“Estava dolgut amb la vida perquè de tan jove ja se m’estaven morint els meus amics colombaires”

Eduard Marco (1976) és el Premi Ausiàs March 2025. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València, és poeta, traductor i llaurador a l’horta de Borbotó. Té tres gats, adora viure al camp i no li agraden les biografies avorrides. Per a ell, la poesia ha de fer-se entendre i buscar l’emoció a través de la veritat. Profundament connectat a la terra i a la llengua, ha escrit Colombaire, un poemari que viatja entre la poesia i la prosa poètica i que va suscitar la unanimitat del jurat dels premis. L’autor vol deixar clar que el seu no és un llibre sobre columbicultura, sinó sobre les persones que ha estimat. És un llibre d’amor a son pare, que va morir de càncer; al poble, a la poesia, a la vida real, a totes les persones que ha conegut i ha volgut. És una oda als colombaires de la seua vida i una forma de parlar, al mateix temps, sobre l’amor i el dolor per haver viscut i haver perdut, que arriba a ser el mateix.

Quin diries que ha sigut el teu principal referent de la poesia valenciana?

N'hi ha molts, però el primer va ser Coral Romput, que és una obra de Vicent Andrés Estellés on Toti Soler, que és un guitarrista català, acompanya Ovidi Montllor recitant-lo. I aquella obra em va meravellar. Vaig entendre que es podia escriure poesia en valencià i de manera clara, que no vol dir poesia dolenta. Fer poesia i alhora fer-la entenedora demana uns engranatges en el poema perquè aquest no perda cap qualitat, i això costa molt. Aleshores, Coral Romput va ser l'obra que més em va espentar cap aquí. La poesia, quan és bona, s'entén. Jo és que escric per comunicar-me amb les persones, per parlar amb la gent. Perquè, si no, per què vull escriure? Si algú llig el meu llibre i acaba sense entendre res, per a mi seria una tristesa tremenda.

El poemari està format, òbviament, per poemes, però també té una part de prosa poètica. Per què vas decidir escriure’l d’eixa forma?

És que és inevitable. Jo he sigut colombaire tota la vida, m’ho vaig deixar als 30 anys. Aquestes aficions rurals que estan en molts pobles fan que t’eduques amb gent molt peculiar, perquè no són precisament ni catedràtics ni comunistes. Són gent del poble que s’agrada mútuament. I, a més, tot s'intercomunica. La gent a la qual li agrada la columbicultura generalment també li agraden els bous o caçar. També t'hi trobes gent com jo, però menys. És a dir, són persones que estan tallades per un patró que fa que molta gent es frene a l'hora de relacionar-se amb ells, però és que quan entres allí amb cinc anys, com és el meu cas, et cuiden com si fores un xiquet. Jo a eixa gent l’he estimada amb bogeria, per a mi són persones amb les quals m'he educat i que em volen molt. La prosa m’ha servit per a explicar tot això.

Al poemari expliques que ton tio i tu teníeu una ideologia contrària, però estàveu units per la columbicultura. Una persona que no és colombaire podria no entendre açò. Com ho explicaries?

És molt senzill; quan tens una afició comuna, una afició marginal, t’aproximes a les persones molt fàcilment. Sempre que apareixia un colombaire era una alegria, perquè són aficions que van desapareixent. Estàvem tots en la mateixa trinxera de la resistència columbòfila, per dir-ho d'alguna manera, i això ens unia. A més, quan estàs als coloms no parles mai de política; eres colombaire i parles de coloms. Els mitjans de comunicació, ara de sobte, han fet un món amb l'aparició de Vox, i sembla que tot el món anem per allà escopint-nos a la cara i parlant de política, però no és així. Jo vaig al poble a comprar el pa i ni els meus veïns em criden a mi “rojo” ni jo els cride a ells “feixista”. Ens diem bon dia, i ens preguntem per la vida. Quasi que ens obliguen a odiar-nos, d'alguna manera, i la vida no és així.

Un dels temes centrals del poemari és l'amor al camp, i apareix molt relacionat amb la poesia. Com connectes dos mons que en un primer moment poden semblar tan allunyats?

Per a mi no és gens llunyà. Jo abans d'anar a la universitat em passava els matins amb el tractor o plantant cols, acabava a les huit i me n'anava a les classes. Quan tornava, continuava, perquè els meus germans i jo havíem d'ajudar mon pare en el camp. Ara que els meus pares han mort, els tres seguim en una empresa familiar encarregant-nos del camp. Com? Doncs, normal; així ho sent. Entenc que és rar, perquè no tot el món pot, però jo no he hagut de fer cap esforç, és el que m'han donat els meus pares, és la meua vida. I ací, al camp, no existeixen ni les falles, ni la Fórmula 1, ni la Volta Ciclista. Ací estic amb la meua filla darrere de les sargantanes, divertint-nos, mirant els dragons. És molt bonic viure així.

La mort és també un tema que està molt present al llibre, per ton pare, pels colombaires… Per a tu, la mort és també una font d’inspiració?

Sí, clar. De fet, jo recorde que Borges deia que en la vida i en la poesia hi havia set o huit temes centrals: la mort, l’amor, el pas del temps… i que després tota la resta eren branques que eixien d'eixos troncs. A mi m'agrada parlar de les coses que realment tenen suc, i clar, també m’agrada parlar sobre la mort, perquè mon pare va morir de càncer el passat 28 de juny i ma mare va tindre demència i també va morir fa uns pocs anys. Els dos van viure molt bé i van tindre una vida meravellosa. A més, està tot això dels colombaires, que si em treien quaranta anys de diferència, quan jo en vaig tindre trenta, ells estaven morint a casco porro. En algun relat ho dic, que estava dolgut amb la vida perquè de tan jove ja se m'estaven morint els meus amics, i la gent de la meua edat no ho entenia, perquè a ells no se'ls moria ningú. A mi se m'han mort cinquanta persones a les quals he estimat moltíssim. I a mesura que es morien ells, també es moria la columbicultura. Per a mi va ser molt dur, veure com tot el meu món es desfeia així i no poder rescatar-lo. La realitat em va passar per damunt.

Quin serà el teu pròxim projecte?

Com venia d’escriure Dolors, un poemari de molta mort i d’homenatge a ma mare, i ara Colombaire, que també té molta mort; tenia ganes de divertir-me, de traure el cap i respirar. Aleshores, vaig decidir escriure un llibre per a nanos, de narrativa, Escata de Dragó. Li l’he deixat a un xiquet i li ha agradat, però és la primera cosa de narrativa que escric, tot i que també està ambientada ací. Tampoc és tan diferent del que he fet; hi ha mescla de veritat i ficció. També tinc en ment fer un altre llibre que es dirà Drogueria Lola. En Borbotó, la família de ma mare regentem una drogueria. Em fa il·lusió contar eixe món, i m’encanta el títol. Ja he decidit que no vull escriure més poesia. Crec que estos llibres sobre mort dels meus pares tanquen un cicle, i ara m’agradaria intentar fer narrativa. Però narrativa rara, eh?

Suscríbete para seguir leyendo