“En el món d’avui, trobem situacions que s’assemblen perillosament al que Orwell advertia en 1984”

Miquel Berga (Salt, 1952), guanyador del premi de narrativa Joanot Martorell 2025 de Gandia, és professor de Literatura Anglesa a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. És autor de nombrosos estudis sobre aquest àmbit, especialment sobre la figura de George Orwell, autor que l’ha acompanyat des de la seua joventut, fa més de quaranta anys, quan va llegir Homenatge a Catalunya durant la seua estada a Anglaterra. Ara, amb la publicació d’Eileen. Retrat d’un matrimoni, aprofundeix en la figura d’ella, d’Eileen O'Shaughnessy, una dona irlandesa caracteritzada per una ironia encantadora i una intel·ligència remarcable que en la seua joventut va coincidir amb Eric Blair, aleshores un escriptor sense massa expectatives d’èxit. Al llibre, alternant la veu objectiva i llunyana d’un narrador extern amb les íntimes i divertides cartes d’Eileen, es relaten les vides de dos revolucionaris precoços que, de tan compromesos com n’estan amb la causa de la llibertat, se’n van de “lluna de mel” a la Guerra Civil Espanyola. En l’obra, el focus es posa, per fi, en Eileen, la dona que sempre ha estat a l’ombra de l’escriptor.

D’on ve l’interès per Eileen?

Fa quatre o cinc anys vaig publicar un llibre que es deia Quan la història et crema la mà, una mena de biografia paral·lela en la vida de dos autors; el poeta anglès Auden i George Orwell. En aquell llibre, jo ja hi vaig treure la relació d'Orwell amb la seva dona Eileen, i sempre he tingut un interès per ella. Darrerament, es va publicar una biografia molt completa de l'Eileen en què jo també vaig ajudar una mica. És un personatge que sempre m'ha fascinat. El problema és que de l'Eileen sabem poquíssimes coses, excepte tres o quatre cartes que va escriure a una amiga que s'han conservat i que a mi em van anar molt bé per entendre coses de la seva manera d'escriure, del seu sentit de l'humor.

La meitat dels capítols són en tercera persona i l'altra meitat estan narrats per Eileen en una veu més personal, inclús més principal. Per què decideixes donar-li aquesta veu a ella?

És un joc narratiu, oferir al lector dos punts de vista de les mateixes situacions. Un és en tercera persona, molt controlat, molt típic d'una biografia literària, del que li va passar a l'Orwell. Però a cada capítol hi ha un contrapunt que arriba al lector a través de la veu íntima i personal de la seva dona, que parla dels mateixos esdeveniments, de coses que viuen junts, però des d'una perspectiva molt diferent i amb un altre to narratiu. Aquest joc de dos veus que es van mantenir al llarg del llibre, es trenca a l’epíleg en el cas de l’Orwell. La seva contenció per gestionar el dol per la mort de l’Eileen finalment fa que a dins del llibre sentim també la veu íntima del mateix Orwell.

Al llibre, durant la Guerra Civil, hi ha un moment en què Orwell es veu incapaç de matar un feixista perquè està corrent davant d'ell amb els pantalons baixats. En aquell moment, el feixista es converteix en una persona i la idea de l'enemic deixa de funcionar. Per què eixa escena és tan important per a Orwell?

Algunes vegades diem que totes les guerres, en el fons, són guerres civils, perquè són guerres entre humans. Mentrestant, hi ha la retòrica i les idees i el perquè uns es maten a altres. Però aquest moment, per a l'Orwell, és un moment molt especial. S’adona que, a pesar d’haver anat a matar feixistes, no pot disparar un pobre desgraciat que s’està pujant els pantalons, perquè és una cosa molt humana i matar amb una proximitat d’aquest tipus ja costa més. És molt fàcil disparar contra una cosa abstracta; l’enemic o un feixista, però quan veus una situació així, tan directa, t'adones que l'altre és un ser humà i que s'hi troba allà en aquella guerra pels motius que sigui, igual que tu. I això fa reflexionar. Quan la cosa és de persona a persona directament, costa pensar que l’altre és molt diferent de tu. Tindrà altres raons, altres punts de vista, però d’aquí a que ens hàgim de matar hi ha molts quilòmetres.

