Les mil cares del franquisme

Seguint Umberto Eco i les seues famoses tesis sobre el “feixisme etern” també podria parlar-se, en referència a l'Estat espanyol, d'un “franquisme etern”. No en el seu vessant estrictament polític (el franquisme no fou mai una ideologia) o en la seua aparença més òbvia (braç alçat i proferint els crits de rigor) sinó com una presència mutant, omnipresent i gasosa, que sempre ha deixat la marca de la seua garra, com una advertència sobre els perills d’anar massa lluny, de parlar massa, de pensar massa, de demanar massa.

Mig segle després de la mort de Franco, el nuc mariner atado y bien atado del seu testament pot veure’s com la divisa d’una democràcia anòmala, reprimida, que va tardar 41 anys a traure'l de El Valle de los Caídos, que encara no ha il·legalitzat la “Fundación” que porta el seu nom, on les lleis de Memòria Històrica són execrades i proscrites per la dreta i la ultradreta i on l’anterior Cap de l’Estat, un monarca designat a dit pel dictador, encara l’honora en cos i ànima públicament.

Si el llegat encara viu de Franco és l'espill de les nostres mancances democràtiques cal assenyalar la covardia d'una classe política que, generació rere generació, no va tindre mai el coratge d'ajustar comptes amb el passat com la progenitora d’eixe monstre familiar sempre present en les situacions decisives: a l’hora de dissenyar el sistema educatiu, de resoldre les relacions amb l’Església, de modernitzar la mentalitat de l’Exèrcit, d’avançar en l’encaix territorial, de crear una cultura democràtica potent o de plantar cara a una casta judicial que, com veiem aquests dies, ja no amaga que vol ser un actor polític capaç de fer caure governs i funciona com un nou TOP en la política nacional.

La gran victòria pòstuma del franquisme arriba després d'haver guanyat clarament la batalla narrativa a una esquerra sempre hipotecada en un possibilisme estèril que no ha servit com a mur de contenció del desbordament reaccionari que ja ens arriba fins el coll. Com a formulació històrica redefinida, blanquejada i transformada en un fake desmesurat el franquisme ja no fa por ni inspira rebuig en una part significativa de la població més jove.  Segons el CIS a un 38% d'espanyols menors de 28 anys no els importaria viure en “un règim poc democràtic”, i consideren que el de Franco “no va ser tan dolent”, mentre la ultradreta creix en les enquestes.

Si cal imputar eixa “submissió voluntària” davant un eventual sistema autoritari a una ignorància abismal de la història, a l'absència d'una pedagogia democràtica eficaç i a la força d’un corrent involucionista d'abast mundial, ens equivocaríem si intentàrem assumir eixa situació com una maledicció o una fatalitat que ens condemna a ser resignats espectadors dels grans canvis que hui trastornen la mentalitat social. Com recordava Umberto Eco, els nous feixismes no es presentaran amb les vestidures del vell, ni marcant el pas de l'oca, però els demòcrates tenim l'obligació d'assenyalar-los i combatre'ls on inequívocament facen acte de presència.

Però malament podrem enfrontar-nos al revival franquista i a l'onada reaccionària general que l’arrossega si passem per alt el que succeeix a ca nostra, en la política més pròxima, la municipal, que, a Gandia, ha contribuït a normalitzar l'esperit cavernícola dels temps d'una manera aberrant, tot consagrant el confessionalisme institucional, fent de la despolitització i la festa un desideràtum de la vida pública i denunciant el “soroll” de l’actualitat com si visquérem en un poblet perdut del Tibet. Haurem de fer que tot això canvie, perquè per a detectar les mil cares del franquisme necessitem alguna cosa més que l’esperança inútil de que no passe mai res, quan sí que passa.

Signen l'article: Mª José Alemany; Doménec Ardit; Artur Badenes; Jeroni Banyuls; Josep Basset; Fausti Benavent; Encarna Bertó; Batiste Bofí; Pere Canet; Carles Cortés; Anna Costa; Esperança Costa; Vicent Cremades; Rafael Delgado; Luis Díez; Marta Doménech; Luis Escobar; Amparo Estruch; Francesca Ferrer; Josep R. Fons; Ana Gandía; Juan L. Garcia; Vicent Gomar; Jerónimo López; Bernat Martí; Joan Martí; Miquel Martí; Boro Mañó; Ferran Martínez; Rosana Mejías; Ignasi Minyana; Cebrià Molinero; José Monrabal; Josep Morant; Laura Morant; Salvador Morant; Carles Moreno; Pere Millet; Alberto Nieto; Josep Olagüe; Isabel Orengo; Joan Palomares; Pau Pérez Ledo; Joan F. Peris; Bernat Rodríguez; Francisco Román; Lluís Romero; Paco Sanchis; Salvador Sanchis; Andreu Sanç; Emili Selfa.

Suscríbete para seguir leyendo