Gandia pensa; Gandia actua?

Certament, la idea i la realitat de “Gandia pensa” és més que oportuna i necessària. Davant de l’allau d’informacions capcioses que ens arriben, la salut mental i social requereix calma i moderació per a pensar el que estem fent i vivint.

La reflexió, però, pren sentit si és dialèctica i es transforma en acció. En això mateix incidien Antonio Monegal i Marina Garcés en una de les vetllades al Palau Ducal. No podem restar paralitzats o en shock davant les iniciatives agressives d’aquells poders tecnològics i d’aquells enginyers de la IA que escampen l’odi i la malvolença per guanyar diners i poder. Fàcilment, ens ve al cap aquella sentencia clàssica de John Stuart Mill per qui “per a triomfar, al mal només li cal la inacció dels homes de bé”.

Ara més que mai, la manipulació cultural i històrica està viva a les xarxes i no podem restar de cap manera impassibles davant els atacs frontals a la democràcia, el respecte mutu i el lliure pensament.

Un dels camps que hem de reconéixer com a sensible, delicat i fàcilment manipulable és el de la presència de molts migrants que parlen un munt de llengües i que han canviat el paisatge humà de les nostres ciutats i pobles. El 24% de la població de Gandia és estrangera.

Una de les qüestions elementals, bàsiques i ineludibles per fomentar la integració dels nouvinguts a la nostra cultura és precisament disposar del ferrament lingüístic. Vaja: que ens puguem entendre i parlar.

D’entrada, comptem amb un interès cert i real dels migrants perquè la llengua és el primer problema amb què es troben molts. No sols per a treballar sinó també per a mil circumstàncies en que, sovint, són els xiquets que van a escola els qui han de fer de traductors. Així ho posava en evidència Josep Figueres al documental inspirat al seu llibre “Camigrants” o a la revista la Falzia.

Tots els dies arriben als centres municipals que atenen persones, com els serveis socials o les biblioteques, forasters que volen aprendre a parlar. Hi ha veïns que guarden molt bon record de quan les biblioteques en feien. A la Creu Roja i a Càritas donen cursos però no hi donen abast. També hem de valorar molt positivament el que fan a Ca Saforaui, al Centre Joan Climent o a l’EPA, si bé sembla que tot plegat encara no és prou.

Atendre aquestes necessitats, tan simples i elementals, són clau per poder vertebrar una societat convivible. I un pas essencial perquè cada persona busque la seua vida i el seu lloc a la societat.

Davant de la realitat d’una societat diferent, no podem caure en la temptació d’identificar la migració només com un problema quan és un fet indefugible. Haurem de trobar i aportar solucions constructives.