L'hereu de Mazón

Els presidents de la Generalitat procedents del Partit Popular han deixat a la ciutadania valenciana un llegat difícil d’assumir. De Zaplana a Mazón, passant per Camps i Olivas, i amb l’excepció quasi anecdòtica d’Alberto Fabra, la seua gestió ha estat marcada per greus deficiències i nombrosos escàndols, configurant un itinerari que ha culminat en la recent designació de Juan Francisco Pérez Llorca.

Igual que ocorregué amb Alberto Fabra, Pérez Llorca projecta una imatge d’interinitat pròpia de dirigents arribats al càrrec de manera sobrevinguda i amb un horitzó limitat. Aquest tipus de perfils —habitualment quadres orgànics del partit sorgits de crisis internes profundes— solen ser designats quan es confirma que el lideratge precedent no era ni solvent, ni adequat, ni capaç de generar confiança, i es requereix amb urgència una figura transitòria destinada a contenir el malestar social i el deteriorament electoral. Sovint es dediquen a fer anuncis superficials i gestos de mera escenificació. Si en la seua primera intervenció com a Molt Honorable, Pérez Llorca va demanar disculpes a les víctimes de la DANA, va neutralitzar ràpidament aquell gest amb l’aprovació d’un increment salarial de 9.000 euros anuals per a Mazón, fet que tornava a ofendre, en la pràctica, les víctimes. Era un indici revelador que la nova presidència naixia com una maniobra continuista que no suposava canvis de fons reals.

El rebombori mediàtic articulat al voltant del nou president de la Generalitat —que fins i tot ha generat elogis exagerats sobre la seua “serenidad” i el seu “aplomo” parlamentari— no pot amagar una realitat patent: no hi ha diferències substancials respecte a la situació existent abans del 2 de desembre. Al marge d’alguns ajustos cosmètics i declaracions per a la galeria continuem davant d’un partit que encara no ha assumit responsabilitats per la deficient gestió d’una catàstrofe que va causar 230 morts, que ha convertit l’opacitat informativa en una pràctica sistemàtica contrària al dret constitucional a rebre informació veraç i que ha incorporat obertament l’ideari de la ultradreta en la seua acció de govern. Per tant, ens trobem davant d’un president, un executiu i un projecte polític que han nascut en fallida i han optat decididament pels plantejaments de Vox per damunt dels valors democràtics liberals.

Qui va ser figura clau en les negociacions del denominat “pacto de la servilleta” per facilitar l’entrada de la ultradreta en el govern valencià, no pot presentar-se ara com un dirigent moderat ni com un defensor dels principis democràtics sense menysprear la intel·ligència de la ciutadania. Cal preguntar-se, per tant, què pot esperar-se d’un govern i d’un president condicionats políticament per Vox, que sobreviuen gràcies a Vox.

Si, com diu el professor Joan Romero, el País Valencià és hui un espai determinant per a analitzar el futur de les aliances entre la dreta i les forces involucionistes en el conjunt de l’Estat, resulta imprescindible assenyalar que Pérez Llorca i el seu Consell representen la pervivència d’una anomalia democràtica que emmascara i legitima el pensament autoritari, i fa de la política el territori natural de l’arbitrarietat i la impunitat, a més de consagrar el sucursalisme com una pràctica eterna. Això s’ha fet encara més evident després de conéixer —amb un retard de catorze mesos— noves dades sobre el comportament de Mazón el dia de la DANA i el seu greu nivell d’irresponsabilitat. Aquestes revelacions no han comportat per part del nou president cap resposta exemplaritzant, com podria ser la petició de l’acta de diputat a Mazón o l’adopció de mesures proporcionals a la gravetat dels fets sinó una justificació inacceptable de les prerrogatives del president dimitit i d’una narrativa, clarament contrària a la pedagogia democràtica, que deslliga la responsabilitat política de les regles del joc.

Pel que fa a l’àmbit local, convindria saber quina és l’opinió del líder del PP a Gandia i secretari primer de la Mesa de les Corts sobre una continuïtat al cap del Consell que no suposa canvis ètics, estètics ni polítics, tret de la consolidació de partits antisistema. Perquè si aspira a governar la ciutat, hauria d’explicar amb claredat quins criteris orienten les seues preferències a l’hora de formar coalicions —aclarint si considera acceptable la participació de la ultradreta— i quins models de referència proposa en termes d’excel·lència política.

L’herència del president dimitit no pot traduir-se en la perpetuació del descrèdit institucional ni en la normalització d’una omertà que ofén les víctimes. Mazón no ha de continuar en les institucions.

• Bernat Rodríguez, Boro Mañó, José Monrabal, Lluís Romero, Ferran Martínez, Cebrià Molinero i Joan Martí