ha fet de la novel·la de Maria Beneyto, El riu ve crescut. Una obra traduïda al valencià de manera exquisida per Carme Manuel, acadèmica de l’AVL i professora de la Universitat de València. Felicitats, Carme! Em consta que Ruth Palonés i els alumnes de l’Escola Teatre Serrano han fet un esforç ingent per donar-nos el millor de si mateixos. D’ací a un moment, veureu en acció a unes actrius i uns actors de primera: Ana Salas, Xavier Ferrer, Clara Merino, Joan Moncho i els estimadíssims Ximo Vidal i Joan Muñoz. Sense oblidar a Mariano Lloret, que s’encarrega del control de les llums.

L’obra que tots vostès veuran ara en estrena és també un homenatge a les víctimes de la Dana, als 229 valencians i valencianes (337 a tot l’Estat) que van perdre la vida aquell nefast 29 d’octubre de 2024. Els danys materials i, sobretot, les pèrdues humanes esdevingudes en aquella data tan dolorosa, es podrien haver evitat. Tant de bo que algun dia es faça justícia i se sàpiga tota la veritat.

Gaudisquen molt de l’espectacle. I moltíssimes gràcies!

Suscríbete para seguir leyendo