Penses que, després del que Orwell va viure a Espanya, l'escriptura de les seues següents obres va ser com una espècie de teràpia per a curar el trauma que havia viscut?

Ell tenia molta necessitat d'explicar aquesta experiència tan especial per molts motius. Sense el que s'explica a Homenatge a Catalunya, seria inimaginable que ell hagués escrit La rebel·lió dels animals o 1984. Va venir a la guerra com un antifeixista precoç, va oferir la seva vida, va deixar d'escriure i va agafar un fusell per passar cinc mesos a les muntanyes fredíssimes de l'hivern a Espanya. Va eixir d’aquesta guerra no només com un antifeixista, sinó també com un antiestalinista precoç, i això li va fer veure que el problema potser no está tant en la denominació, sinó en els mètodes que es fan servir per a arribar als teus objectius. I si els mètodes d'uns són tan horrorosos com els mètodes dels altres, doncs molt bé, es poden posar noms diferents, però estem parlant de la mateixa cosa.

Per això, el que Orwell denuncia a les seues obres és el totalitarisme. Nosaltres tenim situacions en aquest moment, en el nostre món d'avui, que s'assemblen perillosament a aquell món que l'Orwell ens advertia a través de 1984, situada en un futur que podia contenir l'enorme perill dels estats totalitaris. Aquesta és l'aventura essencial d'Orwell a Espanya i per això va ser tan important després per a la seva obra.

Creus que 1984 és una obra tan important actualment perquè reflecteix eixe totalitarisme del qual parles?

Orwell va escriure una sàtira política situada en un futur per avisar la gent dels perills que tenia el present, el present del seu moment. No es tracta que Orwell fes futurisme ni profecies, però efectivament el futur ens va remetent a la novel·la d'Orwell cada dos per tres, d'una manera inquietant. Apareix un personatge com l'actual president dels Estats Units, que a mi em costa dir-li el nom, que actua com un autòcrata i que és un perill claríssim de tendència totalitària. Apareix un tipus així i els lectors de 1984 pensen que això els sona molt. Aquestes mentides deliberades, aquest reescriure les coses sense cap pudor. Per tant, la novel·la, que era una novel·la aparentment de futur, es va fent cada dos per tres de rabiosa actualitat, perquè hi trobem ecos que ens fan pensar en coses que passen en el moment.

Al llibre es presenta Eileen com una dona feminista, lliure i independent; però deixa passar les infidelitats d'Orwell i, de vegades, sembla estar al servei de la seva feina. És realment tan feminista com pareix en un principi?

Si tu ara apliques a Eileen els principis del feminisme actual a la nostra societat, no la descriuries com una feminista militant. El que jo vull remarcar en aquesta novel·la és el fet de no caure en aplicar des del present judicis sobre la vida de la gent que va viure les seves experiències fa gairebé cent anys. En el seu context, a mi Eileen em sembla una persona perfectament feminista. És una dona que va fer els seus estudis a Oxford, cosa molt poc corrent en aquell temps. L’Orwell, per cert, no va passar mai de l’escola secundària. És una dona que podia tenir una vida molt diferent. Tenia trenta anys i va prendre les seues pròpies decisions, que van ser anar-se’n a viure una aventura al cantó d’un jove escriptor que no tenia cap èxit especial. Eren persones amb determinats ideals que compartien vida i que se’n van anar de “lluna de mel”, com si diguéssim, a una guerra; això indica fins a quin punt estaven compromesos més enllà de la seua relació íntegra i fins a quin punt aquesta dona pren i assumeix les seues pròpies decisions. Seria ridícul presentar l’Eileen com una simple víctima del sistema patriarcal, com una pobra noia que segueix un marit egoista, perquè això no és així.

Suscríbete para seguir leyendo